dissabte, 30 de novembre del 2013

LA LÍNIA QUE NO S’HAURIA DE TRASPASSAR




Diuen informacions periodístiques que el sector constitucionalista del Parlament de Catalunya (PPC i C’s) piquen l’ullet al PSC per a celebrar conjuntament el dia de la Constitució (6 de desembre)
Des del meu punt de vista, si el PSC decideix traspassar la línia que separa els grups catalanistes de la cambra catalana dels que no ho són i per tant, cal qualificar-los com espanyols, perdrà la poca essència que li queda d’aquell partit que van fundar Joan Raventós i d’altres allà pel 1978.
No sabria dir si la línia és roja o de quin color és; ni sí és gran o menuda... Però és una línia que costa molt de traspassa, però que una vegada ho fas, ja no hi ha marxa enrere i, per insignificant que pugui ser (què no ho és) marca la gran distància que hi ha entre els uns i els altres. És cert que a un costat hi ha una pluralitat ideològica, però a l'altre costat només hi ha dreta. 
Ara sembla que les directives del PSOE i del PSC han fet la pau. Sembla ser que el federalisme serà el denominador comú de les dues formacions (prou ha costat) Es porten tan bé que fins i tot el grup parlamentari del PSOE ha decidir no multar als díscols del PSC. Tot fa pensar que és una bassa d’oli... Però d’aquí ha abraçar la fe constitucional, hi ha un abisme.

És què no recorda la direcció del PSC totes les sentències desfavorables a l’Estatut que va dictar el Tribunal Constitucional?
És què no recorden qui va ser el gran impulsor del darrer Estatut de Catalunya?    
És què no sap el PSC Que la Constitució és la principal arma que té el PP per a imposar a Catalunya la seva doctrina?
Em semblaria molt fort que, a pesar de tot, el PSC creués la línia. Si al final ho fa (espero que no) hi haurà un abans i un després al partit i potser llavors haurà arribat el moment de que, aquells que encara ens sentim socialistes catalans, abandonem definitivament la disciplina del partit o dit més planerament: trenquem el carnet.  

EL REGAL QUE M'HAN FET AVUI

Aquest matí m'han fet un regal. Amb Pau Bertomeu he tornat a la casa del carrer Sant Vicent número 10 de la Galera, la de la Trini. Pau volia gravar les impressions que vaig tenir el dia del rodatge i ho ha volgut fer al mateix lloc on varem estar gravant el passar 26 d'octubre.
Sobre la calaixera encara hi havia una revistes velles que jo, aquell dia, em vaig pensar que formaven part de l'atrezzo, però resulta ser que s'havien guardat des dels anys 30.
Pili Bailach, la neboda de la Trini ha insistit per a que me les quedes. Una és de l'any 1932 i a la portada és pot veure a un dels presidents de la II República espanyola, l'altra és de l'any 1933 i, en aquest cas, la portada la dediquen a un altre dels presidents: Alejandro Lerroux. I a la tercera, de 1934, hi surt la tomba del President Macià amb les corones cremades, obra, sense dubte de rivals polítics (deixem-ho així)
Vul remarcar que no es tracta de facsímils, sinó que són revistes autèntiques.
Per cert, la data de construcció de la casa és de 1865 i des de llavors s'ha mantingut pràcticament intacta.





LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 30-11-2013

Passen els mesos i la tanca de la pista poliesportiva del darrere del Miquel Granell segueix en un lamentable estat. Què la treguin o que l'arrangen, però així no pot quedar.








