TENIR PODER

Després de donar-li moltes voltes per a trobar el títol més adient, finalment he optat per aquest.
Ferreres, el gran humorista gràfic que publica habitualment al Periódico de Catalunya després de fer-ho durant molts d’anys a la Vanguardia, sovint pinta els dirigents de CiU fent la travessia pel desert.
Això no és ben bé cert. Si bé fa set anys “van perdre” la Generalitat, encara els queda molt poder a altres administracions més petites: diputacions, consells comarcals i molts d’ajuntaments.
Però aquesta vegada, Arturo Mas, vol evitar per tots els mitjans possibles que es torni a formar un govern d’Entesa (digueu-li tripartit si voleu) Per això fa una oposició de desgast a l’actual govern (“d’acoso y derribo”, que dirien els castellans)
I a sobre, ha passat d’anar al notari a signar que no pactaria al el PP (per a mi l’enemic número 1 de Catalunya –i ho dic així de clar i català-) a dir que hi pactaran si es dóna el cas. Tot indica que serà un pacte sense condicions, ja que, de moment Mas no les ha posat i no creu que ho faci en el futur.
Avui no voldria passar per alt la declaració (i les manifestacions) que van fer els caps de GRAF (el grup d’elit dels bombers) de Barcelona que van comparèixer ahir al Parlament de Catalunya.
Aquest bombers tenen nom i cognoms (jo només citaré el primer, que és el que surt als diaris) i que voldria destacar per a que ningú se’n oblidés mai: Juan Herrera, Moisés Galán i Ricard Espósito. Crec que per primera vegada van criticar (i amb tot el mereixement) als polítics de com s’ha usat el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan del juliol passat. Avui, aquest bombers són portada de diaris i també per la ràdio (a la Cadena SER i suposo que a moltes més) se’n ha parlat aquest matí. Voldria destacar el titular del Periódico: “No som aquí per l’incendi d’Horta, sinó per a parlar d’un altre incendi que sembla intencionat: les eleccions de 2010”. Aquestes paraules les va dir el coordinador de l’incendi d’Horta (un dels tres compareixents) Ricard Expósito.
I qui va fer que s’obrís aquesta comissió d’investigació? CiU d’Arturo Mas i el PP de l’Alicia Sánchez Camacho. Com veieu he tornat a posar noms i cognoms. Aquest cop també per a senyalar amb el dit els dos màxims responsables de voler, per una part, fer reviure el dolor als familiars de les víctimes i, per l’altre costat, intentar desgastar el govern presidit per Montilla.
Possiblement al començar a llegir la segona part us devíeu pensar que abandonava el tema de la primera. Res més lluny, com veieu, l’una i l’altra estan estretament lligades i amb la segona justifico plenament el que dic a la primera.
Voldria acabar amb les reflexions que va fer (crec) el cap del GRAF de Barcelona quan va demanar permís al Parlament per a retirar-se quan hi hagi greu perill de perdre vides humanes.
Penso que cal anteposar sempre la vida humana al dany material, encara que aquesta sigui la Natura. Ha seguit dient el bomber que, mentre la serra cremada ja s’està regenerant i es veuen brotar nous pins i que tampoc ha estat aquest la primera vegada que s’ha cremat, ja que ha citat diversos incendis al mateix lloc, la vida dels 5 companys seus, ja està perduda per sempre.
Una reflexió digna de ser tinguda en conte. Si se’ls va escoltar i se’n treuen les conclusions adients, al menys, la comissió, haurà servit per alguna cosa de profit.

(La imatge, com la d'ahir, és de Nando i l'ha publicat el Priódico de Catalunya)

LES MESURES ANTICRISI DEL PP

Finalment Rajoy va desvelar les mesures del PP per a sortir de la crisi.
Fins el que jo sé, aquestes mesures són laborals i fiscals. Relacionat amb el món del treballa estaria la “flexibilitat” proposant una indemnització progressiva segons l’antiguitat del treballador: els treballadors amb pocs anys a l’empresa serien indemnitzats en pocs dies que s’aniran incrementat en el transcurs dels anys treballats a la mateixa empresa.
També demana Rajoy que no s’apugi l’IVA. a partir de l’1 de juliol tal i com té previst el govern.
El primer cas suposa un retallada en els trets dels treballadors i no podria fer-se de forma unilateral, en tot cas, caldria obrir negociacions amb l’altra part implicada: els sindicats. I no crec que des de la part social vegin amb bons ulls que, l’empresari, amb “quatre rels” pugui acomiadar els treballadors. Això suposaria, des del meu punt de vista, la possibilitat per part dels empresaris d’anar “renovant” la plantilla constantment amb la inseguretat que pot arribar a crear als treballadors.
Sempre he pensat que els treballador que no té garantit el seu lloc de treball s’està de moltes coses, com per exemple comprar-se un habitatge i, fins i tot, independitzar-se dels pares.
En quan a la moratòria de la pujada de l’IVA, perquè segons ells, perjudicarà el consum, tinc els meus dubtes que sigui així. És evident que a ningú ens agrada que ens apugin els impostos, però la majoria de la gent no saben si paguen un 4, un 7 o un 16...
El públic en general, a l’hora de comprar el que mira és el preu final i no el tipus de l’IVA aplicat.
I encara una altra cosa. A Grècia, el país de la UE dintre de la zona euro que més i més greus problemes té, sé li ha recomanat la pujada dels tipus de l’IVA per a poder així reduir la despesa pública.
L’economia espanyola, sense estar tant malament com la grega, també té un dèficit públic molt alt i cal mirar de contenir-lo, fins i tot d’abaixar-lo. És lògic que si a Grècia sé li demana apujar els tipus, apujar-los aquí no deu de ser tant dolent... Impopular, sí.
Però a part de les mesures fiscals i laborals, encara n’hi ha unes altres per a mi més importants: les financeres. Dissabte el president Zapatero es queixava de la poca implicació del món financer a l’hora d’aplicar mesures per a sortir de la crisi.
I això no ho cal que ho digui Zapatero, ja que la sensació que es transmet a l’opinió pública és aquesta. La banca no està fent el suficient a l’hora a donar crèdit a les empreses i a les famílies per a reactivar l’ocupació i el consum.
I això només és política empresarial pura i dura. És per a ells prioritari mantenir els beneficis que ajudar al país a sortir de la crisi. Durant els anys de les “vaques magres”, sovint llegies als diaris els enormes beneficis del sector bancari. També és, no hi ha que oblidar-ho, un dels sectors que paga millor als seus alts càrrecs que són, a la fi, els qui marquen les línies a seguir de les entitats.
Quan Zapatero demana “ajuda” al PP per a que Espanya pugui sortir de la crisi, realment no sé que els hi està demanant. En teoria, el govern de l’estat pot prendre les mesures que cregui més adients. Però el PP té molta influència en diversos estaments de la societat. La setmana passada us parlava dels judicials, però també als camps financer i empresarial.
Possiblement el que necessita Zapatero és precisament això, encara que dubto que ho acabi obtenint. Aquests sectors tenen interessos comuns amb el PP de Mariano Rajoy i el que volen és que no se’n surti per a poder governar ells. Que les classes mitjanes i baixes segueixen passant-ho malament, els importa ben poc.

