ARRIBA LA “PLURALITAT” INFORMATIVA

La majoria absoluta del PP acaba d’aprovar un decret pel qual, per a modificar la composició del consell d’administració de RTVE, només serà necessària, precisament la majoria parlamentària i no les 2/3 parts com era fins ara. A sobre s‘han suprimit les dues places de consellers que fins ara ocupaven els sindicats més representatius.  

Suposadament, amb aquests criteris, la televisió pública espanyola, passarà la línia del rigor i la veracitat informatives i es mourà en el terreny de la manipulació i el sectarisme informatius. Es a dir, a partir d’ara, la “pluralitat” de mitjans afins al govern, serà, pràcticament, total.

No sé si heu comprés la ironia...

A un costat, estaran TVE, Canal 9, Tele Madrid, Intereconomia... I els diaris de la caverna mediàtica, inclosos el Marca i el As i a l’altre la Sexta, el País (sembla ser que cada cop menys monàrquic), el Periódico, el Punt Avui i poca cosa més... M’enteneu per on va “la pluralitat”? Què és més “plural” 10 o 3?

Els que seguim una mica aquest món tan complicat de la informació, coneixem força bé les estratègies que usen les televisions controlades pel PP. Canal 9, la valenciana, es caracteritzava per desmentir les notícies sense haver-ne informat. Recordeu com es va donar la notícia de la dimissió de Camps? Us torno a posar el vídeo enregistrat per “Pot de Plom” (segur que riureu) 

I possiblement us en recordareu de la manipulació informativa dels anys del moviment contra el PHN. Només venien a enregistrar imatges del riu durant les èpoques de crescudes de l’Ebre per aparentar que era un riu súper cabalós, una mena d’Amazones espanyol.

I sobre Tele Madrid, què dir? D’on surten la majoria dels rumors informatius que afecten directament al Barça? Més d’una vegada s’han hagut de retractar per les informacions difoses sense haver-les contrastat prèviament.

De Intereconomia millor no parlar-ne, oi? Un canal que no es respecta a qui no té el mateix punt de vista que el de la cadena i que, sovint s’arriba a l’insult i a la desqualificació personal, quin crèdit ens pot donar.

Serà així TVE a partir d’ara? Crec que durant l’època d’Aznar amb Urdaci com a cap d’informatius ja en tinguérem una bona mostra.

Amb aquesta estratègia el PP aconseguirà silenciar una bona part de les veus que estan en contra de Mariano Rajoy i el seu incompetent govern. Si no se’n parla, potser alguns se’n oblidaran o simplement pensaran que “no passa res” o que la situació “s’ha invertit”.

La manipulació informativa és pròpia dels governs dictatorials i tindria que estar absolutament abolida en un règim democràtic que garantís els drets i els deures dels ciutadans. Però dels hereus del franquisme, d’aquells que mai han condemnat la dictadura militar que va dirigir Espanya durant més de 40 anys, no s’ha d’esperar res més.

És el que tenim o, millor, el que patirem. I si no esteu contents, no els hagueu votat!!

Acabaré amb un altre “remember”: “Resistiré” de l’equip del Gran Wayoming i el Intermedio de la Sexta. 

MIERES (la Garrotxa) I

TITULAR EN NEGATIU

No és freqüent, fins i tot diria que és una excepció, trobar-te el titular d’un gran diari com és el Periódico en negatiu. Ahir el principal titular de portada era el següent: “Sarkozy, no”, així de contundent.  

Certament el resultats de les primàries presidencials al país del Nord, són força esperançadors per a l’esquerra europea, amb tots els matisos i reserves que vulgueu (jo també tinc els meus dubtes) Però quan la situació ha arribat al camí on està ara, amb una total incertesa social i econòmica, veure una mica de llum al final del túnel, sembla un signe esperançador.