Ser español no es fácil

Juan Carlos Escudier

La Justicia ha decidido que, aun cumpliendo los requisitos legales, un discapacitado extranjero no puede acceder a la nacionalidad española si no demuestra primero que conoce a Rajoy y la configuración autonómica del Estado. También ha de ser capaz de decir sin equivocarse dónde está la Giralda y la Torre del Oro, ya que en caso contrario, como le ha ocurrido a un ecuatoriano con una minusvalía psíquica del 67%, demostraría que no está integrado en la sociedad de éste nuestro gran país. Según parece, la lista de los Reyes Godos no entraba en esta ocasión en el examen.
Desconocer que Rajoy nos gobierna es, efectivamente, algo imperdonable porque si hay alguien que representa la quintaesencia de España es nuestro admirado presidente y su partido que, como se sabe, es más español que el palo de la bandera. Ignorarlo consciente o inconscientemente impide, y así lo entiende con buen criterio la Audiencia Nacional, incorporarse por derecho propio a la nación más antigua de Europa y quizás de África. Ser español no es fácil.
El pronunciamiento judicial da pie a otras disquisiciones. ¿Deberíamos retirar la nacionalidad española a quien ya la tiene e ignora que La Rioja, por ejemplo, es una autonomía con su presidente y sus fiestas patronales y no una denominación de origen? ¿Hemos de considerar españoles a los niños nacidos en Albacete que por ser lactantes desconocen que Segovia tiene un acueducto romano? ¿Deberíamos considerar compatriotas a quienes, aun conociendo al timonel que nos conduce firmemente por las procelosas aguas de la crisis, preferirían no haberlo conocido nunca? Y por último, ¿hemos de obligar a la fuerza a ser españoles a quienes no quieren serlo?
Dice la Audiencia que tener en cuenta la discapacidad del reclamante sería considerar una discriminación positiva no prevista en la ley y que no vale con conocer los colores de las banderas española y andaluza y ser capaz de decir que acude a un taller, que recibe una paga, que vive con su familia y que jamás cometió delito alguno.
Esto último fue posiblemente lo que inclinó la balanza en su contra. No podemos hacer español a un tipo que no ha delinquido nunca, porque jamás llegaría a ser el “ciudadano ejemplar” que para Rajoy es Carlos Fabra, recientemente condenado por delito fiscal. Y aquí lo que queremos son ciudadanos ejemplares, gente que, al menos, sea capaz de abrir una cuenta en Suiza o pueda colocar todo lo que ha robado en un paraíso fiscal para que luego llegue Montoro y le indulte al descuido.
Cualquiera que aspire a ser español, sea o no discapacitado, ha de tener vínculos sólidos con la piel de toro. Y eso no sólo se consigue residiendo aquí mil años sin hacer mal a nadie o yendo a hacer manualidades. Hay que adorar la siesta y la tortilla de patatas, además de reflexionar seriamente sobre lo que significa ser español, algo que por estos lares llevamos más de un siglo dándole vueltas. Podemos concluir, como al parecer dijo Cánovas, que son españoles los que no pueden ser otra cosa. Ahí es donde empieza nuestra nacionalidad, y eso no hay extranjero que sea capaz de entenderlo.
Además, no nos engañemos. Los discapacitados, incluso los españoles de pura cepa, sólo acarrean gastos. Ahora que estamos exportando al mundo ingenieros, médicos, arquitectos e investigadores, ¿vamos a importar ecuatorianos que jamás podrán llegar a ser emprendedores? Necesitamos individuos de sólidos principios y firmes convicciones, aunque ignoren como Rajoy que las cuchillas de la valla de Melilla cortan. Al fin y al cabo, esa pregunta no entra en el examen para ser español.

divendres, 29 de novembre del 2013

LOSANTOS, ELS BISBES, DÉU I EL FOC ETERN DE PERE BOTERO

Quan s’arriba al poble d’Albarracín (segons diuen, un dels més bonics d’Espanya), i després de creuar un petit túnel, t’endinses a la serra del mateix nom. Una serra amb molt de pinar i en algunes zones molt alts i amb poblets molt petits, com Bronchales o Orihuela del Tremedal.
L’any 2005, ho recordo perfectament perquè va ser l’any que ens varem trobar la gossa, hi varem estar per Pasqua. Arribar fins allí no és fàcil i el viatge es fa llarg. Ara bé, una vegada hi estàs, val la pena el paisatge que s’obre davant els teus ulls.
Recordo que uns dies abans d’anar-hi i quan ja teníem reservat l’allotjament a Bronchales, vaig escoltar per la ràdio que Orihuela del Tremedal (la distància entre tots dos pobles és d’uns 8 o 9 Km) aquell dia va marcar la temperatura més baixa d’Espanya: -19,5!
Durant els dies que hi varem estar no va fer tant de fred, però encara hi poguérem veure neu.
Segurament el fill més il·lustre de Orihuela del Tremedal és Federico Jiménez Losantos. Qui no coneix la carrera professional de Federico? I qui no sap de quin peu coixeja?
Però el que potser no sabeu és la seva evolució política. Isabel, veïna de casa, el coneix de ben petit. Al poble jugaven junts, fins que ella, per motius de treball dels seus pares va haver de marxar a França. Mentre Federico va estudiar i es va fer professor. Va militar a Bandera Roja, un partit a l’esquerra de del PCE, va passar pel PSUC i més tard va militar al Partido Socialista Aragonés, presentant-se a les primeres eleccions catalanes l’any 1980 amb el Partido Socialista Andaluz. Cap dels dos partits socialistes estaven a l’òrbita del PSOE.
Va fer de professor a un institut d’una població propera a Barcelona mentre ideològicament anava mutant cap a posicions més dretanes. Restaurada la Generalitat, es va oposar a l’ensenyament obligatori en català i la seva intransigència li va comportar ser segrestat  per Terra Lliure. Abans d’alliberar-lo li van pegar un tret a una cama... 
 
