TALLAT UN PONT A AMPOSTA PER L’ACCIDENT D’UN CAMIÓ

Era sobre ¾ de 4 de la tarda quan portava a mon fill a l’estació de l’Aldea per a marcat cap a Tarragona. He sortit d’Amposta per la part Sud, allí on hi ha l’escultura de Josep Niebla. En donar la volta a la rotonda i en arribar a l’altura del pot que creua la carretera N-340, aquest estava tallat. El motiu un camió tombat i les tasques de retirar-lo de la carretera per a que s’hi podés tornar a circular.
He arribat fins l’Aldea i he deixat a mon fill a l’estació. En arribar a Amposta he mirat de fer algunes fotos. La carretera encara estava tallada i s’hi podien veure camions a sobre del pont. Al no veure el que havia patit l’accident, he suposat que ja l’havien posat en peus.
La causa més provable de l’accident ha degut ser la velocitat que portava el camió en deixar la carretera per entrar al pont per creuar-la per sobre per agafar la C-12 o l’Eix de l’Ebre.

ENQUESTES CONTROVERTIDES

És evident que la notícia del dia és l’alto el foc anunciat per la banda terrorista ETA. De fet ja va produir-se ahir (ho avançava pel matí com a noticia de darrera hora el Canal 3-24 de TV3) Però d’aquesta noticia ja se’n parla prou als mitjans i, a l’hora d’escollir-ne una per a opinar, he preferit la que porta el Periódico de Catalunya amb el següent titular: “El PPC reparteix un tes sobre el rebuig als immigrants”.
Cal recordar que el PPC de Badalona, amb el seu president Xavier García Albiol al cap davant, ja va repartir per aquella ciutat fullets informatius criticant la immigració romanesa. Per tant, res de nou.
El problema d’aquesta enquesta o test, és que les respostes són “induïdes”, és a dir, el propi PP ja “marca” el camí de les respostes. O dit d’una altra manera, les possibles respostes del ciutadà han estat prèviament seleccionades minuciosament pel PP per a que es respongui allò que ells volen. M’enteneu, oi?
Això no és cap descobriment. És una tàctica emprada fis i tot per alguns mitjans de comunicació.
De tant en tant us he dit que, normalment, solc respondre les enquestes que hi surten a diferents diaris digitals. Majoritàriament les del Periódico de Catalunya, les del Punt (ara també Avui) i les del Plural. En la majoria dels casos, a la pregunta que es planteja només hi caben dues possibilitats: “sí” i “no”. No és el cas del Punt que porta quatre respostes. Curiosament, quan es fa alguna pregunta de caire “nacionalista”, les possibles respostes que s’hi donen, també van en el sentit de criticar els governs, sobre tot l’espanyol.
Però tornem al test fet pel PPC. A l’apartat “Noms propis”, del Periódico, on es qualifica l’actitud o els fets d’alguns personatges que són protagonistes del dia, sobre la presidenta del PPC Alícia Sánchez Camacho diu això: “El test que els conservadors catalans han posat en circulació entre els ciutadans per conèixer la seva opinió sobre la immigració és un bon exemple de preguntes amb resposta induïda al gust de qui les formula. En un tema tan sensible, i salvant el seu dret de criticar el Govern, el PP hauria de mostrar una mica més de responsabilitat”. Evidentment la “qualificació” a l’Alicia Sánchez Camacho és el de “suspès”, amb la fletxa cap avall en fons roig.
El tema de la immigració és un tema molt controvertit i que crea moltes susceptibilitats. Els partits de la dreta el solen usar com a rama electoral com a mesura populista (molt populista) per a guanyar vots que, normalment, votarien altres opcions. No cal remuntar-nos a èpoques passades que tots tenim al cap per a donar-nos-en compte de la magnitud que pot arribar a tenir el tema.
A Catalunya, a part del PPC, qui “exprimeix” bé el tema de la immigració es Plataforma per Catalunya (PxC), el partit del xenòfob Josep Anglada, regidor de Vic. També, com recordareu, l’ajuntament de Vic, ara fa uns mesos, va voler prendre algunes mesures contra les dones immigrants que portaven vel integral, com si aquest fos un problema de magnitud considerable.
Però aquest discurs va calant poc a poc entre la població. Així no és gens estrany torbar-te pel carrer algú que et parli de la següent manera: “Jo no sóc racista, però a molts immigrants se’ls hauria de fer fora”. Sense anar més lluny, la setmana passada vaig viure un episodi així. Però davant d’això no saps ben bé com actuar, si tallar-ho de soca-rel o donar-los-hi la raó. Al final, per no discutir, acabes assentit amb el cap i només els censures si, finalment, la conversa pren un camí radical.

