Quan una persona es troba en una situació
límit és capaç de fer qualsevol cosa inimaginable fins aquell moment.
L’actual conjuntura de crisi fa que sigui
molta gent la que arribi a una situació límit: pèrdua del lloc de treball, de
la vivenda i fins i tot de la família a conseqüència de tot plegat.
Us passo a explicar dos fets reals que són un
bon exemple del que vull dir-vos.
Un dia de la passada setmana vaig entrar a un
establiment comercial de Tortosa. L’adquisició del producte que buscava no era
una tasca fàcil i això va comportar que estiguéssim una bona estona buscant el
producte que millor s’adaptés a les meves necessitats, la qual cosa ens va
permetre canviar opinions de forma prou distesa. Com que ara, de sobte, tots
som uns experts en economia (molt més que els economistes que prenen les grans
decisions), aquest va ser un dels temes centrals de la nostra conversa.
Personalment em vaig mostrar preocupat per la
destrucció d’ocupació que han patit les nostres comarques durant els darrers
anys, sobre tot al sector indústria: Lear, Antaix, Toar, Medesa, etc., etc. I
la nul·la implantació d’indústria forana que ens ha arribat. El meu
interlocutor em va treure el tema de la foneria que pretenia instal·lar-se a
l’Aldea, una indústria altament contaminant i es va mostrar clarament favorable
a la seva ubicació pels llocs de treball que s’acabarien creant. I no només
això, també, i pel mateix motiu, a la venda de l’aigua de l’Ebre. Aquesta
postura era totalment rebutjada pel sector de la Plataforma en Defensa de
l’Ebre durant els anys de la lluita contra el transvasament del riu.
També va defensar que es poguessin fer les
corrides de toros sense sang que es porten a terme a la població
d’Alfara de Carles i que han significat un gran atractiu turístic, sobre tot
per als russos. Aquesta mena d’espectacles són de dubtosa legalitat, malgrat
tot, per les seves condicions i la repercussió econòmica que comporta, crec que
s’hauria d’acabar per tolerar.
Un segon cas. Uns dies més tard, mentre
comprava el diari, vaig trobar-me amb un conegut. Em va dir que la seva empresa
(del sector del transport) tenia problemes i que ja havia acomiadat a diversos
treballadors. Com que ell era el més antic, de moment continuava, però li
havien ofert reduir les vacances en una setmana. “Què hi farem? –em va dir
resignat- Tot sigui per conservar el lloc de treball”. I si l’any que ve li
proposen fer nomes 15 dies de vacances o simplement no fer-ne?
Està clar que hi ha empresaris que, davant la
necessitat que tenen moltes persones per a sobreviure i la gran demanda de
feina que hi ha esperant-se a la porta del negoci, se’n aprofiten de la
situació per a obligar als seus treballadors a renunciar a determinats drets
(això si, de forma que paregui un suggeriment i que es fa de forma voluntària)
Quan el govern i qui el sosté (banca i
empresariat, principalment) ens hagin retallat la majoria de drets i usurpat
una bona part de la nostra llibertat, quins sacrificis més haurem de fer?
Quin serà el nostre límit d’aguant? I tu, a
què estaries disposat a renunciar?
Recorda que hi ha una cosa irrenunciable: la
nostra DIGNITAT. El dia que acabis renunciant-t’hi, deixaràs de ser un persona
LLIURE per a passar a convertir-te en un ESCLAU.