Va marxar cap a Madrid i va seguir evolucionant cada cop més cap a l’extrema dreta passant d’emissora en emissora i de diari en diari, sempre cap a posicions més ultranacionalistes espanyoles (evidentment) El seu odi cap a Catalunya i el català també va anar creixent. De vegades els seus comentaris arriben al insult i algunes de les seves afirmacions estan mancades de rigor i no mereixen cap tipus de credibilitat. Però sempre hi ha qui sé les creu...
Explico tot això perquè el govern de Catalunya vol presentar un denúncia contra aquest individu (és la forma més fina que he trobat per anomenar-lo) i d’altres responsables de programes informatius o de debat d’algunes de les cadenes més propers a les tesis de la dreta espanyola més rància, com per exemple 13TV, la televisió dels bisbes.
Entenc que 13TV, com la COPE, l’emissora de ràdio que també es propietat de la Conferència Episcopal Espanyola, tinguin una ideologia ultradretana, però, els propis bisbes, no haurien de permetre que des de les seves emissores de ràdio i televisió es fomentés l’odi cap a aquells que no pensen com ells i se’ls insultes greument. No entenc com ells que creuen tan en déu puguin tolerar aquestes coses. No pensen que es poden condemnar i patir foc etern a les calderes de Pere Botero?      

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 30-11-2013


LA FOTO DEL DIA 29-11-2013

Sense comentaris.

TÉ UNA PREGUNTA PER A MI?




Rajoy està acostumat a canviar les regles del joc. Recordeu aquell popular programa que es deia Tinc una pregunta per vostè? Es portava un polític de primera fila, començant per qui era llavors el President del Govern José Luis Rodríguez Zapatero. Potser recordareu que li van preguntar quan costava un cafè... Una pregunta aparentment molt senzilla, no exempta de dificultat per a una persona que, de ben segur, estava poc acostumada a pagar-los. L’èxit del programa, emès per la 1 de TVE va ser inqüestionable.
Dimecres passat, a la cimera Hispano-Francesa a Madrid, davant el President de la República Francesa François Hollande, Rajoy va invertir el guió i, si abans, la sorpresa era l’al·licient del programa, en aquest cas, es va poder veure al President Espanyol en el seu més pur estil: va pactar una pregunta amb un periodista i, en un moment donat de la roda de premsa conjunta, li va fer com si res, una pregunta sobre la independència de Catalunya. Llavors, Rajoy, es va treure la xuleta i li va respondre amb tota la naturalitat del món i, una vegada més, ens va advertir sobre el negre futur que ens espera si ens allunyem d’Espanya.
Ho he dit mil vegades i ho seguiré dient mentre Rajoy no se’n vagi: És el pitjor líder polític que he conegut mai. No recordo ningú fes una roda de premsa o bé amagant-se al darrere d’una pantalla de plasma per evitar determinades preguntes o s’ho portés tot apuntat des de casa per a no dir res inoportú, al mateix temps que no deixa res a la improvisació. 
  
Les rodes de premsa de Rajoy són molt esperpèntiques igual com ho és la seva situació política on ha estat esquitxat per tot l’enrenou de Bárcenas i el finançament irregular del PP i com Don Tancredo...
Ahir va dimitir el president de la UGT d’Andalusia esquitxat també pels casos de corrupció. Segurament l’han obligat a dimitir... A mi m’és ben bé igual: que dimiteixi, que el facin dimitir o que el facin fora d’una punyetera vegada, però que desaparegui del mapa!   

