L’ESTAT DE LA NACIÓ

Avui, al Congrés dels Diputats de Madrid ha començat el que es coneix com “el debat de la nació”.
Hom creu que aquest anys més que mai hi ha molt que parlar (si és que es vol) i tancar molts temes pendents (també en el cas que es vulgui)
No fer-ho, tal vegada seria d’una enorme irresponsabilitat política, però no només del govern i dels qui li donen suport, sinó també de l’oposició majoritària, es a dir, del PP.
En debats així pareix que només tingui protagonisme “qui juga a casa”, és a dir, el govern. Aquest matí, després de la intervenció de Rodríguez Zapatero tothom ha fet les valoracions polítiques des del seu particular punt de vista. O el que es el mateix, valoracions polítiques interessades pensant només en clau de partit.
En canvi, si ho mirem en clau catalana, i més després de la multitudinària manifestació de dissabte passat, el debat de la nació hauria d’aportar moltes solucions (i no només promeses) Ja sé sap que començar ja, “ara i aquí”, resulta impossible, però el compromís per part del govern hauria de ser ferm i acabar plasmant-se en un document signat pel govern i els partits catalans. Si algú més es vol acabar afegint, benvingut, però amb els citats, n’hi hauria prou.
Aquests dies Zapatero i el seu govern passaran un examen. Però no només ell s’examinarà. Rajoy i l’oposició també o faran, però els diputats catalans, sobre tot els dels PSC passaran un examen que pot ser vital.
La cohesió de tots els diputats catalans hauria de ser fonamental per aconseguir el que ens ha tret el Tribunal Constitucional. No es poden deixar passar oportunitats. Avui és la primera.

No m’estranyaria gens ni mica que, Rajoy, a part de repetir el seu discurs acostumat i no aportar cap solució als problemes d’Espanya, acabés demanant a Zapatero que es sotmetés a una “moció de confiança”. No presentarà una “moció de censura” perquè sap que, en aquest cas, no comptaria amb prou suports parlamentaris per a poder-la tirar endavant.
Això és força legítim i una forma democràtica d’avaluar l’acció de govern, sobre tot, després de les mesures preses pel govern en matèria econòmica i davant de la vaga general anunciada pels sindicats majoritaris.
Ara bé, també penso que a l’oposició se l’hauria d’avaluar de la mateixa manera. A part de criticar al govern (què és una de les accions fonamentals de tota oposició), també hauria d’aportar solucions i “arrimar l’espatlla” quan la nació passa per moments crítics com els que està passant Espanya en aquests moments.

COM EL CAMAROT DELS GERMANS MARX

Si em demanessin definir en poques paraules la “comissió d’investigació del Parlament de Catalunya sobre el cas Palau de la Música”, em posarien en un greu compromís, ja que se m’acudeixen diferents maneres de fer-ho depenent del dia i dels compareixents.
Hi ha dies que, per les declaracions dels qui compareixent (imputats i càrrecs de CDC) està molt proper al vodevil, d’altres és més sembla a una tragicomèdia i, finalment hi ha dies que sembla un sainet.


Finalment, quan acabin les compareixences i s’hagi de redactar una resolució, les conclusions que se’n trauran seran nul•les o pràcticament nul•les.
Això si, al menys els diputats del govern que formen part de la comissió podran “desfogar-se a gust” amb els antics directius del Palau de la música i amb els càrrecs de CDC, ja anessin com a representants de les seves fundacions, com a tresorers del partit o com a consellers del PTOP.


Primer va ser la secretaria de Montull (crec recordar) la qui va dir que no podia comparèixer el dia que estava citada perquè estava fent el camí de Santiago... Ahir va ser l’exalcalde de l’Ametlla del Vallès Albert Palay, al•legant que aquell dia ja estarà de vacances.
Tot plegat una mica surrealista.

LA FOTO QUE GIRA DE LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE 10 DE JULIOL

http://www.lafotoquegira.com/Maniestatut/ManiEstatut.html

DECISIÓ SALOMÒNICA SOBRE LA NOVA SEU DE L’INEFC

Aquest matí m’he assabentat pel diari el Punt que, finalment, el consell rector de l’INEFC de Catalunya ha decidit que la “nova seu” s’acabi instal•lant a mitges entre Cambrils i Amposta. Evidentment, una solució així no agrada a ningú i així s’han expressat ja els corresponents alcaldes.
Personalment, com totes les ampostines i ampostins, hauríem volgut ser seu complerta i no tenir que compartir-la amb ningú. Suposo que a Cambrils haurien desitjat el mateix, però no m’importa gens ni mica el sabor de boca que els hagi quedat als la capital del Baix Camp. A mi m’ha quedat un sabor agredolç.
Som seu universitària, sí, però només a mitges.
Ara, suposo, caldrà refer els projectes inicials (Amposta en tenia un de potent, el millor segons Toni Costes, un dels valedors de la candidatura d’Amposta) i només fer aquelles parts que corresponguin amb els estudis i activitats que s’hi portaran a terme.
Que hi farem! La vida de vegades és així d’injusta. Però ho hauria pogut ser encara més. Potser a la llarga valorarem positivament el que ens han donat.