Certament cada una de les eleccions és diferents. Potser a llocs com el País Valencià on el bipartidisme entre el PSOE i el PP és més accentuat, no es nota tant, però a Catalunya on hi ha més partits amb possibilitats de treure representació, aquesta varia molt depenent de la naturalesa dels comicis.
Fins ara, arribades les generals, una cosa era segura: la victòria socialista. L’única incògnita era saber quin seria l’avantatge dels socialistes catalans respecte als altres partits. Però aquest cop el daltabaix ha estat monumental.
Al Montsià, els resultats que més criden l’atenció són els de la Sénia i Godall. Només fa uns mesos, a les passades municipals, a la Sénia va guanyar una candidatura procomunista, mentre que ara la victòria sé la va emportar el PP. Tradicionalment a la Sénia sempre han guanyat les esquerres (ha tingut alcaldes comunistes i socialistes), tret del parèntesi en que Julio Allepuz (CiU) va ser-ne l’alcalde.
Godall és un dels pocs pobles del Montsià que té alcalde socialista en la persona de Francesc Miró. El 20-N també va ser el PP qui va guanyar.
A Ulldecona, un poble on també el PSC hi sol treure uns bons resultats (amb diferents alcaldies), aquest dop van quedar relegats a la tercera força, pel darrere de CiU i el PP (que ara governen juntament amb un grup independent)
A Alcanar, un poble on tradicionalment han guanyat els partits d’esquerra i que des de fa dues legislatures tenen un alcalde d’ERC, la victòria sé la va emportar CiU, mentre que els republicans eren la quarta força més votada.
A la capital de la comarca, Amposta, la davallada socialista va ser de les que fa història. De tenir 5.000 vots i el 50 % de suports, es va baixar a 2.300 i un percentatge lleugerament superior al 25 %. Aquí, Lluïsa Lizárraga que anava de número 3 i ja portava 8 anys al Congrés dels Diputats, va veure com els seus conciutadans li retiraven la confiança.
A la resta de pobles (la Ràpita, Santa Bàrbara, Masdenverge i la Galera, Freginals) hi va haver una previsible victòria de CiU, si considerem que per aquestes generals “s’olorava” un canvi radical en la tendència de vot d’una bona part dels electors.
Als únics pobles on els socialistes “van salvar els mobles” van ser al Mas de Barberans i Sant Jaume d’Enveja, les dues poblacions tenen alcaldes socialistes i, tradicionalment el PSC hi sol guanyar (al Mas, sempre, siguin quines siguin les eleccions, no importa) Per tant, aquí podríem dir que no s’hi va produir cap sorpresa.
I quines serien les causes del dur revés patit pels socialistes? Evidentment no n’hi ha només una. La primera de totes seria el propi context general: els socialistes han baixat considerablement a la majoria de ciutats i pobles (als que això no ha passat, han estat una excepció) Una altra seria a que, els ciutadans, davant la presumible pèrdua de volts dels socialistes i davant l’amenaça de que el PP tragués majoria absoluta a Espanya, s’han “refugiat” en CiU, sense importar-los la política de retallades que estava fent.
I cóm es pot superar això? La dificultat no és poca. A Catalunya, com a Espanya, passa per una renovació profunda d’idees i persones. S’haurien de buscar uns dirigents que molt poc o res tinguessin que veure amb les antigues cúpules socialistes. Però tant important com l’elecció dels candidats ideals, és la redefinició de les idees i estratègies.
A Catalunya, ERC, un partit que als anys 80 ningú “donava un duro” per ell s’ha fet amb una part del votant socialista, sobre tot d’aquells que sé senten més catalanistes i que no han trobat aquest ideari en els darrers anys al si del PSC. D’altres, molt més d’esquerres, s’han “refugiat” a ICV-EUA, a l’espera d’un canvi de rumb dels futurs dirigents dels socialisme català. Però sobre tot, on ha anat a parar més vot socialista ha estat a l’abstenció. Per això la suma dels resultats que ha tret la dreta (a Catalunya PP i CiU) és molt més gran que la suma dels partits de l’esquerra tradicional.