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. VINALLOP















El PP prepara otra ley del silencio

Juan Carlos Escudier

Que el PP valora el silencio es una evidencia palmaria. Rajoy, por ejemplo, es una persona lacónica, sucinta y escueta. Si se le pregunta por la contabilidad B de su partido puede enmudecer durante largos períodos de tiempo o, en su defecto, acuñar frases antológicas del estilo “la segunda y tal” que es la versión moderna del “a otra cosa, mariposa” pero sin rima.  El mutismo es tan apreciado por el Gobierno que en su búsqueda incesante ha llegado a preparar una ley de Seguridad Ciudadana tipo punto en boca, cuyo complemento necesario es la regulación del derecho de huelga que ahora se nos anuncia.
La iniciativa se ha suscitado después de que una huelga, la de limpieza en Madrid, haya evitado pese a todos sus inconvenientes y a la estulticia de la alcaldesa el despido de más de mil operarios y, paralelamente, haya revitalizado el papel de los sindicatos. Tan estruendosa ha sido la victoria de los trabajadores que el Ejecutivo ha tenido que darse prisa en anunciar esta segunda ley de silencio, no fuera a ser que cundiera el ejemplo y los llamados a ser carne del INEM se decidieran a alterar esta paz de cementerio tan conveniente.
Es verdad que en España se regula la huelga con un decreto anterior a la Constitución y que ésta prevé que una ley orgánica habría de regular “las garantías precisas para asegurar el mantenimiento de los servicios esenciales de la comunidad”. Pero también lo es que el citado decreto fue convalidado en 1981 por el Tribunal Constitucional y que toda la jurisprudencia posterior ha llenado cualquier vacío.
Existe una relación exhaustiva de cuáles son los servicios esenciales a preservar en caso de huelga, desde la sanidad a los transportes y comunicaciones, pasando por la producción de energía, agua o la higiene pública. Está prefijado a quién corresponde fijar los servicios mínimos, cuál ha de ser su porcentaje y a qué sanciones daría lugar su incumplimiento, incluidos los despidos. A mayores, está prevista la figura del arbitraje obligatorio, que faculta a la Administración para obligar a reanudar la actividad laboral en caso de que el paro sea gravemente perjudicial para la economía del país. Es obvio que regular sobre lo regulado sólo puede pretender constreñir el derecho de huelga.
No ha sido el único intento. La UCD, allá por 1980, elaboró un anteproyecto y llegó a redactar un capítulo específico del Estatuto de los Trabajadores, que finalmente fue aparcado. Igual ocurrió con un borrador que preparó el Gobierno del PSOE en 1987, un año de alta conflictividad laboral, en el que se incluían duras restricciones al ejercicio de la huelga. Cuatro años más tarde se llegó a preparar una ley, que fue contestada por las centrales con una código de autorregulación. De la negociación entre Gobierno y sindicatos surgió un proyecto que fue debatido y aprobado en el Congreso y tuvo luz verde del Senado. La disolución de las Cámaras lo dejó en el limbo primero y en el olvido después.
La gran novedad del texto era que obligaba a detallar en el plazo de un año, ya fuera mediante acuerdos o laudos, los servicios mínimos aplicables a cada sector y hasta las fechas en las que no podrían convocarse huelgas por los trastornos que podría ocasionar a los ciudadanos y a la economía nacional. Los sindicatos se avinieron al acuerdo por dos grandes razones: la primera era evitar la fijación arbitraria de los servicios mínimos, abusivos en muchos casos, y para los que sólo cabe acudir a los tribunales y esperar años a que te den la razón, algo que sigue ocurriendo en la actualidad; la segunda, desactivar a sindicatos corporativos del estilo del Sepla.
Conviene en este punto recordar cuál ha sido la posición de la CEOE, que nunca vio urgente regular la huelga salvo ahora, en la confianza, o más bien en la certeza, de que el PP lo dejará todo atado y bien atado para sus intereses.
Báñez, auxiliada como viene siendo habitual por la Virgen del Rocío, a la que se encomienda ante las dificultades, ha iniciado ya los contactos con UGT y CCOO para advertirles de lo que les depara. Al Gobierno le gustan las mayorías silenciosas y los ciudadanos callados y quietos. La contrarreforma avanza a la chita callando.

dijous, 28 de novembre del 2013

MAREJADA A LA CÚPULA DE L’AEAT



Des de fa uns dies, per l'AEAT de Madrid hi ha un gran revolt. Tan gran és que s’ha penjat un comunicat oficial a la revista interna: La Ventana de la Agencia. No recordo cap precedent similar.
El que us explicaré no vulnera el secret professional al que estic obligat com a funcionari, ja que ha sortit als mitjans de comunicació, com per exemple al diari el País.
Resulta ser que a l’oficina tècnica de grans contribuents de Madrid es va destituir a una inspectora per no acceptar un recurs de l’empresa Cemex. El fet va provocar la dimissió del seu cap i un conat de dimissions en cascada que, finalment no es va produir. Però el que deia abans, marejada n’hi ha...
Amb la poca informació que tinc, m’he fet la meva pròpia pel·lícula. La empresa Cemex (Cementos de Mexico) va tenir una inspecció i, segurament va sortir una milionada a pagar. L’empresa no hi va estar d’acord i va presentar un recurs que la inspectora cessada no va acceptar.
La gent del territori coneix Cemex per la fàbrica que té al terme d’Alcanar. Si busqueu informació per Internet veureu que la cimentera mexicana està present a 50 països i, fins i tot, ha rebut diversos premis internacionals com per exemple el de Negocis del Món del Programa de Desenvolupament de l’ONU (2006)i el The Corporate Citizen of the Americas Award 2007 que li va atorgar l’OEA. Però a la seva història també hi ha hagut pàgines fosques.
Possiblement, ara mateix, estem davant d’una d’elles. L’empresa té repartides per la zona mediterrània i centre d’Espanya gran quantitat de fàbriques de ciment i plantes de derivats; per tant, estem davant d’una empresa poderosa i amb una plantilla gran de treballadors. El xantatge està servit: ‘o em rebaixes la milionada què pretens cobrar-me o presento un Ero i de sobte et trobaràs amb centenars de treballadors al carrer’. Repeteixo, això és la pel·lícula que jo m’he muntat, ja que no tic cap constància de que ha estat així precisament.
Quina conclusió hi traiem? Què una vegada més els poderosos reben un tracte preferent de les administracions, mentre que el humils, la gent corrent, davant d’una inspecció, hauran d’acabar pagant, ja que les possibilitats que tenen d’eludir l’obligació són escasses.
Tornant a Cemex d’Alcanar, no sé si sabeu que fa un temps van fer un Ero que va afectar la pràctica totalitat de la plantilla. Uns mesos després van rebre una comanda important i van tornar a contractar-los, això sí, amb una rebaixa de sou significativa.
 
