ELS FANTASMES DEL PP

Continuant amb el tema de l’estratègia que està seguint el PP per posar “cortines de fum” per amagar totes les seves misèries: cas dels espies de la Comunitat de Madrid que afectarien directament a Dña. Esperanza Aguirre, Gürtel Madrid, Gürtel València i Palma Arena a les Illes Balears.
Maria Dolores de Cospedal, l’actual secretaria general de partit (avui em deien que assessorada per Fedrico Trillo) ha llençar una nova càrrega contra el govern, el CNI i la policia espanyola consistent en “anunciar escoltes telefòniques il•legals a càrrecs del seu partit que res tenen que veure amb el cas Gürtel)
Com els màxims líders deuen d’estar de vacances, ara són les seves respectives número 2 que han agafat el protagonisme d’acusacions i desmentits. Així, Maria Teresa Fernández de la Vega, la vice-presidenta del govern, va ser la encarregada de contestar-li: “Si té proves del que diu, que vagi als tribunals i si no en té, que demani disculpes”.
Hi ha una dita malsonant però que a la pràctica resulta molt efectiva: “Escampa merda que sempre alguna cosa queda”. És a dir, es tracta d’una tàctica perfectament estudiada de desgast al govern d’Espanya per tornar a “ocupar el palau de la Moncloa”.
Cal tornar a girar el cap i mirar els dies posteriors als atemptats de Madrid de l’11-M de 2004. El PP, sabent que un atemptat terrorista islamista podia perjudicar-los a les eleccions que s’anaven a fer només 2 dies després, van intentar confondré l’opinió pública i els mitjans de comunicació amb silencis i falses informacions. Després van “inventar-se” una conspiració per “enderrocar-los” i així, el PSOE, guanyaria les eleccions.
En aquests 6 anys, el PP no ha acabat mai de pair la seva derrota i mai ha fet cap acte de constrenyiment acceptant que involucrar Espanya a una guerra con la de l’Iraq, que a sobre va ser declarada il•legal per la ONU, per part de qui llavors era els seu màxim líder i president del govern, José Maria Aznar va ser un error monumental.
Després, i sense que els mitjans de comunicació afins al PP (la COPE, el Mundo, l’ABC, la Razón, etc.) mai hagin abandonat de forma definitiva la tesi de la conspiració de l’11-M, han anat emmotllant-se a les circumstàncies del moment per mirar, com sigui, d’erosionar el govern de Zapatero. Primer va ser la lluita contra ETA, després, amb la crisi mundial, l’estat de l’economia espanyola. Rajoy ho ha dit desenes de vegades: “L’origen de tots els mals d’Espanya tenen un nom, Rodríguez Zapatero” (fins i tot els incendis forestals o la manca de pluja quan és el cas!)
Finalment, la darrera estratègia és l’anunci ahir de la Cospedal i tornem al principi de l’escrit. Que mirin bé cap a dintre de casa seva. Si Dña. Esperanza va ser capaç d’ordenar fer seguiments als membres del seu propi partit, encara que de diferent govern (ajuntament de Madrid), perquè no pot ser la responsable d’aquestes escoltes per mirar de treure avantatja a l’hora de substituir Mariano Rajoy?
Per cert, Zapatero ha fet un parèntesi a les seves vacances per a parlar del tema i ha demanat " responsabilitat al PP i respecte a “l’estat de dret”. De les seves paraules es desprèn que acata la sentència del Tribunal Superior de Justícia de València en el cas Gürtel i Francisco Camps. Jo també l’acato però em pregunto si amb un altre ciutadà la sentència hagués estat la mateixa.

LES POMES MADURES

Es diu popularment que quan “una poma està madura, cau per si sola”. Això és el que els està passant als del PP: encara no s’ha tancat un cas que ja se’n reobre un altre. Després, desesperats, com aquell que s’aferra a la vida, aprofiten la més mínima oportunitat per “morir matant” i ataquen al que consideren el seu enemic (en aquest cas els socialistes) de forma barroera y, de vegades, sense gaire sentit.
És evident que el PP no té un problema, en té molts: Madrid (Gürtel i el dels espies), València i ara Mallorca. Sense comptar amb tants d’altres que s’han produït al llarg de la geografia espanyola, sobre tot relacionats amb el tema immobiliari.
Intentar desviar l’atenció amb les caceres del jutge Garzón, les subvencions atorgades per Manuel Chaves del temps de president de la Junta d’Andalusia o sobre les paraules que va dir ahir abans d’ahir la vice-presidenta de la Vega respecte al recurs que presentaria la Fiscalia General de l’Estat, són només cortines de fum per a que els ciutadans, per uns moments, girin el cap ca a l’altre costat.
Qui estem al món de la política sabem que això passa. Jo mateix no ficaria la ma al foc per cap company meu que hagi tingut responsabilitats de govern i hagi disposat d’un pressupost que administrar. El diner és molt llaminer i hi ha qui pensa (en raó) que tothom té un preu; el que cal es trobar “a partir d’on”. Conec dos exalcaldes de diferents colors (un de CiU i un altre del PSC) que em van dir que els i van proposar comissions a canvi de determinats favors. És cert, com ells em van explicar, que es tractava de quantitat petites, d’aquelles que dius “per això no em faré ric”... Què hauria passat si s’hagués parlat de quantitats més grans i després d’una n’hagués arribat una altra?
Segurament no m’ho haurien dit mai.
Sobre el darrer cas dels populars a Mallorca, un lloc a on, de per si, té un potencial urbanístic desmesurat, cal pensar que qualsevol “xanxullo” deu de ser quasi que inevitable. En aquest cas ha estat el sobre cos d’un velòdrom. Una instal•lació esportiva que, segons es diu, tenia que ser l’obra “estrella” de l’expresident i exministre de Medi ambient Jaume Matas (de nefasta memòria per a molts d’ebrencs) i que, com aquell qui no vol, va duplicar, pràcticament els seu cost inicial pressupostat: de no arribar a cinquanta milions d’euros va passar a costar-ne 90!
El nou govern socialista no podia fer una altra cosa que demanar a la fiscalia una investigació. És el que s’ha fet.
Però el ridícul més espantós, al meu entendre, és que, a sobre, la pista de ciclisme on Guillermo Timoner (el mallorquí que va ser diverses vegades camió del món de persecució trasmoto) hauria estat feliç de poder córrer, no ha estat homologada per la Unió Ciclista Internacional. Això vol dir ni més ni menys que les marques no poden ser reconegudes y l’inhabilita per disputar qualsevol prova oficial, com per exemple uns campionats del món.
Si mai a la vida, qui estigui de responsable d’esports a les Illes Balears vol organitzar un gran esdeveniment ciclista en pista, haurà, encara, de gastar-se més diners y reformar la pista per a ser reconeguda oficialment. “¡Apaga y vámonos!”