LES DUES “C” DEL PP

Segurament, entre Manuel Cobo i Ricardo Costa hi ha molt poques coincidències. Al primer, vicealcalde de Madrid, de l’equip d’Alberto Ruiz Gallardón, li va ser retirada temporalment la militància del partit per haver soltat improperis sobre l’Esperanza Aguirre, la “rival” de Gallardón i presidenta de la comunitat autònoma. El segon, ma dreta del president de la “Cherneralitat” valenciana i que ocupava la plaça de secretari general del PP valencià, també va ser suspès temporalment de militància per haver estat imputat el la trama Gürtel que esquitxà al propi president Francisco Camps.
Ara bé, si va ser coincident el dia que se’ls va perdonar per les faltes comeses (unes més greus que les altres) Abans d’ahir, i quan encara tenien que “purgar les seves penes” uns quans mesos més, la direcció nacional del parit, presidit per Mariano Rajoy (aquell que no sap el que passa dintre de casa seva i vol manar a la dels altres) els hi va aixecar el càstig i els va retornar la militància activa dintre del partit.
No parlaré de Manuel Cobo, ja que pel que va fer, em mereix fins i tot simpatia, però si de Ricardo Costa.
Ela mateix dia que el PP va “indultar” als seus dos dirigents, la policia feia sortir a la llum més proves del finançament il•legal del PP a València. Ricardo Costa pareix ser el “cervell gris” del PP en la seva vinculació amb la trama Gürtel i, concretament, amb la branca valenciana d’Orange Market. Tot un afer ignorat pels màxims dirigents del partit. Tant Mariano Rajoy, com Francisco Camps, fan com si res passés. Mentre el primer es dedicar a criticar el govern de Rodríguez Zapatero i dir-li, entre altres coses (de fet son les “penúltimes” que ha dit) que és un “govern provisional que treballa a temps parcial”, fa els ulls grossos i deixa que a Valencia Camps actuï com un reiet de taifes qualsevol i es proclami candidat a la presidència del seu “Regne”.
A tots dos els és ben bé igual les noves proves que surten i que inculpen ben directament als membres dels seus equips. Ells a la d’ells, comptant amb el beneplàcit de una part de la societat espanyola que diu que els recolzaria en el cas de que es fessin ara les eleccions generals.
Fan pagar als socialistes una crisi en la que s’han vist immersos com la majoria dels ciutadans d’aquest país i que ha estat provocada pel gran capital (bona part de la culpa la té la banca) i en canvi, no castiguen la immensa corrupció que hi ha al si del PP i que s’escama per diverses comunitats autònomes.
Evidentment, el vot del poble és sobirà i la decisió que prengui quan es facin les eleccions estatals serà totalment legítima. Però ignorar, com fan Camps i Rajoy,que l’única força política que és alternativa al PSOE a Espanya, actuï més com una xarxa corrupta que com un partit a l’oposició, per a mi, diu molt poc dels espanyols que pensen d’aquesta manera.
Afortunadament, a Catalunya, coneixem bé el PP i sabem com i per a que actua. Per això a l’hora de votar té el suport que es mereix.

REACCIONS SOBRE EL “FITXATGE” DE CORBACHO

El d’avui és quasi la continuació de l’escrit d’ahir. El retorn de qui va ser alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, Celestino Corbacho no ha deixat indiferent pràcticament a ningú. Així, és inevitable que la classe política catalana hagi volgut opinar del encara ministre de Treball del govern d’Espanya.
Un dels qui ho ha fet ha estat Joan Hererra que, al respecte ha dit: “La sortida de Corbacho del Govern és l'expressió del fracàs de la política econòmica de Zapatero”.
Però qui ha estat més contundent (com no!) a l’hora de valorar el “fitxatge” de Corbacho ha estat Arturo Mas, el líder de CiU. Mas ha fet les següents declaracions: “És el ministre de Treball que té el lideratge de l’atur a Europa i al món desenvolupat”. Evidentment es tracta d’unes declaracions oportunistes fetes amb tota la demagògia del món.
La primera pregunta que em ve al cap és: Què ha estat Corbacho la causa de que ha Espanya hi hagi una taxa d’atur del 20 %?
Espanya sempre ha segut un dels països amb la tassa d’atur més alta de la UE, fins i tot en temps de bonança econòmica.
Ara, després de dos anys de crisi econòmica pareix que ja ningú se’n recordi el com i el qui la va produir. Tampoc és obra de Corbacho, ni de cap dels membres del govern Zapatero. A Espanya la crisi ve després d’esclatar la bombolla produïda pel ram de la construcció. De la única cosa que es pot acusar al govern socialista és de no haver previst a temps un pla per a pal•liar els efectes negatius produïts per la desfeta del sector constructor.
Cal recordar-li però, al Sr. Mas, que algunes de les empreses constructores estan estretament lligades amb CiU. Algunes com TEYCO y COPISA (Constructora Pirenaica SA) estan relacionades directament amb militants de la pròpia Convergència Democràtica. I alguna més relacionades amb el cas Palau de la Música i el finançament irregular de CDC: COMSA, TAMISA, COPISA (un altre cop), Fomento de Construcciones y Contratas, etc.
Aquestes empreses (i moltes més) quan van acabar d’exprimir la “mamella de la vaca” que va suposar els anys daurats de la construcció, van haver de fer fora una bona part dels treballadors del sector que ara són, també, una majoria dels que integren les llistes de l’atur.
És el món de l’empresa qui crea i destrueix loocs de treball. El govern només pot aplicar mesures econòmiques, amb més o menys èxit per mirar de frenar la caiguda de l’ocupació. Però sense una col•laboració directa del món empresarial (Josep González, amb el carnet de CDC a la butxaca, lidera una de les organitzacions empresarials a Catalunya la CEPIME) la majoria de les polítiques estan destinades al fracàs més absolut.
La reforma laboral, propera a aprovar-se i motiu de la vaga general convocada per al 29 d’aquest més és més una petició empresarial que un desig sindical.
Si fins ara no s’havia fet és per que cap dels dos sectors oposats frontalment (empresa i sindicats9 havien pogut posar-se d’acord amb el govern. Si fos pels empresaris, al treballadors se’l podria acomiadar en qualsevol moment i sense cap indemnització. I, encara així, caldria veure si s’aconseguia crear ocupació a aquest país.