"¡A ROBAR CARTERAS!"

Que Zapatero caigui en picat a les enquestes d’opinió té la seva lògica (tota!) Però que el PP de Rajoy pugui perquè el PSOE baixa, encara que entri dintre del que mots puguin considerar normal, jo no li trobo. Què voleu que us digui?
Les mesures anunciades la setmana passada pel president del govern en seu parlamentària són força contundents. Sobre tos si se’ls hi pregunta als funcionaris, que veuran reduïda la seva nòmina a partir del mes e juliol (i que no en calgui veure encara alguna de més greu...) i als jubilats que si bé és cert que se’ls hi ha anat pujat alguna pensió per sobre de l’IPC, a partir del mes de gener, se’ls hi congelarà (i no precisament pel fred que sol fer per aquelles dates) I jo pregunto: Però no queda cap alternativa més que votar al partit de Mariano Rajoy, paradigma de corrupció en aquest país? És que no hi ha partits a l’esquerra que puguin garantir un bon govern?
En aquest cas no em val allò del “vot útil” o del “vot emprenyat”. Ni tampoc altres alternatives (no les vull anomenar) d’àmbits molt més localistes, perquè tampoc són cap garantia d’estabilitat i de bon govern. Podríem posar-hi molts i bons exemples...
Si a les properes eleccions guanya el PP amb Mariano Rajoy al front amb molts dels actuals dirigents com a ministres i altres càrrecs importants dintre del govern, la corrupció quedarà institucionalitzada en aquest país. El ciutadà “sobirà”, haurà escollit “lliure i democràticament” que un grup de vividors que s’han enriquit il•lícitament i, si no ho han fet, ho han tolerat i han deixat que de tant en tant alguns d’aquests diners anessin a parar a les arques del seu propi partir, arribin a dirigir els destins del país.
O sigui, que “¡a robar carteras!” que tot estarà permès!

GRÀCIES BARÇA. FELICITATS BARÇA!!

He volgut copiar la felicitació de TV3 perquè penso que resumeix molt bé el sentiment barcelonista d’avui.
I felicitats a tots els culers!! D’allí on siguin. Com dia un amic, “Català és qualsevol ciutadà del món que sigui del Barça!”
Quina lliga! 99 punts, 98 gols a favor i 24 en contra. Una diferència de 74 gols!!
Messi, el nostre millor jugador del món ha acabat amb 34 gols igualant el rècord de Ronaldo i ha estat el màxim golejador del campionat. I bota d’or europeu. Deia temps enrere que si ho aconseguia seria una “anècdota”. Avui penso el mateix. De Messi s’esperen gols, assistències, joc i que ens doni punts. Si és el màxim realitzador d’Europa, millor, però tampoc feia cap falta. I Víctor Valdés, el porter menys golejat...
Només una derrota en tota la lliga. Al camp de l’Atlético de Madrid.
Ni el Real Madrid en ha pogut parar. 2 enfrontaments directes, 2 victòries del Barça: 1-0 a l’Estadi i 0-2 al Bernabeu. Aquí ha estat la diferència de la lliga. El Madrid només ens ha pogut guanyar en dues coses. La primera en gols. Ell n’han fet 102, tampoc és que ens hagin superat per molt. I la segona, en diners invertits per Florentino en el seu projecte de voler portar els millors “noms” del futbol mundial per mirar d’aturar al Barça.
El Barça de la temporada 2009-2010 no ha assolit els èxits de la temporada anterior. Del sis títols n’hem guanyat només un i podem guanyar-ne un altre, la supercopa d’Espanya. Però no ha estat el Madrid qui ens ho ha impedit. En canvi, el Barça si que li ha barrat el camí a l’únic títol que podia aspirar després de ser eliminat de les altres competicions molt abans que el Barça.
Aquesta ha estat la victòria de la pedrera, d’en Pep, del conjunt, de la unió, del companyerisme... Però també de l’esforç i del sacrifici.
Dos partits ens han condemnat a no guanyar-ho tot: la eliminatòria al nostre camp contra el Sevilla (realment penso que en Pep ho es va equivocar o va decidir que no era imprescindible la Copa del Rei) i a San Siro al partit d’anada de la semifinal de la Champions League contra l’Inter.
Estava clar que repetir l’èxit assolit la temporada anterior era pràcticament impossible. Per això aquest títol de lliga ens sap a “glòria”.
Ho vaig dir a principi de temporada i així li vaig respondre a un company de Las Palmas quan em preguntava si aquesta temporada no havia estat un fracàs: “Amb la lliga em conformava”. No guanyar-la si que hauria estat un fracàs. Digui el que digui Guardiola. En canvi guanyar-la vol dir “haver passat la ma per la cara al Madrid” i això, personalment, voldria repetir-ho tots els anys. Encara que no guanyéssim res més... Bé, sí, de tant en tant, alguna Champions no estaria gens malament... però només cal que sigui de tant en tan, cada 3 o 4 anys màxim!
Ara a preparar la temporada 2010-2011. Penso que amb petits retocs encara tenim equip per a molts d’anys. Segur que alguns marxaran, Henry per exemple i que d’altre en vindran (Villa, Cesc?) Segur que tindrem alguna sorpresa agradable...
Mentre, em reitero, felicitats culerada, VISCA EL MILLOR BARÇA I PER MOLTS D’ANYS!!!