Les notícies (les males notícies) econòmiques es superen dia a dia. Sembla que és del tot impossible, però és cert. Ahir mateix es va saber que Espanya entra en rescissió (què s’esperaven el que van votar a Rajoy?) i Mas va llençar l’enèsima amenaça de convocar unes eleccions anticipades si, finalment, hi ha una intervenció de Catalunya per part de l’Estat centralista, com si això pogués ser la solució de les solucions. Mas hauria de mirar el que va passar a Astúries i prendre bona nota de que unes eleccions abans d’hora no són ni seran la solució als mals. Les solucions, si les hi ha (s’ha de creure que sí), passen per un canvi d’estratègia polítics i prendre dràstiques mesures proteccionistes en contra dels actuals sistemes financers i especulatius. Però la dreta (l’espanyola o l’europea actual) no s’atreviran a fer-ho ja que hi tenen massa interessos creats.

És per això que Hollande pot ser-ne aquest revulsiu. Primerament haurà de guanyar la segona volta, la qual cosa no la té gens fàcil. La suma dels vots dels candidats de la dreta francesa són superiors als aconseguits pels líders de l’esquerra, però això tampoc significa res. Hollande ha d’il·lusionar l’electorat francès amb noves, contundents i sinceres propostes. Ha de clavar una “pica en Flandes” (o en aquest cas una mica més avall, a l’alçada de París) per a que a partir d’allí es vagi clavillant el mapa de l’antiga Europa i si pot traspassar l’Atlàntic, molt millor.

Avui, el mapa polític de França està, majoritàriament, tenyit de rosa. No sé si s’ha escollit aquest color diferenciar-lo del roig contundent que representarien altres partits més a l’esquerra o per la coincidència amb la rosa, símbol dels socialistes.

Ahir vaig donar un cop d’ull a aquest mapa que publicava el diari Público i en vaig treure unes petites conclusions:

-          Hollande va guanyar a la majoria dels departaments del Sud i de l’Oest, sobre tot, de mitja França cap avall.

-          Sarkozy en canvi a assolir la victòria a la majoria dels departaments de l’Est i centre, excepte París que també va ser dominat per Hollande. 

Nîmes. La torre del Rellotge. 

-          Le Pen (Marina), només va poder guanyar al departament del Gard, del què és capital Nimes, una ciutat que vaig visitar l’agost de 2010.

-          Un dels meus cosins va viure durant molts d’anys a Mirepoix, al departament de l’Ariège. Aquí la victòria ha estat aclaparadora per a Hollande, encara que aquests resultats són molt poc significatius, ja que aquest territori està molt despoblat.

-          Ara mateix viu a l’Haute Garone, de fet a uns 10 Km. D’on vivia abans i aquí també va guanyar el candidat socialista tot i que en menys claredat.

Amb aquests resultats a la ma, es fa evident que França vol un canvi. I encara seria més contundent: EUROPA EL NECESSITA!! 

Mirepoix. Detall de l'antiga catedral.

La responsabilitat de la mesocràcia (Un article de Xavier Bru de Sala)

La recuperació de la moral de l'esforç i un autogovern suficient són indispensables per a Catalunya

Jordi Nadal va explicar al principi de la crisi, en un famós article que encara ressona, el canvi de mentalitat dels catalans. Del segle XVII en endavant, i a causa dels desenganys i les frustracions de la història política, com que no podien confiar en les institucions, els nostres rebesavis es van posar a treballar de valent, a estalviar com a única forma de mirar pel futur. En aquesta mirada hi ressona la idea de John Elliott, que fa anys va relacionar l'èxit econòmic de Catalunya amb la mala fi de les guerres dels Segadors i de Successió i la supressió de les institucions pròpies. La resistència i prosperitat dels anys 60 i 70 del segle XX també s'explica així. En síntesi, la seqüència és: fracàs polític, suma d'esforços individuals en una ètica social, èxit econòmic. De la prosperitat resultant al desenvolupament cultural, a la reivindicació d'autogovern... i d'aquí al desastre.

