.jpg) | |
| La tomba d'Antonio Machado (foto Montse Rovira) |
L'efemèride literària hauria de propiciar una reconsideració de tota l'obra d'Antonio Machado
IAN GIBSON
A l'abril (esperem que cada gota en valgui mil) es complirà el centenari de la publicació, a Madrid, de Campos de Castilla.L'aspecte físic del petit tom era sobri. A la coberta s'hi representava un paisatge amb alguns pins que havien aconseguit arrelar entre roques. Tot d'un modest color bru que parlava, com els altres elements, de l'adustesa mesetària.
El seu autor no era conegut del gran públic (potser una mica més el seu germà Manuel).
A la Fundació Juan Ramón Jiménez de Moguer es conserva un exemplar del llibret. La seva dedicatòria manuscrita diu: «Al gran poeta Juan Ramón amb l'entranyable afecte d'Antonio. Sòria, 1 maig 1912». El que és sorprenent és constatar que, a la part inferior del llom del llibre, hi hagi la indicació: «Segona edició». ¿Es va vendre tant el poemari tot just estrenar-se que el seu editor, Gregorio Martínez Sierra, va decidir encarregar-ne de seguida una altra tirada? ¿O es tractava, potser, d'un truc per consolidar el seu èxit inicial? El que era curiós, de tota manera, era l'extraordinària acollida atorgada a Campos de Castilla des del moment de la seva aparició. Antonio Machado ja no era només el poc famós poeta intimista de Soledades i de Soledades. Galerías. Otros poemas, sinó, per a la crítica -amb Miguel de Unamuno al capdavant-,
la veu lírica més única, més pura, de la generació batejada per Azorín com «del 1898». La generació del «Desastre».
Aquella primavera, Leonor Izquierdo va poder fullejar al seu llit, orgullosa, el primer exemplar de Campos de Castilla quan, encara que ella no ho sabés, ja no hi havia esperança. Esperança que encara no s'havia perdut del tot -o que no es volia perdre- en els versos d'A un olmo seco, escrit poc abans i que Machado no hauria pogut incloure al llibre per no fer patir la seva moribunda esposa. Es tracta d'un dels poemes més commovedors de l'idioma, perfecte en la seva contenció, en la minuciosa especificitat del vell arbre ferit pel llamp, mig podrit, però que, no obstant, amb l'ajuda del sol i de la pluja, ha aconseguit, potser per última vegada, treure unes fulles noves. Els versos elegíacs escrits poc després a Baeza, a prop de les riberes del jove Guadalquivir, però amb el pensament posat obsessivament en les de l'alt Duero, guardades pels seus àlbers cantors «entre cerros de plomo y de ceniza», són d'una bellesa que els eleva a la categoria de les obres d'art sense les quals no es pot continuar vivint.
No HI va haver segona edició ampliada de Campos de Castilla, que es va incorporar, amb afegits successius, a les Poesías completas de 1917 i posteriors. Seria desitjable que, en aquest any del centenari, algun despert editor tingués el detall d'oferir-nos-el, perquè el poguéssim disfrutar i aprofitar, en facsímil.
L'efemèride hauria de propiciar no només una reconsideració, molt necessària, de Campos de Castilla, sinó de l'obra total de Machado i, especialment, així m'ho sembla, atesa la situació actual del país, de Juan de Mairena. No s'ha d'oblidar mai que el poeta filòsof va ser alumne de la Institución Libre de Enseñanza, alumne la gratitud del qual envers Francisco Giner de los Ríos va quedar plasmada en un altre gran poema elegíac, el consagrat al mestre mort el 1915, amb el seu èmfasi sobre l'ètica del treball ben fet i la responsabilitat personal, pilars de la ILE («Yunques, sonad; enmudeced campanas»). Machado va practicar amb els seus propis alumnes d'institut, allà fins on podia dins del sistema estatal, els mètodes docents utilitzats per Giner, Cossío i els seus companys. Hi ha nombrosos i sovint emocionants testimonis en aquest sentit (Sòria, Baeza, Segòvia, Madrid). Sobretot -i això es reflecteix en Juan de Mairena- mirava d'ajudar els seus deixebles a raonar per si mateixos, a dubtar metòdicament de les certeses i dels dogmes dels altres i fins i tot dels seus propis dubtes. Una instrucció pública així entesa, lliure del «llaç de ferro» clerical que des de feia segles l'asfixiava, era l'única solució per a l'avanç del que considerava el poble «més desgraciat d'Europa». Per a Machado, l'element específic del cristianisme és l'amor fraternal. Tota la resta sobra i destorba, començant amb l'hipotètic déu castigador de les religions monoteistes.
Per a un dels seus companys més íntims de Segòvia, el poeta tenia dos vessants essencials: «Un escepticisme agut i una bondat extraordinària». Crec que va ser així.
ELS ÚLTIMS dies, com se sap, van ser atroços: la llarga i penosa caminada des de Barcelona fins a la frontera, els desvaris de l'anciana mare («¿Ja arribem a Sevilla?»), el convenciment que la República s'enfonsava sense remei... i el calfred del poema premonitori, escrit 30 anys enrere, amb la seva nau que no ha de retornar. ¿Què pensaria Antonio Machado de l'Estat espanyol actual, gairebé quatre dècades després de la mort del tirà i encara sense buscar els seus centenars de milers d'assassinats de la guerra i la postguerra? M'atreveixo a pensar que no seria, en absolut, del seu gust.
