dilluns, 9 d’abril del 2012

EL BATEIG (microrelat)




En néixer el segon fill del matrimoni entre Manuel i Cinta, ho va fer greument malalt. El metge del poble no sabia el que tenia i seguint la tradició, van portar-lo urgentment a batejar per que si es moria pogués anar al Cel.
Dintre de l’església, Consuelo, la madrina, l’aguantava entre els seus braços mentre el nen restava immòbil, la seva respiració era pràcticament imperceptible. Mentre el capellà li arruixava el cap amb l’aigua beneïda i li deia el nom, no va reaccionar. La família tampoc ho esperava. Li van posar el nom de Juan, però tenien clar que durant els pocs dies que li quedaven de vida l’anomenarien Juanito, com el germà difunt de son pare.
En acaba, li van preguntar al capellà que li devien per la cerimònia. 
 
-“Ja m’ho pagareu tot després de l’enterrament” –els hi va respondre-.
 
La petita comitiva va sortir de l’església i va continuar pel carrer Major. No havien fet ni 20 metres quan la criatura, de sobte, va obrir els ulls.
Pocs dies després, qui va morir va ser el capellà.
Aquests fets van passar fa més de 83 anys i el bateig mai es va arribar a pagar.

UN MADRID PATÈTIC



Anit vaig estar veient el partit del Madrid. Feia temps que no en veia cap de sencer. Segurament si hagués marcat hauria tancat la tele i me’n hauria anat a l’ordinador, qui sap si a pegar-vos la tabarra. Però el partit prometia i com que el València anava empatant, vaig esperar-me fins al final, a veure si finalment empataven i el Barça es posava a 4 punts com així va ser.
El joc del Madrid només es mereix un qualificatiu: PATÈTIC! Des de bon començament no van parar de buscar el penal. Sempre igual, sembla que si no guanyen de penal no saben guanyar. Crec que el primer de tots va ser Higuain. En una sacada de córner, quan va notar el braç d’un jugador del Valencia, va anar deixant-se caure poc a poc amb els braços aixecats per a ser més visible. En van buscar als menys 4 o 5. El darrer de tots, si no recordo malament, Cristiano Ronaldo que en una jugada es va desequilibrar tot sol fora de l’àrea i en caure dintre va reclamar-lo. Després a la televisió van voler demostrar que el jugador valencianista el va xafar pel darrere i que fruit d’això va anar per terra. Si és que hi va haver contacte, cosa que dubto, aquest va ser tan lleu que Ronaldo difícilment va notar res. Si l’hagués tocat, l’hauria esgarronat i li hauria sortit la bota, cosa que no va passar.
I la jugada de Pepe el Boig, cal comentar-la? Va simular una agressió d’un rival i quan Arbeloa va anar a dir-li que no fes teatre, que les coses no estaven per això, en pensar que era el jugador que l’havia tocat, li va etzibar una puntada de peu des del terra, però en aquest cas va anar a parar a la cama d’un company.
L’altre dia, al bar que acostumo a esmorzar, hi havia un madridista fan de Maurinho que semblava un lloro repetint les paraules que acostuma a dir l’entrenador portuguès: que si els àrbitres afavoreixen al Barça, que si Platini vol que el Barça guanyi la Chapions, que si la segona Champions que va guanyar el Barça li van regalar i que ell no voldria guanyar-ne una així, que si el Madrid havia guanyat 6 Copes d’Europa, quan era un mèrit fer-ho (sembla que ara no ho és)... I no sé quants disbarats més. Mentre jo segui esmorzant i fent com aquell que no l’escolta. M’havia de discutir amb ell? Per a què?
Segurament si li hagués preguntat si tot allò que deia s’ho creia, m’hauria respost que sí. És el que passa als fanàtics que encara que sigui totalment diferent a com ells ho aprecien, mai ho admetran. 

Os deixo amb l’himne del València.   