TERRASSES D’ESTIU

I d’hivern... Els bars i cafeteries, quan arriba el bon temps, solen col·locar a peu de carrer terrasses per a que els seus clients puguin prendre tranquil·lament un cafè, una cervesa o el que sigui. Això comporta un permís per part de l’ajuntament que els hi cobrarà una taxa per ocupació de la via pública.
Donant un tomb per Amposta veurem com, per aquesta època, el nombre de bars que instal·len terrassa són nombrosos. I el dia del bou capllaçat, ja ni em parléssim!
L’any pasta, ara fa més o menys un any, la cafeteria Twister en va instal·lar una al carrer Murillo cantonada amb el Canadà. Aquest bar el recordareu perquè va tenir una actuació del Mossos d’Esquadra que la seva propietària va denunciar per "desproporcionada” i el Diari de Tarragona va difondre la notícia. La cafeteria va tancar el mes de març, només un mes i mig després de l’actuació policial, però la terrassa no la va treure. Ni falta que els feia! Avui, 5 d’agost encara està ocupant “dues places d’aparcament” sense que l’ajuntament els hi cobri la taxa corresponent.

Durant aquest període de temps, diversos veïns del bloc on es trobava la cafeteria han anat preguntant a l’ajuntament sobre la situació de la terrassa. Primer l’ajuntament deia que calia complir els tràmits: fer les notificacions pertinents i deixar passar els terminis corresponents. La darrera vegada, el regidor de governació va informar que ja havia donat l’avís a la brigada municipal per a que desintal·lessin la terrassa i li repercutissin el cost a l’antiga propietària.
No obstant, davant la possibilitat de que l’antiga propietària tornés a obrir un bar, es va preguntar si “els constava que l’hagués obert”. Tant el regidor com el màxim responsable de la policia van negar tenir cap tipus d’informació al respecte.
Només uns dies després d’haver efectuat aquesta consulta (menys d’una setmana), quasi per casualitat, me’n assabento per una ciutadana que n’havia obert un altre a la rambla Terradelles i que li havia posat “El bar de Mou”, con el de la famosa sèrie dels Simpson.

Una vegada corroborada la informació i després de una “inspecció ocular”, es va poder veure com allí, també s’havia instal·lat una terrassa (podeu veure les dues fotografies fetes aquest matí mateix)
I jo pregunto, com es possible tanta condescendència per part dels responsables de l’ajuntament? Com sé li dóna permís per a instal·lar una terrassa quan encara no ha retirar l’altra? Ho acabarà pagant la “infractora” o “el poble”? I la més important: Existeix complicitat (o alguna cosa més)entre la interessada i algun responsable municipal?

UNA SITUACIÓ SURREALISTA

Ahir per la nit començaven oficialment les festes del Poble Nou del Delta amb la proclamació de les pubilles.
Per primer cop ens vàrem ajuntar amb el companys d’Esquerra i sopàrem plegats a un conegut restaurant del “passeig”. En acabar i després d’esperar-nos una estona a la plaça on s’anaven congregant autoritats, pubilles i públic en general, sortirem cap al recinte del ball per a formalitzar l’acte. Com tenia sed, vaig anar a buscar-me una aigua. Vaig comprar in tiket per 1 € i em vaig adonar que posava “aigua” I que els colors eren diferents segons la comsumició que demanaves. I ara ve la part surrealista.
En arribar a la barra que tenia forma rectangular d’unes dimensions aproximades de 10 x 5, hi havia un únic “barman”. De seguida em vaig adonar que era sort, ja que normalment, els clients li tenien que repetir el que volien. Però també perquè portava un audífon. I no només això, a un l’altre costat de barra tenia les begudes alcooliques: rom, ginebra, wodka, etc. i també el gel. I a la part per on atenia, els sortidors de la cola, la llimonada, etc. i una mica més enllà el de cervesa. Cada vegada que li demanaven un combinat tenia que desplaçar-se a l’altre costat a posar el gel i el licor i després, de tornada, el refresc.
Vaig esperar el meu torn amb una mica de ressignació i en tocar-me, mostrant-li el tiket pel costat escrit, li vaig demanar l’aigua. I ell em preguntar: “Una cervesa, no? Li vaig a tornar a demanar “l’aigua”. Ell es va dirigir al dispensador de cervesa i va començar a omplir el got. Mentre jo li cridava: “No, no...”. Res, ni cas. Al portar-me la cervesa li vaig dir: “T’havia demanat una aigua”. Va fer cara de “mosqueig” i em va servir l’aigua.