dissabte, 31 de maig del 2014

LA IMPORTÀNCIA DE LA COMUNICACIÓ



O potser caldria dir la importància d’una bona comunicació.
Una bona comunicació potser no fa guanyar eleccions, però hi ajuda. Voleu en exemple? Quan allà per l’any 1986 es va celebrar el referèndum sobre l’OTAN, tot feia pensar que el resultat seria contrari a l’ingrés, ja que el lema OTAN no bases fora, havia arrelat amb força entre la població, sobre tot entre els més joves i conscienciats socialment. Però el dia anterior a la jornada de reflexió perceptiva en totes les jornades electorals va sortir el llavors president Felipe González que, amb el seu discurs, va fer canvia l’opció de vot de molta gent que l’escoltava.
Després de la davallada generalitzada del PP, el President de la Comunitat Valenciana (a Catalunya País Valencià) Alberto Fabra ha decidir nomenar un portaveu de l’executiu a jornada completa i no només per a després de les reunions del Govern.
Segons Fabra (que tot i ser de Castelló no parla valencià –també anomenat català-) cal enviar missatges constantment a la població per a explicar-los les polítiques que es duen a terme des del Govern Valencià.
Segons Empar Marco, la corresponsal de TV3 a València, aquesta tasca la portava a terme fins fa uns mesos la Radio Televisió Valenciana, però d’ençà del seu tancament, la comunicació entre govern i ciutadania havia quedat orfe per la part del govern.
Si hagués estat jo el nomenat portaveu a jornada completa (evidentment que no ha estat així), presentaria la meva dimissió irrevocable de forma immediata per por a convertir-me en l’ase dels cops en el cas de que el PP no remunti el vol.
Que una sola persona (o un equip si voleu) hagi de fer el mateix paper que 3 o 4 mitjans informatius em sembla un disbarat monumental i em pregunto una cosa: Tancats els mitjans públics valencians, quins canals faran servir?
Des del meu punt de vista es tracta d’un despropòsit més de Fabra que mai ha estat a l’alçada del president que València necessita.    

LA FOTO DEL DIA 31-05-2014

Avui dissabte fa una setmana que el Madrid va guanyar la Décima.
Diumenge, camí de Dubrovnik varem parar a Makarska, un petit poblet de la costa Dàlmata i tot just al costat del restaurant on varem dinar hi veiérem el que podeu veure vosaltres a la foto.
Menys mal que al final vaig poder-me fer la següent. 

divendres, 30 de maig del 2014

FOTOS DE CROÀCIA: ZAGREB II






























ES BUSCA LÍDER




El PSOE, més que un problema de idees (que també), té un greu problema de lideratge. Amb els dos anys de Rubalcaba al font del partit (des del meu punt de vista, dos anys perduts) va demostrar que no era el líder que el partit necessitava. Durant els debats on es va enfrontar directament amb Rajoy (què té un pèssim nivell d’oratòria) va demostrar que, fins i tot, havia perdut aquell domini de la paraula que va demostrar en altres èpoques. Segurament un dels punts més forts del dimitit Secretari General. Qui no recorda la seva loquacitat d’altres èpoques en enfrontaments parlamentaris amb destacats representants de l’oposició. Sembla que en el pas del temps, Rubalcaba va anar perdent pel camí la improvisació, l’enginy i, sobre tot, la intel·ligència mostrada en les seves èpoques de govern.
Fórem molts els que hauríem preferit a Rubalcaba abans que Almunia i, tal vegada, a Borrell abans que els altres dos, però en política (i això ho coneixem bé els que hem militant en partits polítics), no sempre es fa el que vol la militància, sinó que s’anteposen els interessos de partir (potser hauria de dir de direcció de partit) a qualsevol altre, com per exemple interès general dels ciutadans.
En un temps convuls com el que estem vivint, està clar que la ciutadania tendeix a buscar un referent que no té. Els dos principals partits espanyols han perdut en dos anys i mig bona part de la credibilitat que els hi quedava després de negar (els socialistes) la crisi i d’enfonsar encara més el país (els populars), malgrat presentar-se com els salvadors de la pàtria.  
Els resultats de les passades Eleccions Europees a Espanya han demostrat fefaentment el que estic dient. El bipartidisme, un dels trets més característics de la nostra política, es va superar, entrant en escena partits de nova formació com Podemos, liderat per Pablo Iglesias, nom homòleg amb el fundador de la UGT i el PSOE. Més allà de l’anècdota, la coincidència de noms tindrà un altre significat?  
La irrupció de Podemos (quarta força més votada després de PP, PSOE i la Izquierda Plural) s’ha d’interpretar com un reallotjament del vot de l’esquerra després de comprovar l’ambigüitat d’UPyD (un partit creat per a complaure l’ego de la seva lideressa) i de situacions molt semblants al marc de la dreta com ha estat el naixement de partits com C’s a Catalunya o Vox.
Durant els darrers dies he llegit durs atacs a la nova formació de Pablo Iglesias. En tots dos casos, el seu origen l’hem de buscar en la por que tenen els representants dels dos grans partits i, en el cas de la dreta i de la premsa afí que li riu totes les gràcies a que es parli clar i se’ls hi destapin mil i un afers més sense que puguin utilitzar la tàctica del ventilador o el tu més... En canvi, al PSOE els hi preocupa perdre l’hegemonia de l’esquerra que han mantingut d’ençà del restabliment de la democràcia després de la dictadura franquista.
La veritat és que ho tenen difícil els socialistes a l’hora de canviar noms. Des del meu punt de vista tant la Carmen Chacón com Patxi López tenen més passat que futur i, en tot cas, les idees que defensen, estarien en discordança amb alguna de les corrents sorgides recentment, sobre tot a Catalunya. Susana Diaz, la nova Presidenta andalusa sense passar per les urnes, sembla ser, ara com ara, la dona forta del partit, però caldria veure que passaria si s’enfrontava a un congrés. Personalment tampoc és del meu grat per la poca sensibilitat que ha mostrat en el tema català. De tots, l’Eduardo Madina seria, des del meu punt de vista l’opció més viable, però davant seu tindria el difícil repte d’unir un partit massa disgregat i de renovar-lo, tant en persones com en programa; encara que això, en principi, li passi una certa factura electoral  que, en tot cas, seria no arribar als millors resultats històrics del partit, però si iniciar una remuntada visible respecte als assolits en els darrers comicis.