Si partim de l'observació del professor Nadal sobre la pèrdua del valor de l'esforç, tan característica dels últims decennis, observarem que la frustració actual es deu a una combinació fatal: el relaxament de l'exigència i la moral del treball més la insuficiència de l'autogovern per actuar com a instrument cabdal en la creació i la redistribució de la riquesa. Amb l'autonomia, els catalans vam llançar les amarres abans d'arribar a port. Per això ara Catalunya es troba a la deriva, sense rumb i els motors al ralentí, amb la Generalitat obligada a retallar benestar i amb l'Estat central que es revela un cop més ineficaç i tan insensible com sempre a l'economia productiva.
Com que el problema és doble, la sortida també ho ha de ser. L'aposta per la disminució del drenatge fiscal -vinculat a la millora de les capacitats de l'autogovern- és un camí irrenunciable. El més probable és que condueixi a la confrontació i a la ruptura de la legalitat -no de la legitimitat-, així com a l'increment de les tensions internes. Cal procurar en tot moment que els impactes polítics i socials siguin els menors, però aquesta vegada la mesocràcia catalana i els seus representants no es poden arronsar. Sembla que aquests són els propòsits i que els dirigents del catalanisme, començant pel president Mas, ho tenen assumit. Suport i sort. Valentia i prudència.
Abans cal recuperar la moral de l'esforç individual, l'honestedat com a valor compartit, l'espai per a l'ambició i el rigor. Divendres passat vaig parlar del negoci de la independència, que Perico Pastor va il·lustrar destacant els aspectes irònics i d'avís, a diferència d'altres intèrprets que el van llegir des de la gasiveria d'esperit i la desqualificació. M'hi refermo: l'Estat propi, si arriba, serà una bicoca per a uns quants. Però si el camí no comporta un nou canvi de mentalitat, si confiem en el retorn i el repartiment de la carretada de diner públic, acabarem malament.
D'entrada, la carretada és hipotètica. Ningú pot assegurar que n'arribarà ni una engruna. Mentrestant, la situació empitjora. Si arribés en proporció considerable, les baralles per un bocí més gran del pastís podrien ser monumentals. Sobretot, perquè les energies principals dels catalans s'haurien d'abocar en la recuperació de la moral de l'esforç. Aquesta és la millor inversió, l'única segura, com ens demostra la història de tots els col·lectius que se n'han sortit en circumstàncies d'extraordinària dificultat. Cap aquí s'han de reorientar les generacions actives. Aquest, i no el de l'esperança en salvavides que avui no existeixen, és el missatge als nostres joves. Més val treballar per poc preu que instal·lar-se en l'oci i el parar la mà. La intempèrie és dura, però és una gran escola. De la mà de l'Espanya ineficient no ens en sortirem. De la pròpia, ja ho veurem. Depèn d'això.
La responsabilitat hauria de començar per un mea culpa. La societat ha de reconèixer que s'ha gronxat en l'avidesa, en el diner fàcil, que ha estat benevolent amb el parasitisme, quan no l'ha encoratjat i fins i tot aplaudit. S'ha deixat enredar i seduir pel crèdit en comptes d'estalviar. En frase popular, hem fet com si els gossos es lliguessin amb llonganisses. Això, que cadascú pot expressar com prefereixi i reconèixer les excepcions incontaminades, que són poques, es troba també en l'arrel de la crisi i dificulta les sortides.
Espanya continua sent el problema i potser Europa ja no és la solució. Recordem aquests versos de Gil de Biedma: «En un viejo país ineficiente, / algo así como España entre dos guerras / civiles, en un pueblo junto al mar, / poseer una casa y poca hacienda / y memoria ninguna. No leer, / no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, / y vivir como un noble arruinado / entre les ruinas de mi inteligencia». El risc que aquestes línies es puguin aplicar a Catalunya no és menor. Escriptor.