La situació és un bon retrat de com funciona actualment l’economia i l’acudit del Faro que il·lustra aquest escrit ho explica gràficament de forma impecable.  
Per acabar vull recordar que l'enrenou del DNI de la Infanta Cristina ja va provocar la destitució de la Directora General de l'AEAT. 

LES FOTOS DEL DIA 28-11-2013




Miedo, tengo miedo de Rajoy

Arturo González

De sus mentiras, de sus falacias, de todo cuanto promete, de su “hay cosas que no se pueden probar”. Pues sí que se puede: “el juez Ruz confirma que el PP tuvo una cuenta b continua en el tiempo”. Bárcenas debería salir de la cárcel y entrar Rajoy.
Pero con el poder que le hemos otorgado, Rajoy ha convertido España en un gigantesco campo de concentración. Ahora quiere gasear a los españoles con la Ley de huelga y la Ley de Seguridad Ciudadana. No solo en Melilla, quiere colocar cuchilla en la valla de la libertad de todo el territorio nacional. Siendo benévolos podríamos decir que nos tiene a todos en libertad vigilada. Lo controla todo, lo domina todo, juega con nuestro futuro. Amparado en banqueros, obispos y fieles inasequibles al desaliento va a acotando nuestra identidad de sometidos. En ningún caso es el Presidente de tofos los españoles, como le gusta pavonear. No hay tema que no haya abordado y moldeado a su antojo, educación, sanidad, derechos civiles, laborales, concepción cívica y ética de la vida, justicia a la carta llena de ardides, falseo de datos para afirmar que los salarios no han bajado, 21,6% de pobres-pobres, 26,7% de familias ansiosas de que llegue el siguiente mes, desigualdad social y económica criminal y en alza, ¿a qué seguir recitando?
Con un inmenso y eficacísimo aparato mediático de propaganda. Con todo tipo de castigos y sanciones, penales y administrativas. Sin la menor concesión a la cordura. Con la anuencia de los suyos y el silencio de los no suyos. Incapaz de habilitar que los españoles no pasen frío, único político que se opone, que no pasen hambre, único político que se opone. Con su conciencia torcida por el capitalismo más grosero. Un rosario interminable de trapacerías, descargando cobardemente toda causa y culpa en ZP. Pero bien que le apoyó para modificar el artículo 135 de la Constitución y arruinarnos al alimón y a perpetuidad, rey del rodillo, capo del campo. Algunos recluidos están horadando un túnel subterráneo para huir hacia la libertad y el decoro, pero aún no se ve la luz del final pues no se ponen de acuerdo en los turnos de picar, y las sirenas pueden sonar en cualquier momento.
Lo que más gusta a las dictaduras es darse un baño de apariencia democrática, con sus leyes ad hoc, sus parlamentos ad hoc y sus tribunales ad hoc y sus policías de charol, y sus dictadores de paisano. Tengo miedo, tengo miedo de Rajoy y de las cosas que no se pueden probar.

dimecres, 27 de novembre del 2013

NO A LA TAXA A LA BANCA!!



Heu de fer campanya: NO A LA TAXA A LA BANCA!! 
 
