La solució de les solucions a tots els problemes econòmics (i encara més en èpoques de crisi) és apujar els impostos i congelar o rebaixar (com a passat amb els empleats públics) les nòmines.
Són els recursos més fàcils i els que tenen més a l’abast els nostres governs.
La “penúltima” del govern català és apujar el cànon de l’aigua que no és ben bé un impost, però si una taxa, es a dir, cosina germana.
I per què la volen pujar? Per a sufragar l’enorme dèficit que té l’Agència Catalana de l’Aigua (abans Junta d’Aigües) L’ACA ja tenia dèficit molt abans de que els governs d’Entesa governessin la Generalitat.
Recordo que ja fa anys vaig parlar del mateix tema i en aquell temps em queixava i em preguntava el perquè territoris com el nostre on no hi ha grans infraestructures hidràuliques hem d’ajudar a pagar les dessaladores i les interconnexions de xarxes que s’han dut a terme en els darrers anys.
I avui m’ho torno a preguntar. Per què? (i no vull semblar-me a aquell personatge portuguès del qui no vull reproduir-ne el nom)
L’increment proposat és de 3 euros trimestre (o sigui 500 pessetes) Dit així sembla poc, però és que si vas sumant amb tots els que s’ha apujat i tot els que se’ns hauria hagut d’apujar i que també s’ha abaixat o congelat (torno a parlar de sous) podem trobar-nos amb alguna sorpresa desagradable. És el que és coneix com a “pèrdua de poder adquisitiu” i si el ciutadà “perd poder adquisitiu”, acaba per comprar menys i l’economia se’n ressent perquè tothom vent menys i fabrica menys, etc.
I després, com s’ha fet. Segons va denunciar ahir Joaquim Nadal, president del grup socialista del PSC al Parlament, l’increment s’ha fet presentant CiU una esmena als “seus” pressupostos una vegada ja estaven pactats amb el PPC. Sembla una mica rocambolesc...
Així, no es fa estranys que els populars amenacin ara a CiU de no votar els pressupostos sinó retiren l’esmena que fa referència a la pujada del cànon de l’aigua.
Cóm és pot reduir el dèficit de l’ACA? No he de ser jo qui doni la resposta, ja que ni sóc economista ni expert en aquest tipus de coses (bé, com sabeu de fet no sóc expert en res) Però la Generalitat de Catalunya ha de tenir ments molt més brillants que la que ha pensat en pujar el cànon que trobi una solució més idònia.
De totes formes penso què, per a començar, que l’ACA hauria de facturar les seves feines a “preus reals”, tenint en compte tots els components que entren a l’hora de realitzar-se l’obra (treball, estudi, etc.) Després caldria repercutir-ho als usuaris que se’n beneficiïn i no a tots, ja que com passava amb l’alta velocitat (de la que també parlava fa pocs dies) n’hi haurà que mai a la vida se’n veurà beneficiat.
Totes aquestes situacions em donen que pensar que mentre les grans concentracions de gent sempre hi surten guanyant i les àrees metropolitanes disposen de tots els serveis, als territoris allunyats, com les Terres de l’Ebre, cada vegada som més pobres i ningú mai posa solucions als nostres problemes. I si els posen solen ser insuficients i passatgers.
Són els recursos més fàcils i els que tenen més a l’abast els nostres governs.
La “penúltima” del govern català és apujar el cànon de l’aigua que no és ben bé un impost, però si una taxa, es a dir, cosina germana.
I per què la volen pujar? Per a sufragar l’enorme dèficit que té l’Agència Catalana de l’Aigua (abans Junta d’Aigües) L’ACA ja tenia dèficit molt abans de que els governs d’Entesa governessin la Generalitat.
Recordo que ja fa anys vaig parlar del mateix tema i en aquell temps em queixava i em preguntava el perquè territoris com el nostre on no hi ha grans infraestructures hidràuliques hem d’ajudar a pagar les dessaladores i les interconnexions de xarxes que s’han dut a terme en els darrers anys.
I avui m’ho torno a preguntar. Per què? (i no vull semblar-me a aquell personatge portuguès del qui no vull reproduir-ne el nom)
L’increment proposat és de 3 euros trimestre (o sigui 500 pessetes) Dit així sembla poc, però és que si vas sumant amb tots els que s’ha apujat i tot els que se’ns hauria hagut d’apujar i que també s’ha abaixat o congelat (torno a parlar de sous) podem trobar-nos amb alguna sorpresa desagradable. És el que és coneix com a “pèrdua de poder adquisitiu” i si el ciutadà “perd poder adquisitiu”, acaba per comprar menys i l’economia se’n ressent perquè tothom vent menys i fabrica menys, etc.
I després, com s’ha fet. Segons va denunciar ahir Joaquim Nadal, president del grup socialista del PSC al Parlament, l’increment s’ha fet presentant CiU una esmena als “seus” pressupostos una vegada ja estaven pactats amb el PPC. Sembla una mica rocambolesc...
Així, no es fa estranys que els populars amenacin ara a CiU de no votar els pressupostos sinó retiren l’esmena que fa referència a la pujada del cànon de l’aigua.
Cóm és pot reduir el dèficit de l’ACA? No he de ser jo qui doni la resposta, ja que ni sóc economista ni expert en aquest tipus de coses (bé, com sabeu de fet no sóc expert en res) Però la Generalitat de Catalunya ha de tenir ments molt més brillants que la que ha pensat en pujar el cànon que trobi una solució més idònia.
De totes formes penso què, per a començar, que l’ACA hauria de facturar les seves feines a “preus reals”, tenint en compte tots els components que entren a l’hora de realitzar-se l’obra (treball, estudi, etc.) Després caldria repercutir-ho als usuaris que se’n beneficiïn i no a tots, ja que com passava amb l’alta velocitat (de la que també parlava fa pocs dies) n’hi haurà que mai a la vida se’n veurà beneficiat.
Totes aquestes situacions em donen que pensar que mentre les grans concentracions de gent sempre hi surten guanyant i les àrees metropolitanes disposen de tots els serveis, als territoris allunyats, com les Terres de l’Ebre, cada vegada som més pobres i ningú mai posa solucions als nostres problemes. I si els posen solen ser insuficients i passatgers.
