L’11 DE SETEMBRE A AMPOSTA

Demà és l’11 de setembre. La diada nacional de Catalunya. El nostre dia més reivindicatiu. Encara que els actes lúdics no tenen perquè quedar en un segon terme.
A Amposta, com es tradicional des de fa diverses dècades, pel matí es farà una excursió i es penjarà una senyera dal del Montsianell, el punt de la serralada del Montsià més proper a la nostra ciutat.
I per la tarda arriba l’hora de l’acte més institucional. Des de la plaça de l’ajuntament i fins al pont penjant, el veritable símbol d’Amposta, es portarà en “professor” una senyera, acompanats entot momet per la banda de música la Unió Filharmònica. En arribar al pot, se’n enlairarà una que s’estirà allí fins la diada de l’any que ve. Es llegirà el manifest que ha preparat Òmnium Cultural per la ocasió i, tots plegats, cantarem els Segadors, el nostre himne.
Després, a l’avinguda Alcalde Palau (també coneguda pel carrer del Pont), la cobla la Pincipal Rapitenca amenitzarà al públic assistent amb una audició de sardanes i la colla sardanista”Dansaires del Penedès” ballaran al seu ritme.
Mentre, a Barcelona es faran els actes més institucionals presidits pel president de la Generalitat de Catalunya acompanyat per les màximes autoritats del país i d’un bon grapat de polítics i convidats. Aquest any, per primera vegada, al parc de la Ciutadella, on hi ha el Parlament de Catalunya, i en mig d’una sèrie d’actuacions musicals, la colla ebrenca Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries, interpretaran unes jotes tradicionals de les nostres terres.
Perquè l’equip de govern segueix insensible a la nostra dansa més tradicional, la jota? Des de quan i perquè és balla la sardana a Amposta, sinó ha estat mai un ball tradicional ampostí?
Ja ho he dit més d’un cop i ho tornaré a repetir. Creuen els convergents que “ser” català significa “abraçar” tot els símbols que representen Catalunya, entre ells la sardana, renunciant així a la nostra identitat territorial.
Les Terres de l’Ebre (o la futura vegueria de l’Ebre) és un territori més dintre del mapa de Catalunya. El territori de més al Sud, amb unes costums i tradicions que cap altre territori del Principat té: des de la festa els bous, tan tradicional a Amposta, com el ball de la jota, que ballaven els nostres iaios i iaies i, que durant molts d’anys va quedar tant relegada que quasi va estar a punt de perdre’s. Hem d’agrair al grup local Paracota la recuperació per a tota la ciutadania de la nostra dansa més típica.
Per a la diada de l’11 de setembre de 2011 caldrà veure si a Barcelona, cap i casal de Catalunya, hagi qui hagi al davant de la Generalitat, segueix donant a la jota el protagonisme que mereix. I a Amposta, que també l’any que ve és any de comicis municipals. A veure si el nou ajuntament és més sensible i deixa de creure que el “fet català” és portar la barretina, ballar sardanes i votar nacionalista. Catalunya és plural.

JOC NET. PRE-CAMPANYA BRUTA

Sobre les manifestacions fetes per Ramon Tremosa de CiU qualificant al president Montilla de “el candidat que hauria preferit Franco per a Catalunya democràtica”, parlant de “franquisme sociològic” y, també, acusant al mateix president i el president de govern d’Espanya Rodríguez Zapatero de fer “populisme a l’estil d’Hugo Chavez i Evo Morales”.
Manifestacions no desautoritzades per Mas i, ja sé sap, qui calla, atorga.
Por molt que Mas digui que vol una campanya “neta” i en “positiu”, deixar que la “seva gent” desqualifiqui a qui són els principals rivals polítics en les properes eleccions, el converteix en còmplice.
Ahir a la SER, Tremosa va dir que “havia explicat als seus companys d’Estrasburg la coincidència de la data de les eleccions catalanes i el partit de futbol Barça-Madrid i, aquells, se’n havien rigut”.
M’ho explica a mi i no em fa cap gràcia. De desconèixer el tema, podria sorprendre’m, però d’aquí a riure, hi ha una diferència. Ara bé, riure’t d’una cosa depèn de la manera com s’explica. I això si que no ho sé. No sé si Tremosa té molta gràcia per a contar les coses. Potser sí. De ser així estaríem d’avant d’un còmic en potència. Per tant, el Sr. Tremosa no ha de patir pel seu futur, ja que, quan ja no es dediqui a la política activa, sempre pot dedicar-se a fer monòlegs i acudits, del tipus dels que fan els del “Club de la Comèdia”.
Mentre, el Sr. Tremosa podria contar-los amb la mateixa gràcia als seus companys del Parlament Europeu com CiU es va finançar il·lícitament per mig del Palau de la Música (un fet demostrat per l’Agència Tributària) i, suposadament, d’altres moltes maneres, com l’últim que s’ha sabut: la construcció del dic Est del Port de Barcelona.