Ho sento pels funcionaris de la Generalitat de Catalunya a qui el conseller Mas-Colell el ha promès retornar-los la paga extraordinària que els hi ha tret el dos darrers anys... Perdoneu-me! Però manda huevos... Sembla ser que la paga extra, sinó és gràcies a aquesta taxa que gravarà els dipòsits bancaris, no hi haurà forma de recuperar-la. Demagògia pura i dura...
I perquè m’hi oposo? Senzillament perquè la taxa Cristóbal Motoro ha dit que podran establir els CC.AA. a partir de 2014, sortirà de la butxaca dels clients... De qui, sinó? Sembla ser que encara queden pendents de tancar alguns punts i, en principi, la banca no repercutiria aquest impost al seus clients. No m’ho crec!  
Seriosament, creieu que la banca deixarà de guanyar uns quants milions d’euros, així, de bones a primeres... Rotundament, no!
Encara que són conceptes diferents, la banca comercial, aquella que al carrer té un caixer automàtic i a dintre del local diversos empleats amb corbata, és molt similar a la banca del casino, aquella que representa el croupier de la ruleta. Heu vist mai que la banca del casino perdi? L’altra banca tampoc! I quan, per culpa de la ingerència d’alguns governs, s’han descapitalitzat, no hi ha problema: L’Estat s’encarregarà d’injectar-los el capital que els faci falta per a que les entitats, amb aquests diners, puguin comprar a la vegada deute de l’Estat i fer negoci. Com he dit la banca mai perd.
Per tan, ajudeu-me a fer campanya: NO A LA NOVA TAXA QUE GRAVARÀ ELS DIPÒSITS BANCARIS!!

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 28-11-2013

Els d'Amposta són així i a d'altres poblacions seran diferents, però posats a la bústia tots volen dir el mateix: Que els repartidors no hi deixin publicitat.
Tot i això sembla que n'hi ha que no saben el que vol dir o, simplement "passen". Fa temps em solia trobar publicitat d'una marca de pizzes "a domicili", però que des de que la reparteix la meva neboda (llicenciada en Geografia), jo no n'he tornat a trobar.
Ahir, en arribar de treballar, vaig veure una parella mixta travessant ràpidament l'avinguda de Catalunya d'Amposta amb alguna cosa a la ma. Arribo a casa, miro la bústia i em trobo publicitat d'una òptica. Aquesta òptica hauria de començar per graduar la vista als repartidors de publicitat. No trobeu.
He omès les marques per no fer-los publicitat. Només faltaria això.   

La versión de Solbes

David Torres

Tras Aznar, Zapatero, Belén Esteban y Rosa de España, Solbes se ha unido a la moda de los escritores sin fronteras, ese selecto club donde se pasa de los cuadernos de ortografía a la mesa de novedades en dos golpes de telediario. Solbes además, al igual que dos de los intelectuales arriba citados, no sólo ayudó a arruinar un país sino que ahora además pretende que nos enteremos de cómo lo hizo. Una prerrogativa de los hombres de acción es la de sentarse, años después del desaguisado, y dar otro palo al mundo con la crónica de sus destrozos. Aunque sería bastante temerario por nuestra parte incluir a Solbes en la categoría de hombres de acción, ya que, propiamente, no hizo gran cosa aparte de negar la realidad y guiñar el ojo, dos actos que ya en su día prefiguraban el desastre. Nos falta saber si cuando decía que teníamos el mejor sistema financiero del mundo estaba cruzando los dedos de las manos y de los pies, aunque para saber eso habría que leerse el libro.
Suena algo frívolo reducir la gestión de Solbes al gesto de guiñar un ojo como si estuviera jugando al mus, pero es más piadoso tacharla de frivolidad que ponerse a analizarla a fondo. Entonces podríamos cometer la indiscreción de recordar aquellos consejos a lo Arguiñano que daba Solbes cuando era ministro: compren conejo en lugar de ternera, que es más barato; no dejen propina en el bar, que no hace ninguna falta; hay que apretarse el cinturón, etc. En vez de un libro de memorias desmemoriadas, Solbes podía haber encuadernado todas esas lecciones de sabiduría gastronómica en una colección de refranes y haberle pedido un prólogo a Mariló Montero.
La versión de Solbes difiere de la de Zapatero casi tanto como las dos juntas de lo que en realidad sucedió. Ya advirtió John Lennon en una famosa canción que tú haces planes pero la vida es lo que te pasa. Más aun, aunque no hagas nada de nada, como este par de próceres cuando se nos vino encima el derrumbe, la vida sigue siendo lo que te pasa, aunque a ellos, la verdad, no les pasó nada: nos pasó a nosotros. García Márquez corrigió a Lennon al declarar que la vida no es lo que pasa sino lo que se recuerda: a los españoles estos dos nos pasaron por encima durante tantos años que mejor no recordarlos.
En cualquier caso, parece que Solbes se arrepiente ahora, a toro pasado, de su papel en la segunda legislatura de Zapatero. Una lástima que no se hubiera arrepentido antes aunque, para quienes sabían leer entre líneas, el arrepentimiento ya estaba consignado en el aleteo del párpado de Solbes. En unos pocos meses el guiño alcanzó la intensidad de un intermitente y al final tuvo que recurrir a una medida que no se le había ocurrido para el baile de San Vito financiero en el que ya estábamos metidos de lleno: un parche.

dimarts, 26 de novembre del 2013

ANIVERSARIS POC FELIÇOS (II)



