No solc estar a casa a l’hora dels “telenoticies” o “telediaris” del migdia, però ahir si. Entre la informació política, social, esportiva, etc., una notícia econòmica em va cridar més l’atenció que les altres: “A Tarragona, un grup de 13 promotors immobiliaris s’han unit per fer una subhasta inversa d’habitatges”. En total se’n subhastaran 115. Dit així, possiblement no s’entendrà massa de que va el tema. Però aviat em va venir a la memòria les antigues subhastes de peix de la Ràpita. Entre caixes de peix de diverses tipus, mides, etc. i envoltats tots plegats pels comptadors: peixaters i restauradors, el subhaster començava per un preu per sobre del de mercat i anava cantant el números de forma descendent, fins que algú li feia una senyal i se li adjudicava la caixa. Evidentment es tractava d’una subhasta inversa.
La dels pisos té la mateixa filosofia. El promotor fixa un preu màxim i, a partir d’aquí, comença el sorteig. Qui en doni més se l’adjudicarà. Prèviament s’ha fixat un preu mínim que no s’ha fet públic, però que està dipositat en seu notarial. Serà el preu mínim que s’admetrà pel pis.
Van dir que si dels 115 en venien u n 10 %, ja es consideraven satisfets.
Evidentment, el sector immobiliari és un dels més perjudicats per la crisi, però també cal recordar que ha segut un dels sectors que ens hi ha abocat. Aquí, al nostre país, com als Estats Units.
Està bé que restableixin a l’economia el que li van prendre fa uns anys. I quan parlo d’economia em refereixo als ciutadans que van sofrir les apujades continuades de preus del sector. Llàstima que mots encara n’estiguin pagant les conseqüències. Molts dels que es van endeutar quasi que al límit de les seves possibilitats, han vist més tard, com perdien el seu lloc de treball (o el de la seva parella) La situació d’aquest col•lectiu és la més greu. Llàstima que els que ara se’n beneficiaran no seran aquest, però tal vegada familiars o amics seus. Val més així.
