CAP I POTA

Ja us avanço que avui parlaré de caps, però no de potes. El mot “pota” només ho he posat perquè queda bé, ja que com sabeu, el "cap i pota” és un conegut plat molt català i gustós que té la vedella com a base.
És vergonyós que un cap, en aquest cas, l’excap de la Inspecció de l’AEAT de Catalunya Josep Maria Huguet es valgui de l’excusa de que “ell no sabia res” i de que “tota la responsabilitat era dels seus subordinats”. Menys mal que, al final, encara ha tingut la decència de reconèixer que va rebre 335 milions de l’advocat Juan José Fochi. Aquest advocat treballava per al grup Torras de qui era president Javier de la Rosa. Ahir vaig escoltar per la ràdio que, en primera instància, va dir que els diners que tenia dipositats en bancs suïssos els havia guanyat “jugant a la borsa”.
Massa sovint, al món polític i empresarial acaben caient “parts del tronc”, fins i tot “mans dretes” abans de caure els seus caps.
Fixem-nos sinó en les paraules que la Maria Dolores de Cospedal, secretaria general del PP va adreçar al president valencià Francisco Camps demanant-li “que sigui contundent en la seva decisió”. Segurament que el boc expiatori en aquest cas serà Ricardo Costa, secretari general del PP valencià i, molt provablement també Vicente Rambla, vice-president de la Generalitat Valenciana (la Cheneralitat) Però un cap (qualsevol cap) quan algú que està per baix d’ell, jeràrquicament parlant, la “fa grossa”, no pot amagar el cap sota l’ala o mirar cap a un altre costat. La responsabilitat d’un cap és saber en cada moment el que “s’està coent” a casa seva. Si no ho sap fer o sé li escapa alguna cosa, ja tingui participació directa en l’enrenou o no, el que ha de fer és “plegar i anar-se’n” o dit d’una altra manera i per a que crear malentesos: dimitir de tots els seus càrrecs!
I ho vull recalcar perquè pareix que Francisco Camps no se’n hagi volgut donar per assabentat. Segons el president de la Cheneralitat, les paraules d’ahir de la Cospedal només van ser “un toc d’atenció per a que ‘auditi els comptes del PP valencià’ i, de passada, també les del PSOE!”. I és que segons com es diuen les coses presten a diverses interpretacions i, es clar, aquell que està vivint molt bé i que té un estatuts social molt important, no vol deixar, com es diu vulgarment “la mamella de la vaca”.
El dilema que es presenta en casos com aquests és: Si els subordinats no actuen fraudulentament per ordre del seu cap, què els porta a actuar així?

EL DIA DE L’EQUADOR

Dissabte passat va celebrar-se a Amposta una jornada cultural dedicada a conèixer al col•lectiu d’equatorians que viuen a Amposta. El fullet que va divulgar l’ajuntament hi deia així: “Jornades Culturals: coneix als teus veïns equatorians d’Amposta”. Però el cert va ser que es va convertir la jornada en una dia lúdic per als equatorians que viuen a la nostra ciutat. A més a més coincidia amb el dia de la “Bandera Nacional de l’Equador”.


De fet, si del que es tractava era que hi acudís gent d’Amposta, “dels de tota la vida”, l’acte no es pot considerar un èxit. En canvi, molt possiblement, durant la jornada que es va celebrar, principalment, a les pistes del darrera del col•legi Miquel Granell, amb tota seguretat, hi va passar la majoria dels 800 equatorians que viuen a la nostra ciutat.
El pes de la festa va recaure sobre ells. Fins i tot, crec que tenien llibertat a l’hora de confeccionar el programa i elegir quina era la millor manera de “donar-se a conèixer”.


Durant el dia es va fer una mica de tot: hi va haver música i danses (d’aquí i d’allí), preparació de plats típics del país iberoamericà, projecció d’un vídeo a la sala d’actes del col•legi, esports (futbol sala i voleibol) jocs infantils com el “palo ensebado” (encara que al final només hi va poder pujar un adult per la dificultat que suposava arribar a dalt de tot on hi penjaven diferents regals), taula rodona, mercadet, etc. Cal destacar la presència d’uns pannells informatius escrits en català explicant diversos aspectes del país, la majoria desconeguts per a la gent d’aquí.
Un dels moments més emotius per al col•lectiu equatorià, va ser quan la nena Coraima va recitar uns versos d’exaltació a la bandera tricolor equatoriana.
Com passa quasi sempre, les primeres edicions són per “arrancar”. Després venent els anys de la consolidació. Cal esperar que en els propers anys hi hagi més presència de públic ampostí i que la participació de ambdós pobles sigui molt més intensa.