Desgraciadament l’economia catalana depèn massa de l’espanyola. Això condiciona totes les polítiques que pot emprendre el govern de Catalunya dintre del marc estatutari.
Però de fet, Mas, en pocs dies celebra dos aniversaris: el del primer govern i el del segon.
Després d’una etapa de governs nacionalistes i d’esquerres, tal com es va qualificar els governs d’entesa entre PSC, ERC i ICV-EUA, el primer sota la presidència de Pasqual Maragall i el segon amb José Montilla com a President de la Generalitat, l’any 2010 CiU va recuperar el govern sense la còmoda majoria que li donaven les enquestes. Per tant, Mas va haver d’afrontar el govern en minoria i condicionat als pactes de legislatura que podia subscriure amb els partits de l’oposició. Aquesta va ser la dinàmica fins l’11 de setembre de 2012. L’èxit de la manifestació de la Diada convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va ser tan gran que Mas es va envalentir. Va deixar enrere la vella reivindicació d’un pacte fiscal amb Espanya i va abraçar la fe del independentisme militant. Es va creure un messies salvador i va convocar eleccions quan encara no s’havia arribat a la meitat de legislatura, amb la intenció de, ara sí, guanyar per majoria absoluta i portar a terme les seves polítiques. El que no sabrem mai és si Mas hagués guanyat sense necessitar suports de ningú, s’hauria atrevit a tirar endavant el procés sobiranista. Voleu la meva opinió? Crec que no, ja que, si ara està condicionat per ERC, llavors ho hauria estat pel seu soci UDC i ja coneixem que opina sobre el tema Josep Antoni Duran i Lleida sobre les relacions Catalunya-Espanya.
Però tal com s’ha dit en infinitat de vegades, a l’hora de triar, els votants que sé sentien independentistes, van votar l’original (ERC) en lloc de la imitació que suposava CiU. En aquell moment, si Mas no s’hagués cregut una figura messiànica, hauria dimitit sense esperar que els seu partit l’hagués fet recapacitar. Però Mas té un ego massa apujat (mamat dintre del partit des de molt jove)  i, a sobre sé sap adaptar a qualsevol situació, encara que sigui deixant enrere els seus principis més elementals. Ara que està de viatge a la Índia ha dit que s’inspira en Gandhi... Igualet...  
Però quan s’arriba a un compromís s’ha de mirar de complir o argumentar molt bé el motiu pel qual s’ha abandonat la idea. Però des de el primer dia, ERC li ha posat molt difícil a Mas. Com diu la dita: caixa o faixa. És a dir, o es comprometia a fer una consulta sobiranista  qualsevol preu o no tenia el suport dels republicans, la qual cosa hauria creat una situació d’impossibilitat de govern.
Mai un govern de Catalunya havia estat tan segrestat pel seus socis de govern. Ni en el temps del tripartit! Entre ERC i l’ANC, marquen l’agenda de Mas, encara que ell, públicament no ho reconegui. Si llegim la premsa, sobre tot diaris com el Punt Avui, ens en adonarem que l’únic objectiu de la legislatura és la consulta i tot el que se’n deriva d’ella: data, pregunta...
El 2013 ha estat un any sense pressupostos. Es van d’haver de prorrogar els del 2012, però també es van traslladar les retallades. I els del 2014 ja han estat qualificats pels sindicats i alguns partits de l’oposició com d’antisocials. Per exemple, en temes d’educació, la fundació Jaume Bofill, tot un referent a Catalunya en temes educatius, ja es va pronunciar sobre el tema i posava en qüestió el model català al preguntar-se quina necessitat hi ha de destinar els mateixos diners per alumne a una escola d’una zona benestant d’una ciutat i a un col·legi d’un barri on hi viuen majoritàriament treballadors, molts d’ells aturats de llarga duració.
Una altra anomalia és que el soci de govern de Mas, l’Oriol Junqueras tingui l’status de cap de l’oposició. Aquest fet ha estat denunciat pel PSC sense que s’hagi atès la petició i ara es vol portar al TC.  
Algú coneix quines polítiques de foment de l’ocupació ha portat a terme el govern català? Des del meu punt de vista, igual un govern com l’altre estan fent el mateix a l’hora d’afrontar la crisi econòmica o l’estafa tal com la denominen els ecosocialistes: Esperar que passi el temps el més aviat possible a veure si s’arregla sense haver de fer-hi res.
Tornant als pressupostos per al 2014, sembla ser que el propi Conseller d’Economia i Finances ha acabat reconeixen que no sé sap d’on sortiran els ingressos que hi figuren, ja que una part importat es supedita a la venda d’immobles que ara es destinen a lloguer social.
Tal com vaig escoltar l’altre dia: Potser Catalunya en un futur serà independent, però haurà de viure de lloguer ja que s’haurà venut tot el patrimoni.  

