PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. BARRANCADES

MÉS RETALLADES A AMPOSTA

Després de tancar l’arxiu comarcal i el centre d’arts visuals (en aquest cas si encara no ha tancat, la seva continuïtat és poc viable), sembla ser que els propers equipaments que poden tancar a Amposta són les guarderies infantils, al menys una d’elles.

Cal recordar (sobre tot per aquells que siguin de fora d’Amposta) que la capital del Montsià té dues guarderies infantils: la Gruneta i la Sequieta. La primera d’elles va complir 25 anys l’any passat, per tant, data de 1987, el darrer de la legislatura en la que Simó va ser-ne l’alcalde. En canvi la Sequieta va començar a funcionar durant la primera legislatura de l'actual ancalde.

Quan es van construir tots aquests equipaments eren anys de bonança econòmica. Els alcaldes no paraven de demanar subvencions per a fer equipaments de tot tipus. Un alcalde que vulgui passar a la història ha de poder presentar un bon inventari d’equipaments començats o finalitzats durant el seu mandat; com més millor. És el concepte de fer política que tenen la majoria dels alcaldes. Cal dir però que, els equipaments, sovint, pateixen una sèrie de desperfectes degut al pas dels anys o per actes de vandalisme i que, desgraciadament, es queden per arranjar durant molt i molt de temps. Serà que tenir la ciutat ben adreçada no donar vots...

Vaig ser regidor de l’Ajuntament d’Amposta des de 2003 a 2011. Per tant vaig viure els que, possiblement, van ser el millors anys (econòmicament parlant, encara que sovint aquesta bonança econòmica fos més fictícia que real) i el declivi de la nostra economia, en tots els àmbits, tan nacionals com autonòmics i locals.

Quan s’elaboraven els pressupostos municipals, una de les principals partides del capítol d’ingressos era l’ICO (l’impost sobre Construccions que paguen les empreses constructores) Quan es debatien al ple, el responsable d’economia dels nostre grup Josep Maria Monfort (economista de professió) sempre els recomanava que estalviessin, al·legant que aquells anys tant bons tenien data de caducitat, ja que aquell frenètic ritme de construcció i venda d’habitatges no podia ser etern. L’alcalde Roig i Gualdo, cada any li rebatia la seva predicció amb un argument de pes: Sr. Monfort, cada any ens diu el mateix.

Les prediccions del meu company Josep Maria es van acabar confirmant al cap de molt pocs anys, de fet molt abans de que deixés de ser regidor. Durant aquells anys gloriosos, l’Ajuntament d’Amposta tancava tots els anys els comtes amb superàvit de diversos centenars de milers d’euros. La Revista Amposta se’n feia ressò a la portada com a prova de la bona gestió que es feia al nostre ajuntament, quan en realitat, i el temps ho ha acabat demostrant de forma contundent, era ben bé tot el contrari.

El resultat d’aquella mala gestió i manca de previsió ens a portat allà on estem. El calaix està buit per a poder fer front a totes les necessitats que demanden els ciutadans de la nostra ciutat i, com és lògic s’ha de retallar d’aquí i d’allà perquè no s’arriba.  

Això sí, als nostres governant sempre els hi quedarà el recurs de donar la culpa al govern Tripartit de torn. Quina desgràcia tenir uns polítics tan ineptes i miops (políticament parlant, es clar)  

Patria y democracia: las razones del fascismo

Augusto Klappenbach
Filósofo
El general de división en la reserva Juan Antonio Chicharro proclamó en un discurso pronunciado en el club de la Gran Peña la siguiente soflama: “El patriotismo es un sentimiento y la Constitución no es más que una ley”. El general tiene razón. Es evidente que el patriotismo es de naturaleza emotiva y que la Constitución, por el contrario, se limita a formular un marco jurídico que establece los principios a los que debe ajustarse la legislación vigente. Lo perverso de su proclama consiste en la conclusión que saca de esa verdad: “La patria es anterior y más importante que la democracia”. Es decir, si lo entiendo bien, que un sentimiento se permite situarse por encima de la ley. Si extrapolamos las consecuencias de esta afirmación, habría que suponer que sentimientos tales como la ira o la pasión erótica gozan de mayor dignidad que las leyes que los regulan. Una idea que cuenta con antecedentes históricos, como la famosa frase de Cánovas del Castillo. “con la patria se está, con razón o sin ella”.
Esta exaltación de los sentimientos constituye la raíz ideológica del fascismo. La mentalidad fascista se basa en la exaltación emotiva de conceptos como la patria, el honor, el pueblo, la religión etc., exaltación que se traslada a la persona del líder, indispensable para coronar su doctrina. Frente a estos valores absolutos, las leyes cumplen un papel subsidiario en la medida en que encarnan acuerdos racionales y por lo tanto carentes de esa supuesta grandeza de que gozan sus ideas fundacionales. Los supuestos de la ideología fascista prefieren siempre valores irracionales, emociones ciegas que permiten un manejo discrecional de la conducta, sin otros límites que aquellos que imponga un líder que no está sujeto a los fastidiosos límites de la ley.
Esas emociones del fascismo siempre tienen un carácter abstracto. La idea fascista de patriotismo, por ejemplo, no se refiere a los legítimos sentimientos que provoca nuestra vinculación al lugar en que hemos nacido, al recuerdo de nuestra infancia, a los familiares y amigos que viven en ella, sino que constituye una idea hipostasiada, una realidad que cobra vida propia y que es capaz de exigir el sacrificio de las personas reales que la habitan. Lo mismo sucede con conceptos como el de pueblo, que ha sido despojado de su carácter concreto, de las diferencias que incluye y de la variedad de quienes lo integran, para convertirse en una masa indiferenciada a la que se atribuye una “unidad de destino” fabricada a medida de los intereses del líder que encarna su doctrina.
Por eso el fascismo abomina de la universalidad y de la racionalidad para refugiarse en un concepto de patria construido a la medida de aquello que puede abarcar su voluntad de dominio. El racismo, el machismo, la xenofobia no son accidentes sino elementos constitutivos de la ideología fascista. Pertenece a su esencia el desprecio de la razón, única “facultad de lo universal” de que gozamos los humanos y única garantía de que somos capaces de respetar nuestras diferencias sin someterlas a una violenta nivelación. Cuando los viejos griegos inventaron el logos descubrieron un instrumento mediante el cual los hombres eran capaces de compartir un terreno común más allá de sus diferencias empíricas o emotivas. La primacía de la ley constituye la única garantía de que seres humanos muy diversos puedan convivir en paz, en la medida en que renuncian a convertir sus propios sentimientos en criterios universales.
Al general Chicharro se le podrán atribuir muchos defectos menos el de incoherencia. Su discurso refleja fielmente los dogmas de la doctrina fascista: la unidad de España, tal como ellos la entienden, está por encima de todos los españoles de carne y hueso. Y, por supuesto, de sus leyes.