DARRERA HORA. "Mas desautoritza Tremosa".

Un article relacionat amb el tema: ¿A Mas le da miedo salir del armario y blandir la estelada? de l'Enric Sopena al Plural.

JA TENIM DATA!

Finalment s'ha sortit a la llum el secret millor guardat. Tothom especulava amb la data. Ahir, el President Montilla la va ver pública: el 28 de novembre.
Efectivament el 28 de novembre és la data escollida pel President de la Generalitat per a fer els comicis autonòmics. Unes eleccions que va qualificar ell mateix “com les més transcendentals de la història". El Periódico titula "La gran final".
Ara per ara les enquestes electorals donen un clar avantatge a CiU i, aquests van de clars guanyadors. Mas ja es veu president encara que declari que “aquest 7 anys d’oposició l’han fet tornar més modes”. De veritat s’ho creu?
La data escollida, per si mateix, ha estat motiu de controvèrsia. Ves per on, aquell cap de setmana es juga un Barça-Madrid. I ja hi ha qui reprotxa al President la data escollida. És el cas de Ramon Tremosa, el flamant fitxatge de Mas en les europees de l’any passat. La opinió de Tremosa, si la voleu veure, haureu d’anar al seu blog (jo no us el enllaçaré) Però n’hi ha per llogar-hi cadires.
Aquest matí Carles Francino, a la SER, ha contactat personalment amb l’eurodiputat convergent per veure si es reafirmava o matisava les seves paraules escrites. Al acabar, el propi Francino ha dit: “Hem mirat de refredar les declaracions i en lloc de tirar-li aigua, em sembla que li em tirat benzina”.
No obstant, Francino ha recordat Tremosa que al contrari del que ell afirma (segons el convergent la coincidència de les eleccions amb un Barça-Madrid” pot restar gent a l’hora d’anar a votar) i, segons afirmava sempre Miquel Roca, un partit de màxima rivalitat, el que produeix, precisament, és que la gent surti més a votar.
Al penjar el telèfon ha estat l’hora dels contertulians. Tots han opinat al contrari que Tremosa. Fins i tot hi ha qui afirma (i té tota la raó) que Montilla vol que el dia 28 de novembre acudeixin a les urnes els màxims votants possibles. Només així podrà frenar-se el previsible ascens convergent.
Sempre s’ha dit que una participació minsa afavoreix els partits de dretes, ja que els seus votants estan més motivats i van sempre a votar. En canvi, quan la participació és alta, vol dir que va votar molta més gent d’esquerres i això incrementa el vot dels partits que es situen a l’arc progressista.
Fins allà, i com diu la dita, encara hi ha molta roba que tallar. Caldrà veure la capacitat que tenen els nous partits (Reagrupament de Carretero i Solidaritat de Laporta) d’atraure vots cap a les seves formacions.
És previsible que, ara més que mai, el vot pugui fluctuar d’unes formacions cap a les altres en una manera de “recol•locar-se”.
Un independentisme en alça però massa dividit, ha de passar una prova, que si bé no serà definitiva, si serà molt important per a veure l’autèntica força real que té. Fins ara només hi ha hagut consultes arreu de Catalunya. No tothom que anava a votar acabaran dipositant, finalment, el vot a ERC, Reagrupament o Solidaritat. També n’hi ha que votaran per CiU i, perquè no? A d’altres formacions polítiques que no es consideren independentistes precisament. Jo per exemple sempre he dit que si hagués tingut la possibilitat de votar, hauria votat "sí" i, en canvi, votaré una socialista.
Al lloc del President Montilla jo hauria escollit el dia 7, el dia que el Papa té previst visitar Barcelona. Segur que a Tremosa ni a CiU tampoc els hi hauria paregut bé. I és que els convergents són molt difícils d'acontentar. Només mostraran la seva alegria si tronen a recuperar la "seva" Generalitat. Ara bé, de "recanvi", res, en el cas de governar, seria una "mala copia d'uns anys que ja s'han viscut".

