divendres, 24 de novembre del 2017
¿Qui va ser el bon xivato?
ANTONIO FRANCO
És urgent conèixer qui va proferir les amenaces concretes d'un possible vessament de sang a través d'actuacions abusives espanyoles si seguia endavant la DUI
És urgent que ens diguin de forma concreta qui va proferir les amenaces concretes d'un POSSIBLE vessament massiu de sang als carrers catalans a través d'actuacions abusives espanyoles si seguia endavant la DUI. Qui ho va saber i les va difondre, el bon xivato, té l'obligació de dir-nos-ho sense cap mena d'ambigüitat. Qui va fer aquella amenaça que Marta Rovira (a la qual només per respecte a Dolores Ibárruri no la considero la Passionària catalana) va estimar suficient per frenar el naixement de la República catalana. I perquè Puigdemont viatgés a l'estranger sense arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat, donant ell i el seu Govern per finalitzades les seves obligacions (almenys la principal, la de donar la cara davant els ciutadans, si considerem menor la de respondre dels seus propis actes –no de les seves opinions independentistes, respectades des que això és una democràcia– davant la justícia). I perquè posteriorment hagi acceptat participar en unes eleccions que segur que considera esclavitzadores.
Una altra urgència és aclarir el fracàs barceloní amb l'Agència Europea del Medicament. Es pot opinar el que es vulgui, però gairebé tots sabem el que li ha anat pitjor a la candidatura: la tensió per la secessió. Toni Comín (¡com s'enyora la temperància compromesa del seu pare!) pot declarar el contrari i posar en primera línia el rebuig de la UE als excessos policials espanyols de l'1-O. Però les carreteres i trens tallats tranquil·lament per un sindicat minoritari i amb només diversos milers d'activistes impedint els desplaçaments de la majoria de la població catalana que lliurement i democràticament desitjava treballar aquell dia van poder pesar més. Així és la vida. A Europa no li va agradar la imatge insegura per al transport a Catalunya.
Imatges de l'1-O repetides
Sobre la desproporcionada actuació policial de l'1-O es pot dir alguna cosa més. Els electors de la seu de l'Agència eren estats que, en gran part, en aquesta etapa contemporània porten a la motxilla antecedents de filosofies repressives similars. Holanda i Itàlia, els finalistes, quan reprimeixen protestes als carrers utilitzen subjectes que s'assemblen molt als de Rajoy i Zoido, encara que potser allà cap tele pública repeteixi tants centenars de vegades i durant tant de temps com aquí 20 o 25 seqüències ben seleccionades dels agents de les porres, puntades de peu, xuleries i estirades de cabells. També es pot negar, però és inútil, que a l'Agència no li convenia la possibilitat de quedar ubicada en un altre país que –com el Regne Unit– podia quedar, encara que fos temporalment, fora de la UE. Perquè els electors europeus no obliden que els que desobeïen la Constitució i l'Estatut tenen moltes probabilitats de seguir governant Catalunya si paguen el preu de no passar de les opinions lliures a repetir fets que ja van materialitzar.
És urgent conèixer qui va proferir les amenaces concretes d'un possible vessament de sang a través d'actuacions abusives espanyoles si seguia endavant la DUI
Una altra urgència és aclarir el fracàs barceloní amb l'Agència Europea del Medicament. Es pot opinar el que es vulgui, però gairebé tots sabem el que li ha anat pitjor a la candidatura: la tensió per la secessió. Toni Comín (¡com s'enyora la temperància compromesa del seu pare!) pot declarar el contrari i posar en primera línia el rebuig de la UE als excessos policials espanyols de l'1-O. Però les carreteres i trens tallats tranquil·lament per un sindicat minoritari i amb només diversos milers d'activistes impedint els desplaçaments de la majoria de la població catalana que lliurement i democràticament desitjava treballar aquell dia van poder pesar més. Així és la vida. A Europa no li va agradar la imatge insegura per al transport a Catalunya.
