dilluns, 10 de febrer del 2020

EL CANAL XERTA-SÉNIA: PER A QUÈ? PER A QUI?

El canal Xerta-riu Sénia pel terme de Santa Bàrbara.

Quan encara s’estan avaluant els danys causats per la borrasca Glòria que tan va malmetre el delta de l’Ebre... Quan més que mai s’està treballant per a què, finalment, puguin arribar els anhelats sediments... Quan des de la PDE s’està qüestionant l’aigua que va cap el camp de Tarragona... Quan s’està debatent sobre el futur de la nostra pagesia massa collada pels preus que els hi paguen en origen per part dels intermediaris dels sector (principalment les grans cadenes de distribució alimentària)... Quan tot això passa, encara surten veus que reclamen la finalització del canal Xerta-riu Sénia... Inaudit!
I no són veus anònimes, sinó persones influents que tenen els canals necessaris per a fer arribar els seus missatges a un sector important de l’opinió pública en general.  
Arribat a aquest punt, me pregunto:
Per a què acabar el canal Xerta-riu Sénia? Reconec que fa anys estava a favor de que es fera. Però vistes les circumstàncies actuals penso que seria un disbarat terrible que s’acabés. Fa anys que l’Ebre i el seu delta són uns malalts crònics i sinó s’apliquen mesures urgents i continuades, només caldrà esperar una cosa: la seva mort. Indubtablement, més regadius, encara que siguin per a regar el nostre territori, no és cap solució, sinó un agreujament del problema.
Per a qui seria aquesta aigua? Al futur, no ho dubteu, l’aigua serà per a qui la pugui pagar. Tal com ha passat a d’altres llocs, d’avant d’una eventual oferta d’aigua, les explotacions agràries de les planes de Santa Bàrbara i la Galera acabarien sent comprades per grans terratinents aliens al territori amb l’única finalitat de transformar els actuals conreus per a fer una agricultura menys sostenible però molt més rendible per als seus interessos econòmics.     
Avui en dia, demanar la finalització del canal és anar en contra el territori i defensar els interessos de les multinacionals del sector que, a la vegada, van en contra dels petits agricultors i ramaders que, sortadament, encara ens queden.  

LA LLUM I EL COLOR DE LA NOSTRA TERRA 39






diumenge, 9 de febrer del 2020

LA LLUM I EL COLOR DE LA NOSTRA TERRA 34






LA MARE DELS OUS

Paquets d'arròs Montsià el dia de la inauguració del Carrefour d'Amposta. 

De menut (i d’això ja fa molts anys) me van explicar que un pagès va posar una nota amagada entre les fulles d’una col. A la nota posava una cosa així: M’han comprat aquesta col per una pesseta, m’agradaria que me diguéreu quan heu pagat vosaltres. També hi havia un número de telèfon esperant resposta.
En aquell temps encara no hi havia grans supermercats, però els intermediaris ja tenien uns marges de benefici desorbitats. La primera vegada que vaig sentir parlar del Carrefour va ser l’any 1976 i era el de Barcelona, més ben dit, el del Prat de Llobregat, obert un parell d’anys abans.
Ha hagut de passar més de 40 anys per a que finalment l’administració, sembla, s’hagi plantejat controlar d’alguna manera els marges comercials que apliquen majoritàriament les grans superfícies i els intermediaris que encara hi queden.
Ampolles d'oli Grusco el dia de ció del Carrefour d'Amposta.

D’aquesta manera es vol aconseguir que el pagès (i per extensió el ramader) pugui viure de la terra sense perjudicar el consumidor. La tasca no és fàcil, però ningú ha dit que ho hauria de ser. Invertir l’actual situació seria la mare dels ous per afavorir l’economia del sector primari.
També és important reduir despeses en transport i de passada disminuir emissions de CO2 a l’atmosfera (ja que el transport de mercaderies es fa majoritàriament per carretera) i per aconseguir-ho res millor que comprar productes dels anomenats de Km 0 a les botigues del barri.  
Acabaré amb un acudit del malaguanyat i recordat Forges. Un dia anava un caminant pel carrer quan de sobte sé li va aparèixer un atracador: 

-Mans en l’aire, això és un atracament... 

-No facis bajanades ximplet que soc intermediari...

-Ui! Perdó mestre...