  

FOTOS DE L'ENTRADA DE GODALL I











diumenge, 8 d’abril del 2012

GITAR-SE GALERENC I ALÇAR-SE PLANER


 
Els mapes polítics d’un determinat país o territori no han estat sempre tal i com els coneixem avui. Al llarg dels segles s’han anat formant els diversos estats degut a conquistes territorials, tractes o d’altres fets. Però també els pobles han sofert constantment un procés de transformació que han ocasionat ajustos en els seus termes municipals.
Vaig a posar-vos un exemples. Santa Bàrbara neix com a poble a la primera meitat del segle XIX, concretament l’any 1828 a partir de la colonització d’aquell territori per part de famílies arribades principalment de Tortosa i Roquetes i que s’estableixen a diferents masades escampades pel que avui constitueix el seu terme municipal. Algunes d’aquestes masades van ser “engolides” pel nucli urbà, si bé n’hi ha que encara perduren. Entre la Galera i Masdenverge li van proporcionar el territori suficient per a que pogués tenir terme.
D’altres pobles s’han format a partir de la segregació de la seva metròpolis. El cas més evident va ser la gran segregació que va patir Tortosa cap a finals del anys 70 i principis dels 80 del segle passat. Primer es va formar Deltebre, fruit de la fusió dels nuclis de la Cava i Jesús i Maria (1977) Després va ser Sant Jaume d’Enveja (1978) que, fins i tot, va demanar canviar de comarca (1990) ja que les comunicacions i les relacions de tipus sempre havien estat més bones amb Amposta que la pròpia Tortosa. Finalment es van segregar Camarles (1978) i l’Aldea (1983)
No van passar molts d’anys que l’Ampolla es va independitzar del Perelló (1990), un fet que ja havia passat durant la Guerra Civil (1937), però que en arribar la dictadura va deixar les coses com havien estat fins no feia massa temps.
Les relacions entre els ciutadans de pobles veïns sempre han esdevingut complicades. Les rivalitats, de vegades convertides en odis, ha estat un fet al llarg de la història humana. Evidentment no sempre ha estat per les mateixes causes. Antigament, el robatori d’un bé, l’apropiació indeguda d’unes parcel·les de terreny o qualsevol altre fet, podien donar peu a disputes que no sempre acabaven bé. Més recentment el motius de controvèrsia va ser el futbol. Les rivalitats entre els pobles veïns per culpa d’una pilota han estat constants. Recordo que quan era jovenet la Galera mantenia freqüents disputes amb Santa Bàrbara i Godall i, fins i tot, amb Masdenverge. Qui no recorda les males relacions entre Tortosa i Amposta, un fet que encara avui serveis de pretext a alguns polítics per a esgarrapar vots entre els més fanàtics. O entre Ulldecona i Alcanar o Ulldecona i la Sénia... La rivalitat entre Vinaròs i Benicarló va comportar fer els Carnavals a Vinaròs l’any següent de fer-hi les falles a Benicarló. No acabaríem...    
Però ara resulta que, des del govern català, el vol aprofitar la crisi per a unir poblacions de menys de 5.000 habitants. Es diu que així s’estalviaria en despesa de personal i també d’alguns serveis que s’hi presten a cada un dels municipis.
Imaginem-nos per un instant que Santa Bàrbara pugui aglutinar als pobles del seu voltant, es a dir, Godall, la Galera i Mas de Barberans. Entre tots quatre ja arribarien a la xifra de 5.000 habitants. Masdenverge i Freginals potser s’acabarien integrant a Amposta (sobre tot per proximitat) i potser Sant Jaume també o, tal vegada optaria per Deltebre, qui sap? I el Perelló i l’Ampolla, on les discrepàncies han arribar a quotes elevades, es tornarien a unir i potser també l’Ametlla que també es va segregar el Perelló a finals del segle XIX?
Ara per ara no hi ha res segur, però particularment em sembla un gran disbarat. Com més habitants tingui una població, més personal hi ha d’haver al servei dels ciutadans i si a sobre, els pobles estan disseminats, la despesa augmentaria. O sigui, el que es pretendria estalviar per un costat, potser s’incrementaria per l’altre. Hi ha qui diu que és preferible que es mancomunen serveis. Però és que molts ja hi estan. La Diputació de Tarragona, concretament el seu organisme BASE, recapta els tributs locals de la majoria dels pobles de la província i el Consell Comarcal del Montsià en gestiona d’altres com la recollida de tot tipus de residus o els tractaments mediambientals.
No puc imaginar-me que un dia un es giti galerenc i al matí següent s’alci planer.
Recordo una anècdota del dia que es va inaugurar “lo Passador”, el pont que uneix Deltebre i Sant Jaume. Em vaig apropar a un grup de dones de Sant Jaume i els hi vaig dir: “A veure si demà pel matí alguna es despertarà al costat d’un altre home”. Es van posar a riure.
Si es fes de forma obligatòria potser més d’un es posaria a plorar.