Sandvitx de CiU

Un article de Jaume Reixach.

Més enllà de l’aparent fortalesa que les enquestes que publica “La Masguardia” atorguen a CiU, no hi ha dubte que aquests 80 dies que resten per a les eleccions del 28-N seran un “calvari” per a la formació que lidera Artur Mas. Sortint com a gran favorita per guanyar els comicis, la coalició postpujolista viurà, cada dia que passa, amb l’ai al cor per si quelcom (digui’s Fèlix Millet, Joaquim Tosas, Jordi Pujol Jr…) esguerra aquesta “crònica d’una victòria anunciada”.

La veritat és que Artur Mas, acaronat per les previsions de “La Masguardia”, ha optat per un perfil de campanya baix, molt baix. A hores d’ara, què ofereix CiU a l’electorat català? Ben poca cosa:

1. La promesa de negociar i assolir el concert econòmic per a Catalunya (és més fàcil obtenir la independència per la via del referèndum que no un concert a la basca arrencat a Madrid).

2. El record, en clau nostàlgica, dels “anys daurats” del pujolisme (ja s’ha vist que l’ “oasi català” era, en realitat, una claveguera tapada pel silenci mediàtic). Això no és el "canvi", això és el "retorn".

Certament, el programa que presenta CiU és molt migrat i ho refia tot a la capacitat d’influència i d’encert de les enquestes de “La Masguardia”. En canvi, CiU té un sarró –el milió de vots que va obtenir a les urnes el 2003 i el 2006- que és objecte de les cobdícies d’un grapat de partits (PP, PSC, ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana…) i que, si no va amb molt de compte, li poden acabar birlant.

“La Masguardia” ha situat Artur Mas al bell mig del “ring” electoral i ha adjudicat a la resta de candidats, pul·lulant al seu voltant, el paper d’aspirants a disputar-li el ceptre. Amb una diferència substancial, però: Artur Mas és, des de fa set anys, el cap… de l’oposició i, com passa amb els homes grans sense parella, corre el risc de quedar-se conco.

Jo ho veig així: l’aparent fortalesa electoral de CiU és fictícia i amaga una esparverant feblesa que, cada dia que passa, anirà fent-se més evident. Artur Mas està assetjat per tots cantons i el missatge al seu electorat no té ganxo ni coherència. Ja ho ha dit ell mateix en veu alta i és cert: Artur Mas no és Jordi Pujol.

Pel cantó més conservador, el PP li pot mossegar clientela davant les vel·leïtats sobiranistes. Pel cantó més pragmàtic i seriós, el PSC ha dissenyat un “pack” federalista amb capacitat d’atracció dels sectors sociològicament “roquistes”. Pel cantó més nacionalista, els “tres Joans” (Puigcercós, Carretero i Laporta) entonaran, més fort que mai, el “cant de la sirena independentista”, sabent que si poden créixer és només a costa d’afeblir CiU.

O Artur Mas espabila i es treu alguns conills del barret o es pot trobar com un sandvitx, mossegat per tot arreu. Queden 80 dies i una certesa: a la Catalunya del 2010, “La Masguardia” no guanya les eleccions.