LA FOTO DEL DIA 26-11-2013




‘CARL’ FABRA, EL CAPO DE CASTELLÓ

Finalment, després d’eludir la Justícia durant anys i anys, a Carl Fabra, el capo de Castelló li han caigut 4 anys de presó i un multa (que ja ha dit que no pensa pagar) per frau fiscal.
Haureu observat que he fet una abreviatura del seu nom com a paral·lelisme amb Al Capone (en aquest cas Al ve d’Alfons), el capo de la màfia de Chicago que, a pesar dels seu historial delictiu, només va poder ser empresonat per frau al fisc dels Estats Units.
A Fabra, tot i estar acusat per tràfic d’influències i suborn, en aquest cas el jutge l’ha absolt per manca de proves. Quants anys li haurien caigut si se’l hagués condemnat per tot. De moment la sentència encara no és fer i Fabra ja ha anunciar que hi presentarà recurs.
Cal recordar que l’any 2008, Rajoy, llavors cap de l’oposició va qualificat a Fabra de polític i ciutadà exemplar... En aquell temps els tripijocs pocs clars de qui va ser President de la diputació de Castelló ja eren de domini públic.
Per aquells que no ho sàpiguen Fabra és net i fill de presidents de la Diputació. Com aquell que diu, el càrrec sembla que sigui hereditari. Potser dintre d’uns anys veiem a sa filla Andrea, ara diputada al Congrés (aquella que va dir que se jodan quan es va parlava de treure prestacions als aturats) ocupant la poltrona de la Diputació.
Hi ha malpensats (com jo) que creuen que quan Fabra sigui condemnat en ferm, demanarà al seu amic Rajoy que li tramiti l’indult. Segur que ell pensa que no ha fet res d’il·legal. Quan un, a casa ha vist fer tota la vida el mateix, ho troba d’allò més normal i, per tant, lícit.
Només per casos com aquest, Rajoy hauria de dimitir. Imagineu-vos si té motius per fer-ho!  Però la dreta d’aquest país té massa gana de poder per a que coses com aquestes, que ells consideren insignificants, el facin renunciar dels seus càrrecs.
Sense anar més lluny, la Maridolo de Cospedal posa en dubte l’acte del jutge Ruf sobre la caixa B del partit i el qualifica d’error.
Cada dia que passa tinc més vergonya de viure en aquest país.  

Las basuras de Ana Botella

Vicente Clavero

Ana Botella se ha echado encima en los últimos días más basura que la que dejaron los barrenderos en las calles de Madrid durante toda su huelga. Decir que el acuerdo con las concesionarias del servicio de limpieza ha sido posible gracias a la reforma laboral –como ha dicho– sería de risa si no fuese de pena. Pero, por lo visto, es la única manera de infravalorar el éxito de los sindicatos y de los trabajadores que se le ha ocurrido a la alcaldesa.
Un éxito parcial, desde luego, porque a nadie le agrada un expediente de regulación temporal de empleo como el que tendrán que soportar a partir de ahora los barrenderos de Madrid. Aunque éxito al fin, porque su lucha ha impedido que las empresas pusieran de patitas en la calle a más de un millar de ellos. Y, además, con unas indemnizaciones miserables, por obra y gracia –eso sí– de la reforma laboral del Gobierno del PP.
Que los sindicatos hayan ganado semejante a batalla a los ojos de España entera es más de lo que pueden soportar la derecha cavernícola y el coro mediático que la jalea. Sobre todo cuando llevan años intentando socavar su credibilidad, acusándoles de ser un nido de corruptos y de vagos, da igual si con razón o sin ella. De ahí la salida de pata de banco de Ana Botella, que ha vuelto a dar pruebas evidentes de que las situaciones complicadas la superan.
La alcaldesa –quizás para justificarse ante los dirigentes de su partido que la consideran una blanda– ha asegurado que los barrenderos hicieron una huelga salvaje. ¿Salvaje por qué? ¿Porque han sido quemados varios contenedores y se ha desparramado la basura por los suelos? Ana Botella no tiene ni idea de lo que es una huelga salvaje, ni de lo que piensan los ciudadanos de Madrid, que han aguantado ésta con una mezcla de comprensión y paciencia.
Salvaje es el uso que el PP hace de los servicios mínimos cuando está en el poder, como han puesto de manifiesto reiteradamente los tribunales. En el caso que nos ocupa afectaban a 40% de la plantilla y todavía se extraña la alcaldesa de que haya quienes han impedido su cumplimiento. Mariano Rajoy anunció ayer que los va a regular y yo me alegraré si se acaba así con los abusos, pero no de los trabajadores, sino de ellos.