L’ANÈCDOTA: Les preparacions d’un acte com aquest triguen mesos i només és en els darrers dies quan són perceptibles pel gran públic. El dia abans van col•locar-se la majoria de les casetes, banderes, etc., per a que a les 10:30, hora de la inauguració pogués estar preparat. Entre les quatre cistelles de bàsquet s’hi van penjar tires de banderes d’Amposta i del Equador, però uns brètols, per la nit, van arrancar totes les dels país sud-americà.

SER “CONVERGENT”

Publicat avui a Vinsròs News.
Convergència (CDC) o la “C” de CiU, com vulgueu, és un partit sense ideologia política més enllà de buscar interessos econòmics i polítics per als integrants de la seva formació. A l’hora d’afiliar-se, de ben segur que els hi deuen de donar el “manual del bon convergent” on se’ls hi ensenyen els estereotips que han de tenir presents a la seva vida. Un d’ells, evidentment, és el de demostrar per sobre de tot que són “els més catalans”, encara que alguns tinguin les seves arrels ben lluny de Catalunya. Se’ls hi diu que han d’enarborar sempre la senyera i els fan aprendre el himnes propis del nostre país. També queda molt bé fer ús d’algunes de les frases de Josep Pla, que s’ha de convertir en l’escriptor de capçalera del militant. Tampoc està malament que aprenguin a ballar sardanes. Però, sobre tot, cal un estricte seguiment al seus líders, acatant totes i cada una de les seves directrius i aprenent fil per randa les consignes.
Però a l’hora de posar-ho en pràctica sé solen veure les enormes llacunes de la seva mal entesa “ideologia política”, confonent, sovint, conceptes clàssics del catalanisme democràtic amb altres maneres de ser o comportar-se.
El passat 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, a Amposta, CiU es va quedar tota sola a l’hora de subscriure el manifest reivindicatiu. D’ençà del restabliment de la democràcia i les llibertats del nostre país, el manifest sempre s’havia consensuat entre les diferents forces polítiques que conformaven l’ajuntament en aquells moments. Aquest any, l’alcalde, mostrà la seva cara menys amable amb els membres de l’oposició a l’hora de decidir pel seu compte quin seria el manifest a llegir. Si a sobre, si sé li dona fet, millor que millor. Així va ser com es va anar a buscar a la pàgina d’Òmnium Cultural i sense modificar-li ni un punt ni una coma, el va “presentar en societat” davant dels portaveus dels dos partits que configuren l’actual consistori: ERC i PSC.
El portaveu del PSC es va adreçar a l’alcalde diversos cops per tal de fer-lo canviar d’idea i mirar de buscar un text que, sense perdre el sentit reivindicatiu que sempre sé li ha donat, no fos tan crític amb els actuals governs, tant el de l’Estat com el de Catalunya. Però l’alcalde, seguin amb el seu tarannà gens dialogant, ni tants sols es va dignar a respondre a un edil del seu propi ajuntament. Llavors va ser quan des de les files del PSC se li va anunciar que el seu portaveu, aquest any, no pujaria a la tarima d’autoritats a l’hora de llegir el manifest als ciutadans.
Però el grup d’ERC (de fet EA-ERC) també li va anunciar la seva no presència a l’hora de llegir-lo. El motiu era un altre ben diferent. “No es pot ser sobiranista un dia (l’11 de setembre) i mantenir al poble carrers amb noms franquistes”. Aquesta sentència me la va fer l’altra portaveu de l’ajuntament i exconsellera de la Generalitat Marta Cid. I es que a Amposta, després de 30 anys d’ajuntaments democràtics, encara s’hi poden trobar noms de carrers amb clares connotacions franquistes com el de Ruiz de Alda (aviador “del Alzamiento” i fundador de la Falange) o el de Garcia Morato (també aviador franquista) L’excusa que ha donat sempre l’equip de govern es que els veïns d’aquests carrers no volen que es canviïn els noms pel problema burocràtic que comporta a l’hora de fer tràmits amb les diferents administracions. Sempre se’ns ha explicat que es va fer una consulta entre els afectats i, dels que van respondre, una àmplia majoria va votar de no canviar-los. El que no sabem és quants no van respondre i per quin motiu. Ni tant sols si es va consultar a tothom!
En canvi, a d’altres carrers com el que portava el nom de Garcia Valiño, el general franquista que comandava la divisió Navarra que va partir la zona republicana en dues parts a l’alçada de Vinaròs, canviar-lo no va portar cap mena de conflicte. Tot un dilema digne de ser estudiat...
També cal dir que l’equip de govern, amb aquesta actitud, incompleix la Llei de la Memòria Històrica que contempla treure tota la simbologia franquista dels carrers i edificis públics.
Només la força de les seves campanyes polítiques al més pur estil del llançament d’un producte de gran consum al mercat, unit a uns líders carismàtics (sobre els qui destaca per damunt de tots Jordi Pujol) que ningú des de dintre del partit serà capaç mai de posar en dubte la seva autoritat, i mirant sempre de no contradir-los i donar-los suport en tot moment, han fet que, una bona part de la ciutadania de Catalunya, cregui en els seus projectes d’autogovern, que, quan s’analitzen a fons, són com aquell bonic vestit que enlluerna al veure’l de lluny però quan te’l mires de prop ten dones compte de la mala qualitat del teixit i de la manca d’altres complements per donar-li un acabat perfecte.
I ara que està de moda demanar i fer referèndums de signe independentista, a alguns llocs es sentiran temptats en donar-los suport. Fins i tot es postularan a favor i en demanaran el vot. Amb tota probabilitat, també a Amposta.