POSEU-HI IMAGINACIÓ

Imagineu-vos un poble on hi hagués un govern absolutista que decidís els destins dels seus ciutadans, sense consultes, sense atendre’n la seva opinió.
Imagineu-vos un govern que decidís premiar un treball de recerca sobre temes locals d’interès.
Imagineu-vos un jurat que, a part de concedir el premi al millor treball, decidís donar-ne un altre a un treball per haver-lo considerat també “d’especial” interès.
Imagineu-vos que no hi haguessin antecedents d’aquest altre premi i que es decidís donar a darrera hora.
Imagineu-vos que aquest treball estès fet pel fill del líder local...
No cal que imagineu tant. Això va passar divendres a Amposta quan el jurat que atorga el premi al millor treball de recerca fet pels alumnes de batxillerat sobre temes locals va decidir donar un altre premi al fill de l’alcalde per haver-lo considerat “d’especial interès”.
Coses com aquestes que, en altres llocs, pareixerien pròpies del passat, a Amposta segueixen passat encara avui en dia.
Veure-ho per a creure-ho!

LA CRISI QUE ECLIPSA L’ESTATUT I LA VEGUERIA

Potser caldria parlar millor de les mesures anticrisi anunciades pel govern de l’Estat, però el cert és que quan hi ha notícies com aquestes, les altres (Estatut de Catalunya, Vegueria de l’Ebre) queden en un segon pla. La gent, el ciutadà de peu, els mitjans de comunicació, etc. parlen més de com afectarà la retallada a les seves butxaques o l’increment de l’IVA anunciat per a l’1 de juliol que no de coses considerades “secundàries”. No he dit que no siguin importants, però quan parlem de diners...
Un que ja té uns anys d’experiència i sé les ha vist de quasi tots colors, encara recordo l’any 1984 quan hi va haver una vaga al sector de la fusta i moble a la província de Castelló. En aquell temps treballava a una empresa auxiliar del moble de Vinaròs. Una empresa que patia les conseqüències d’una mala gestió (s’havia fet fora el seu gerent en estranyes circumstàncies mai enteses per mi) i la crisi conjuntural del sector. Des de feia mesos teníem greus problemes de pagament amb retards amb el cobrament de la nòmina, se’ns devia les dues darreres pagues extres, etc. Sense cap mena de dubte va ser l’empresa que més es va mobilitzar a la vaga. Només 3 treballadors dels quasi quaranta que n’érem, no van secundar la vaga. Hauria estat igual si l’empresa ens hagués tingut al corrent de pagament dels nostres salaris? No, rotundament, no!
Després d’allò ho he pogut comprovar moltes vegades més. Al treballador (parlo amb general) només el motiva els diners. Per tant, cal esperar que el dia 2 de juny hi hagi una resposta majoritària en contra de la retallada dels salaris als funcionaris de l’administració central i, pareix, que també a les comunitats autònomes. De totes formes, hi haurà encara empleats públics que no secundaran la vaga? Segurament que sí. Alguns d’ells perquè pensen que si fan vaga el resultat serà escàs (per no dir nul) i que se’ls hi descomptarà el dia no treballat de la nòmina. Però n’hi haurà d’altres que trobaran qualsevol excusa per no fer-ne. Aquests, segurament, són els qui més parlen i més en contra del govern i dels sindicats estan (?)
Però, malgrat la retallada, el ciutadà (empleat públic o no) encara segueix molt preocupat. Les circumstàncies no són gens tranquil•litzadores. No es creuen (jo tampoc) que les darreres mesures anunciades per Zapatero siguin les definitives. L’altre dia em deia un company de treball: “Es va dir que les primeres mesures que s’aplicarien serien suaus i que després en vindrien de més fortes”. I jo vaig respondre. “Primer ens ho faran amb vaselina i després sense”. També em van dir que, com ha passat a Grècia, la pròxima mesura seria treure’ns les pagues extres.
Tot aquests esforç que “ens demana” el govern, estaria bé i fos comprensible si anés acompanyat de “bones obres” per part de les administracions competents. Cal recordar que a la funció pública no hi ha clàusula de revisió salarial i es ve perden poder adquisitiu des de fa dècades respecte als treballadors de les empreses privades. És cert que de tant en tant hi ha petites requalificacions (augments dels nivells), però això que és un fet extraordinari no ho hauria de ser, ja que tothom tenim el dret a una “carrera professional) que sovint se’ns nega.
I el darrers dubtes. Se’ns regularitzarà els salaris perduts una vegada superada la crisi’ O el què s’hagi perdut ja no es tornarà a recuperar mai? I encara un altre. Per a què serveixen els acords signats entre els sindicats i l’Administració? Em temo que per a molt poc!