F C BARCELONA 80 - 61 REAL MADRID

El Barça campió de la copa del Rei de basquet!! El resultat ho diu tot. O quasi tot. Tret del principi on el Madrid s’ha col•locat per davant en diverses ocasions (no més enllà de 3 punts de diferència), el Barça ha estat el clar dominador del partit. Al tercer quart fins i tot li treia 28 punts. El quart i definitiu quart, vulguis que no, han acabat afluixant i al final la diferència ha estat de 19 punts! Això fa que sigui la màxima diferència en una final de la copa del Rei des de que existeix l’ACB.
Degut a que avui em fet una escapada al Priorat (Poboleda i Escala Dei), el partit l’he tingut que seguir per la ràdio (la ràdio nacional de Catalunya) Fer-ho per aquest mitjà té inconvenients, però també té avantatges. L’inconvenient principal és no poder gaudir de la vistositat del joc: de les assistències, de les esmaixades, dels taps...
Però en canvi t’expliquen moltes més coses que a les retransmissions per televisió. Així, al principi, explicaven que Xavi Pascual (l’1 –el 2 és el de handbol-) feia constants rotacions i canviava sovint de base. Explicaven que el Barça i el Madrid es coneixen molt bé i que d’alguna manera s’havia de sorprendre al rival.
Poc a poc el joc del Barça s’anava apoderant de la canxa i els de Messina (un dels entrenadors més ben pagats del basquet), no sabien que fer per a contrarestar el vendaval de joc de l’equip català.
Es parlava molt del Madrid que, com passa amb el futbol, s’ha reforçat molt per mirar de guanyar el màxim de títols possibles. Però Florentino pareix que acabarà fracassant (aquí sí –al futbol ja ho veure’m-) El Barça es mostra com l’equip a batre a Espanya i també a Europa i pareix (a hores d’ara tot apunta a això) que el Madrid passarà una temporada del color de la seva samarreta.
Una altra cosa que han dit per la ràdio és que el Madrid té 5 o 6 jugadors que poden jugar de 2 (escoltes) i, en canvi, de 3 (alers) quasi que no en té. Això fa que sigui un equip descompensat. El Barça és més complert. I a sobre, tenim un entrenador de casa i diversos jugadors d’aquí. No com al futbol, però també n’hi ha força: Grimau (el capità), Navarro, Sada, Trias i també Ricky Rubio i Fran Váquez (aquest darrer ha estat elegit el millor jugador del torneig)
Una altra dada: al Barça tot els jugadors han anotat punts.
Però millor que el resultat és haver guanyat al Madrid. Ja ho he confessat alguna vegada que, “mira que sóc culer, però crec que encara sóc més anti-madridista!”
Felicitats al Barça i als aficionats culers d’aquest esport!!

(La foto és de la portada de la pàgina oficial del F C Barcelona a Internet)

LES 10 MENTIDES DE LA CRISI

A la pàgina de la UGT de Catalunya podreu veure les 10 mentides de la crisi. Jo en vaig tenir constància al rebre la revista “Les Notícies” del mes de gener que publica el sindicat.

Us les vaig a enumerar:

Mentida núm. 1: Els qui ens han portat a la crisi ens trauran d’ella.
Mentida núm. 2: Hem estirat més el braç que la màniga.
Mentida núm. 3: la Seguretat Social fa fallida.
Mentida núm. 4: Paguem molts impostos.
Mentida núm. 5: Hi ha que privatitzar els serveix d’ocupació.
Mentida núm. 6: Treballem poc.
Mentida núm. 7: El mercat de treball és rígid.
Mentida núm. 8: El preu de l’acomiadament és car.
Mentida núm. 9: Cobrem massa.
Núm. 10. La gran mentida: Els sindicats no fem res.

Et recordo que a 2/4 de 7 de la tarda, del dimarts dia 23 de febrer, des de la plaça del carrilet de Tortosa, sortirà una manifestació en contra de perllongar l’edat de jubilació als 67 anys i la retallada de la protecció social.