XORIÇOS

Els que ja tenim una edat ens en recordem perfectament del gran periodista de la “crònica negra espanyola” Enrique Rubio, director de la revista especialitzada en aquesta matèria i col•laborador de molts de programes de televisió i ràdio.
Segurament, de viure, no podria deixar de parlar de Fèlix Millet i tot l’enrenou que va muntar en torn del Palau de la Música Catalana. El Periódico de Catalunya avui ens “recrea” amb una d’aquelles portades que ens té acostumats darrerament un tant sensacionalistes. Sota el títol “d’Un senyor de Barcelona”, saqueig d’una institució històrica (sobren els comentaris) dóna el llistat de tots els càrrecs i mèrits que va anar acumulat al llarg de molts anys. La llista la inicia per “president de l’Orfeó Català” (1978-2009) i acaba amb la “Creu de l’Ordre de l’Agrupació Espanyola de Foment Europeu” (2008), passant, evidentment, per la “Clau de Barcelona) (1998) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1999) En total 60! (sempre que no m’hagi errat al comptar) O sigui “tot un súper home!” Com es pot estar a tantes fundacions, patronats, associacions, empreses, etc. Només del que es cobra d’estar en diversos consells d’administració ja n’hi ha prou per viure bé, molt bé... Però Millet es veu que encara en volia més i ja sé sap, “l’avarícia trenca el sac”. I una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és veure la platea del Palau convertida en un saló de noses per a sa filla Laia. No és un ús indegut de les instal•lacions? I si ho va fer ell, no ho podria fer qualsevol soci?
A un xoriço, a un estafador com Millet, el primer que li cal és tenir “do de gents” i una gran verborrea. Sense conèixer Millet, de ben segur que havia de ser així.
Dels primer xoriço del que tinc memòria, parlo de coneguts, va ser un tal Teodoro. Teodoro era veí del meu poble i corredor de bicicletes. Un bon corredor per a nosaltres i en aquell temps de la meva infantesa. Encara recordo na foto seva (on hi sortia jo amb un cosí) portant la copa del trofeu Sant Llorenç de les festes majors. Un dia va sortir al caso. A ell i la seva banda (no sé si era o no el capitost) els havien enxampat robant, precisament, a un fàbrica de pernils i embotits. Ja no en vaig saber res més.
El següent afer el vaig viure quan treballava a Vinaròs a una fàbrica auxiliar de la indústria del moble. En tornar de la setmana de festes, el gerent de l’empresa on treballava Juan Chaler, havia estat cessat. Suposadament l’havien “caçat” facturant més gènere que el que s’havia subministrat a un dels clients. Jo no ho vaig entendre mai, ja que, el gerent, mai va ser empresonat i se’n va anar a treballar a València. Crec que tot va ser un muntatge de l’altra fàbrica per “absorbir-nos”.
Anys després, ja treballant a l’administració, un conegut propietari d’una autoscola de Tortosa, va muntar un restaurant. Com aquest no li funcionava, va anar “tapant forats” amb els diners que els clients li donaven per a pagar impostos, seguretat social, etc. Un dia va fugir.
Però el cas més gros va ser el d’un madrileny que es va establir a Tortosa i va obrir una assessoria fiscal. Al cap de pocs anys es podia veure per Tortosa amb un Mercedes i també s’havia comprat un xalet a la Simpàtica (el que són de Tortosa ja saben de que parlo) Es feia passar pel seu germà que era un assessor fiscal de Madrid. Recordo una anècdota que em va contar un company de treball. Ell es feia dir Miguel Ángel. Un dia, aquest company el va trobar a un videoclub i aquell li va voler preguntar al seu germà: “Te presento a mi hermano Miguel Ángel”, li va dir... I el meu company després va rumiar: “però Miguel Àngel, no és ell?” Realment es deia José Luis. Aquest, juntament amb el director d’una entitat financera van estafar un grapat de clients. La sucursal de la entitat bancària va acabar tancant a Tortosa.
La prova del do de gens és que uns clients, propietaris d’un conegut restaurant d’un poble del costat de Tortosa, el van fer padrí d’un dels seus fills. Què acabarien pensant?