LA FRASE DEL DIA 6-09-2012

Una caricatura d'Ernesto Priego.

La frase d'avui està relacionada amb el comentari que he penjat fa una estona.

"Al PP hi ha molta inquietud i no sé li pronostica al president un futur gaire llarg".

On ho vaig llegir? Al Periódico de Catalunya d'ahir.
qui ho diu? Carlos Elordi, al seu article "Serà Angela Merkel qui faci fora Rajoy?"

LA SOLITUD DE MARIANO

La dreta espanyola ha perdut la confiança amb Mariano Rajoy.  Rajoy està sol, al menys més sol que mai. Com sol dir l’amic Enric Insa, qui realment mana dintre del PP és la FAES i al cap d’aquesta fundació està el funest José María Aznar. Aznar va posar a Rajoy allà on és i Aznar el traurà quan cregui que ja no serveix. Llavors Mariano serà com un drap brut que s’acaba tirant a les escombraries.
La majoria de mitjans de comunicació propers al PP es mostren obertament a favor d’un canvi de lideratge. El Mundo del PJ Ramírez ja fa temps que ha va dient. La ruptura d’aquest mitjà amb l’actual president ja es remunta a mesos enrere.
I ja no parléssim del grup Intereconomia (televisió, diari la Gaceta) que des de fa temps voldrien veure a Rajoy allunyat del govern.
Els motius són diversos (al menys 2) Principalment el desgast que ve patint el govern pràcticament des de que va prendre possessió i la política antiterrorista.
A ningú sé li escapa que fins ara el govern de Rajoy ha fet tot allò que va criticar quan era a l’oposició i que va dir que, en cas de governar, no farien. L’altre dia, en un acte de sinceritat (?) Rajoy va dir que ell no voldria fer el que està fent, però el condiciona la situació del país. Personalment aquestes declaracions no em satisfan gens ni mica, ja que Rajoy i els seus sabien perfectament quina era la situació.

Zapatero va apujar l’IVA, va retallar els sou als funcionaris i va prendre les primeres mesures anticrisi. No és que el justifiqui (ni molt menys!), però si ho dic és perquè si el govern anterior va fer el que va fer i va avançar les eleccions per a que el govern que sortís de les mateixes pogués elaborar els pressupostos de 2012 a la seva mida, que no em digui ara Rajoy que no sabia en quina situació es trobaria Espanya!

L’enrenou sobre el terrorisme ve donat, sobre tot, per part de l’ala més dretana del partit (si no és extrema dreta, poc se’n falta) La tensió acumulada va sobreeixir quan va sortir a la llum el cas de Uribetxebarria Bolinaga, el pres d’ETA malalt de càncer.
Amb l’exministre de l’Interior en temps d’Aznar Jaime Mayor Oreja al capdavant, acompanyat de personatges com Alejo Vidal-Quadras o la lideresa Esperanza Aguirre, s’oposen enèrgicament al Ministre de l’Interior Jorge Fernández-Diaz i ara, a sobre, comptem amb la col·laboració inestimable del Ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón.
Imagineu-vos la situació: Si el govern ja està afeblit i alguns dels seus membres estan enfrontats, el resultat és un govern que no té capacitat per a governar. Si Rajoy estigués fort, que sàpigues que compta amb el suport del partit, donaria un cop de puny sobre la taula i destituiria a aquells ministres díscols. Però en l’actual situació no pot fer-ho.
Mentre, la guerra interna entre els diferents pesos pesants, ja ha començat. Segon opinen alguns experts en política nacional, hi ha gent dintre del PP que pensen que a Rajoy li queden dues afaitades i que, en veure que els socialistes no remunten, es veuen capacitats d’encapçalar un nou projecte pepero.
Des del meu punt de vista seria més del mateix o potser pitjor encara.  

LES FOTOS DE L'ESTIU. ELS AUTOS LOCOS VII

QUI SOM I ON ANEM?

El President Montilla a la sala de plens de l'Ajuntament d'Amposta.

El relleu per part del PSC dels seus càrrecs al Parlament, de moment, és el darrer episodi de les lluites pel control del partit entre l’actual directiva i l’antiga cúpula.
Si només es tractés d’una renovació d’acord amb els resultats del darrer congrés del partit, el canvi seria lògic, però tot fa pensar que no és només això.
El PSC està en hores baixes. Això és un fet incontestable i fàcilment demostrable. I ni té tota la culpa l’anterior Primer Secretari José Montilla ni l’actual Pere Navarro. La decadència del PSC ve de més enllà i, sobre tot és degut a la manca d’identitat pròpia. Montilla va ser president amb els pitjors resultats que mai havia obtingut el partir i els de 2010 encara van ser pitjors.  
Mentre els altres partits han anat marcant un estil propi, el PSC ha quedat ancorat en terra de ningú i el pitjor és que no té clar com sortir-se’n.
Durant molt de temps Pasqual Maragall va lidera el partit de forma incontestable. Fins i tot va saber marcar estil propi amb el reivindicat federalisme de l’estat i el seu catalanisme estava fora de tot dubte.  
Però Pasqual Maragall feia nosa a molta gent de dintre i fora del partit. La nova cúpula socialista, tot i etiquetar-se com a catalanista, el cert és que cada vegada s’assemblava més a una franquícia regional del PSOE. Poc a poc el sector més catalanista del partit i més proper a qui va ser el primer President de la Generalitat socialista, va anar quedant apartat dels llocs de responsabilitat. A partir d’aquest moment va començar una lluita interna que el passat congrés on va sortir elegida la nova direcció amb l’alcalde de Terrassa Pere Navarro al capdavant, no ha sabut o no ha pogut solucionar.  
Ahir mateix vaig escoltar una opinió d’un contertulià del programa de TV3 Divendres que em va deixar una mica trastocat. Es va dir que al PSC hi havia un perill real de valencianització.  Per valencianització s’ha d’entendre les lluites pel poder que hi ha hagut al País Valencià durant diverses dècades, la qual cosa ha debilitat considerablement el socialismes i la privat (entre d’altres coses) de poder rivalitzar en condicions similars amb el PP, amos i senyors de València durant massa temps.  
No crec que cap militant i simpatitzant desitgi un PSC afeblit i ara mateix està més proper de la ruptura que de la cohesió. És responsabilitat del primer secretari marcar el full de ruta que s’haurà de seguir, però també de donar cabuda a les diferents famílies socialistes. No pot prescindir de cap i, encara més, cal donar joc a aquelles que, sense ser de la seva mateixa línia, tenen grans simpaties entre la militància.

Concretament estic parlat del grup més maragallista que, a la vegada està considerat como el més catalanista, el qual, ara mateix té molt poc protagonisme dintre del partit.

Properament ha d’haver un plebiscit per a escollir el cap de cartell electoral de cara les properes autonòmiques que, fins i tot, podrien avançar-se a la propera primavera. Per tant cal estar preparats per a qualsevol moment. Tan important és escollir el candidat com presentar un partit cohesionat i amb els idees clares, la qual cosa, i com ja he dit anteriorment, ara per ara, no passa.
Des del meu punt de vista s’ha de seguir una línia molt més d’esquerres però també cal renunciar al federalisme que desitjava Maragall, entre d’altres coses perquè a Madrid (governi qui governi, no estan per la labor)
Finalment un advertiment. Fora del PSC hi ha diferents grups de voltors que estan esperant pescar en aigües revoltes. Algun d’ells ja ho ha aconseguit.