Imatges de l'1-O repetides
Sobre la desproporcionada actuació policial de l'1-O es pot dir alguna cosa més. Els electors de la seu de l'Agència eren estats que, en gran part, en aquesta etapa contemporània porten a la motxilla antecedents de filosofies repressives similars. Holanda i Itàlia, els finalistes, quan reprimeixen protestes als carrers utilitzen subjectes que s'assemblen molt als de Rajoy i Zoido, encara que potser allà cap tele pública repeteixi tants centenars de vegades i durant tant de temps com aquí 20 o 25 seqüències ben seleccionades dels agents de les porres, puntades de peu, xuleries i estirades de cabells. També es pot negar, però és inútil, que a l'Agència no li convenia la possibilitat de quedar ubicada en un altre país que –com el Regne Unit– podia quedar, encara que fos temporalment, fora de la UE. Perquè els electors europeus no obliden que els que desobeïen la Constitució i l'Estatut tenen moltes probabilitats de seguir governant Catalunya si paguen el preu de no passar de les opinions lliures a repetir fets que ja van materialitzar.
dijous, 23 de novembre del 2017
LA IDEOLOGIA DELS DINERS
Diuen per Amposta que quan Adam Tomàs i la
llista que encapçalava va guanyar les passades eleccions sé va veure córrer
gent des de la seu de CDC al carrer Góngora, fins la seu electoral d’EA-AM del
carrer del pont i mentre corrien s’anaven canviant la jaqueta...
Evidentment és
una exageració, però com totes les exageracions té una part de veritat.
Durant anys ho vaig repetir moltes vegades: a
Amposta hi havia molta gent que votava CiU perquè eren els que manaven. Saludar a l’alcalde de torn i
que aquest té retorni la salutació amb una mostra d’efecte i fins i tot que es
dirigeixi a tu pel teu nom, sol ser molt agradable.
Molts d’aquests, les darreres eleccions, van
votar la llista d’Adam. I segur que si féssim una enquesta per Amposta hi
hauria molta gent que respondria que el va votar encara que no ho hagués fet. I
és que els humans som així d’hipòcrites!
Conec a un que a part de la seva feina és
organitzador d’actes. Fins fa poc, quan treballava, a la corbata portava
una agulla amb l’escut de la Casa Reial Espanyola. A part d’això militava al
PSC, tot i que me sembla que no se va menjar mai cap rosco, es a dir, mai li van encarregar l'organització de cap acte. Ara milita o al
menys està molt proper a ERC i els organitza actes. Me'n consten uns quants: la Ràpita, Santa Bàrbara... ERC està de moda i la gent
se’ls hi apropa com les mosques a la mel...
¿Però què passa quan els que es canvien de
jaqueta són els polítics que han ostentat càrrecs amb altres partits? Si voleu
que us digui una cosa, aquest cas me sembla més greu encara. On està la seva
ideologia? Una part dels polítics (no sabria dir en quina proporció), només
tenen una ideologia: la dels diners!
Al llarg d’aquest procés se’n han produït
molts de canvis de jaqueta com per exemple el de Raül Romeva de ICV-EUA a anar
de número 1 per Barcelona a la llista de JxS, Germà Bel, del PSC a encapçalar
la llista per Tarragona de JxS, Toni Comín del PSC a conseller de Puigdemont,
Ferran Mascarell del PSC a conseller amb Mas i ara delegat del Govern a Madrid,
Marina Geli, del PSC a figurar a la llista del president, Ramon Espadaler de
UDC i posteriorment d’Units per Avançar a la llista del PSC per Barcelona, Joan Caballol, d’UDC
i Units per Avançar a la llista del PSC per Tarragona...
La resposta fàcil a aquest transfuguisme és que han marxat desencantats
per la pèrdua d’identitat (diguem-ho així) del partit al que van militar tota
la vida. No diré que en algun cas no sigui cert, però una bona part dels
que he esmentat amb anterioritat ho han fet perquè no van poder accedir al
càrrec que haurien desitjat o bé s'han quedat sense res.
De veritat, quan veig casos com aquests de
gent que han format part d’un projecte polític, que ha defensat i ha fet seu i
de cop i volta deserten d’aquells ideals per abraçar-ne uns altres de totalment
diferents, els dels seus rivals polítics, no ho entenc. Bé, si que ho entenc. Ho
entenc des del punt de vista del títol: la ideologia dels diners. És l'única cosa que tenen!
Potser alguns de vosaltres no ho veureu com jo
i pensareu que cadascú és lliure de fer el que vulgui i quan vulgui. Us agrada
el futbol? Sou del Barça? Què us va semblar quan Figo va fitxar pel Madrid? O
més recentment, la fugida de Neymar al París Saint-Germain? Semblant, però més greu encara.
Potser penso així perquè sóc com sóc i mai ho faria...
I fixeu-vos que no he parlat dels polítics corruptes, aquells que per diners estan disposats a tot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)