FUTBOL DE PAGAMENT

M’he plantat. No penso gastar-me un duro més veient el futbol per televisió. La setmana passada no vaig veure cap dels dos partits entre el Barça i el Madrid que va donar Canal + 1, un fet força inusual en mi.

Em sembla irritant el que s’està fent al futbol. Encara recordo quan el govern de José María Aznar (l’indesitjable) va aprovar una llei amb la que declarava el futbol d’interès general. En aquells moments es va dir que un dels dos partits entre els dos grans de la lliga, seria en obert. En aquells primers anys Canal + donava en tancat alguns partits de futbol i, si els volies contractar només calia comprar-los prèviament, de vegades minuts abans d’emetre’ls  

Anys després naixerien les dues plataformes televisives: la Gol Tv i el Canal + Futbol que tenien que retransmetre la majoria dels partits; això si, previ abonament al canal per temps indefinit. L’últim invent ha estat la creació del Canal + Champions, que, com el seu nom indica, retransmet una bona part dels partits de la màxima competició europea. Puc afirmar que el futbol s’ha convertit en un dels millors negocis de l’actualitat i així ho seguirà sent mentre els ciutadans estiguin disposats a pagar els que se’ls hi demana.  

Davant el cost del Canal + (això sí, amb molta més quantitat i varietat de programes) van molts els qui van optar per abonar-se als canals de futbol ja que el cost era sensiblement menor, esperant veure la majoria dels partits que jugaven el Barça i el Madrid.
Per un altra banda, fins la temporada passada (2011-2012), TV3 emetia un bon nombre de partits del Barça en obert, però davant les pretensions econòmiques de la Lliga de Futbol Professional, aquesta temporada els ha deixat d’emetre i ha programat un concurs.

Mon pare va ser un dels que es va abonar al Gol Tv. Per la seva avançada edat pràcticament no surt de casa i poder veure la majoria dels partits del Barça, era una de les poques alegries que encara es podia donar. Fa poc que s’ha donar de baixa. Sembla ser que tots els partits importants del Barça se’ls ha quedat Canal + 1. I perdoneu, no és el mateix veure un Barça-Madrid que un Barça-Granada, per posar només un exemple.

Quina és la conclusió de tot plegat? Què si vols veure un partit del Barça t’has de rascar la butxaca y no només una vegada, sinó que, si un és molt futbolero i no li va de gastar-se unes perretes més, pot arribar a abonar-se fins a 3 plataformes diferents. Tot en mom de l’interès general, recordeu?

Com a funcionari, durant els darrers anys he patit dues retallades de la nòmina i 3 congelacions salarials. Si a tot això li hem de sumar que la majoria dels serveis bàsics, així com impostos, taxes, etc. han patit un substancial increment, el resultat ha estat que he tingut que prescindir d’algun capritx, com per exemple l’abonament del Canal +, ja que no és essencial a la meva vida. Ara mateix, no puc afirmar en rotunditat que en el futur, quan les coses millorin, pugui tornar-me a abonar ja sigui al Plus o a alguna de les televisions per cable que ofereixen algunes companyies de telefonia.

Però insisteixo, diners en futbol me’n gastaré pocs (tot els pocs que pugui) i motius no me’n falten. A part dels arguments que us he donat fins ara, sé li ha de sumar el de que els futbolistes viuen en una altra realitat. Alguna estrella del futbol ha demanat que sé li abaixi el sou? I quan renoven demanen més i sinó se’n van a un altre equip que estigui disposat a pagar-los més.

Em sembla senzillament vergonyós.  

Per cert, aquesta nit el Madrid és en obert... El veuré? Depèn. En principi no, però si el resultat li és advers, llavors amb tota seguretat veuré el tram final. Si guanya, millor anar-me'n a dormir aviat o veure una altra cosa.