dimecres, 29 de novembre del 2017

ESTIC SITUAT EN ALGUNA TONALITAT DE GRIS

De Faro a Diari de Tarragona
El Periódico d’ahir publicava una carta al director amb el títol de ¿Per què no sóc independentista? Com a sobre la destacava, la vaig llegir. Només començar ja vaig veure que no m’hi sentia identificat, tot i que hi ha coses que evidentment comparteixo. Però també comparteixo part del discurs independentista. Potser perquè no ho veig ni blanc, ni negre, sinó gris (sense concretar la tonalitat, ja que n’hi ha moltes)
No fa gaires dies vaig rebre un missatge de Whatsapp d’un amic. Me deia alguna cosa així: Si no tens res millor que fer, ara surto a un debat del Canal Terres de l’Ebre. No acostumo a mirar els canals territorials perquè de la seva programació m’interessa ben poca cosa, la veritat. I encara menys els debats, ja que com he dit alguna vegada només tracten temes de política general, en cap cas les problemàtiques de les Terres de l’Ebre, ja siguin en el seu conjunt, ja d’algun poble en concret.
Escala cromàtica de grisos.
El vaig sintonitzar i el vaig seguir una bona estona. Cal dir que el meu amic estava sol i quan algú està sol li solen ploure les crítiques de totes parts. Sobre això ne tinc alguna experiència ja que en la meva etapa de regidor vaig anar a algun dels debats que s’hi feia després dels plens municipals a Amposta Ràdio i al menys una vegada ho vaig patir.
Un dels temes que va sortir va ser si era més plausible si la independència o el federalisme. El meu amic defensava la independència, mentre els altres preferien la via federalista. Uns creien que la independència és una utopia i el meu amic també qualificava d’utòpic el federalisme. Tots tenien raó encara que ningú la volia donar als altres. Li vaig enviar un missatge al meu amic advertint-lo que tan utòpica era una cosa com l’altra.
Que l’independentisme és utopia crec que s’ha demostrat sobradament. Però que faríem si al món no hi hagués utòpics i somiadors? Seria una mica més imperfecte del que ho és ara. Des de les files independentistes han estat moltes veus conegudes que han dit que s’ha corregut massa, que no n’estaven preparats... Un dels darrers en apuntar-se al carro ha estat el rapitenc Lluís Salvador que ha dit: Qualsevol que tingui dos dits de front ho sap (en referència a que el Govern no estava preparat)
Però el federalisme també es utòpic. Tota legítima reivindicació que, ara com ara necessiti l’aval de Madrid, és utòpica. El PSOE va pressionar el Govern de Rajoy amb una reforma constitucional a canvi de donar suport a l’article 155. Sembla ser que tots vam donar per fet que aquesta reforma passava necessàriament per aquells aspectes que feien referència a la divisió territorial d’Espanya. Però el PP diu que no... Que no sé va concretar res i que primer caldria veure quins punts de la Carta Magna haurien de ser reformats, tal i com ho va expressar ahir el seu portaveu parlamentari Rafael Hernando.
També va sortir el tema de les agressions de la Guardia Civil als ciutadans que volien votar l’1-O. En aquest punt el meu amic també es va quedar sol, ja que els altres contertulians li deien que ja sé sabia que l’1-O podien passar coses així, i ell deia que no. En aquest punt no estic d’acord amb el meu amic i així li vaig expressar també. En un país ocupat des de feia dies per milers de guàrdia civils i policies, algú de debò se podia pensar que no actuarien en un moment donat? I més si tenim en compte les arengues que van rebre quan van iniciar el viatge cap a Catalunya. Mireu, us proposo un petit joc. Només m’heu de contestar unes preguntes molt fàcils:

-Després de tota la imaginació que s’ha posat durant els anys que ha durat el procés, creieu que estem liderats per ‘tontos’? Evidentment que no!

-Creieu que els dirigents de Junts pel Sí, més els de les entitats sobiranistes que els hi donaven suport sé podrien qualificar de il·lusos? Evidentment que no!

-I si és així, de debò creieu que des d’un primer moment no sabien on sé posaven? (Aquesta pregunta deixaré que me la respongueu vosaltres)


Ahir pel matí, durant una de les desconnexions que fa la SER, vaig escoltar un tros d’un debat sobre aquest tema. No sé qui eren els convidats ni de quin partit, tot i que les posicions estaven clares. Un (ja que era home) li preguntava a l’altra (dona): Si s’anunciessin tempestes, neu i fred, tu aniries d’excursió al camp amb la teva família, si a sobre, no hi hagués un refugi? Me va agradat el símil, potser me’l apunto per alguna ocasió.   

LA NOSTRA RIBERA 372






CARDONA 10 (LA MUNTANYA DE LA SAL)






Catalunya és dels perdedors

XAVIER BRU DE SALA

Aquest país va ser forjat i pastat pels perdedors que es van empassar la llagrimeta victimista i, en lloc de clavar-se autocrítics trucs al pit, van optar per l'esperit constructiu

Per si no n’hi hagués prou amb el 155, cauen sobre la cultura unes injustes i terribles reclamacions d’IVA. Els que de manera innocent esperen pietat o s’arrosseguen farisaicament per reclamar magnanimitat al quasi etern vencedor, farien bé de recordar la principal peculiaritat d’aquest país, forjat i pastat pels perdedors que es van empassar la llagrimeta victimista i en comptes de clavar-se autocrítics trucs al pit van optar per l’esperit constructiu.

Si el lector es pensava que això ve de la diferència entre el 1640 i el 1714 que feia notar John Elliott –indolència col·lectiva posterior a la suposada victòria de la Guerra dels Segadors en contrast amb el gran país que aixequen els perdedors de la de Successió– ara pot retrotreure els inicis de la singularitat catalana fins a l’episodi fundacional de la reacció en positiu, reportat i teoritzat per un altre gran intèrpret del passat, José Enrique Ruiz-Domènec.

A la seva ampliada España, una nueva historia, explica la visió de llarg abast de l’Abat Oliba i el gest del seu pare, contraris tots dos a la impulsiva reacció primària, i doncs guerrera, que els seus cosins, els comtes de Barcelona, encapçalaven després de la ràtzia destructiva d’Al-Mansur, l’any 985, el de la primera desgràcia, la pitjor i per tant la més fructífera, que va consistir a arrasar i saquejar Barcelona.

Oliba va aconseguir dues coses. La primera, la separació de poders, que independitzava els monestirs dels nobles (que fins aleshores nomenaven bisbes i abats els seus fills). I la segona, reduir l’espai de domini dels senyors de la guerra (qualificats per ell de «lladres, pertorbadors, raptors i predadors»).

Així, en contrast amb els altres regnes del nord peninsular, neix una societat diferenciada, més dúctil i equilibrada, menys jeràrquica i amb major centralitat de la cultura. Quan ho oblidem sí que estarem perduts.