dimarts, 26 de març del 2013
Cínics i moralistes
Xavier Bru de Sala -escriptor-
¿Com som els catalans? El caràcter col·lectiu és impossible de descriure des de dins. Tothom és capaç d'aproximar-se als trets característics dels francesos, anglesos o italians, tot i que aquestes definicions provenen més de fora que de dins. Com et veuen acaba per definir-te, i encara que imperi el tòpic, ben poques vegades deixa de respondre a un tret característic. Qui no n'estigui convençut pot fer la prova, que provi de caracteritzar els pobles del nostre entorn, i després que caracteritzi els catalans. ¿Com som? Com que no ens miren, a penes hi ha definició. Si no és la que prové d'Espanya i ens adjudica allò de treballadors i gasius, orgullosos però covards. ¿Fins a quin punt ens sentim identificats amb aquesta mirada? Vicens Vives ens va titllar d'assenyats i arrauxats, constructors i demolidors de la pròpia obra segons vaivens imprevisibles, a més de pactistes. ¿Som encara tot això? ¿Ho hem estat sempre? Els sociòlegs, els historiadors, els filòsofs, s'abstenen amb comptades excepcions, entre les quals des-En el terreny de la moral col·lectiva, potser encara és més complicat dir alguna cosa més o menys profitosa. Potser ens hi podria aproximar la contraposició entre Espriu i Pla, tant per les actituds personals com per les recomanacions, sovint ben explícites, contingudes en les obres respectives. El jove Pla ja va causar un escàndol colossal quan va abandonar per sorpresa els seus companys d'Acció Catalana, contraris a Cambó, per infeudar-se al polític, aleshores acusat d'anteposar els interessos de la dreta espanyola al catalanisme. ¿Conservadorisme innat de Pla? ¡Si venia de conspirar amb Macià contra Espanya! Pla era un cínic. Un cínic modern, descregut, indiferent davant la qüestió de la veritat, sempre fixat de manera obsessiva a l'agulla que senyala el nord de l'interès propi. Segons el model de Pla, que podem prendre com un arquetip, els cínics han de ser camaleònics, desconfiats, mediterranis, servils amb el poder per tal d'anar a la seva. ¿Això el desqualifica? No ho dic en to pejoratiu, perquè si pretenguéssim eradicar el cinisme de Catalunya hauríem de començar per fer-nos calvinistes, al preu d'endinsar-nos en els dominis tenebrosos de la hipocresia. Pla podia mentir, aprofitar-se del proïsme amb tota la sang freda i la barra del món, però no era un hipòcrita. Més aviat un pregoner del cinisme. L'exhibia, el recomanava, predicava amb l'exemple. Visceralment poc ètic, no se n'amagava, sinó que n'extreia els avantatges de la manera més pragmàtica possible.
Al pol contrari trobem Espriu, la persona de moral més rígida i severa que he conegut, insubornable, enterc, d'una peça, disposat al sacrifici per una causa justa. «Direm la veritat sense repòs», ens recorden cada dia, en la seva veu, els altaveus de Catalunya Ràdio. Espriu s'esforça per allunyar els catalans del mediterranisme, fins i tot del catolicisme pel que fa a la màniga ampla del perdó. Per això crea el mite del nord enllà. El gruix de l'obra espriuana en prosa o dialogada, i gran part de la poètica, està dedicada a fustigar els defectes dels catalans i, a la manera d'un profeta bíblic traslladat als nostres temps, exhortar-los a la reforma dels comportaments que desemboca en un sentiment de pertinença més gran a un poble.
El crític Harold Bloom explica que els grans autors creen alguna cosa semblant a religions i que, a través de l'escriptura, pretenen induir la resta dels mortals perquè es converteixin a la seva fe. També és per això que Pla i Espriu són els dos grans escriptors catalans del segle XX. Si Pla procura, en la seva obra, convèncer els catalans perquè se li assemblin, Espriu no es queda endarrere, sinó que d'una manera encara més explícita, mira de convertir els seus conciutadans, i les generacions futures, al seu estricte codi de comportament. Si Espriu concep la societat com una suma d'individus agermanats i solidaris sotmesos voluntàriament a unes normes profitoses per al conjunt, encara que puguin ser costoses per a l'individu, Pla l'entén com un campi qui pugui en el qual els més vius atropellen els més febles en comptes d'ajudar-los. Per Espriu, el senyor ha de ser un servidor. Segons Pla, t'has de servir dels senyors (i, si pots, també dels que no ho són). Espriu era entranyable. Pla no tenia entranyes.
Sospito que la moral dels catalans és un combinat de Pla i Espriu. Com un còctel amb aquests dos ingredients bàsics. Si durant decennis hi ha hagut més Pla que Espriu, ara es detecta una voluntat col·lectiva de capgirar les proporcions.
dilluns, 25 de març del 2013
EL SÚPER QUE VA MATAR EL COMERÇ
Sé que és una norma no fer propaganda de
ningú, al menys que et paguin per la publicitat realitzada, però per una
vegada, i sense que serveixi de precedent, anem a enumerar-los: el primer que
trobarem, a l’esquerra, el Mercadona (recentment inaugurat), a dreta, el Dia,
donant la volta a la plaça, el Carrefour i després el Lidl. Una mica abans
haurem vist el Caprabo, al costat de Merkal Calzados.
Segurament molts botiguers d’Amposta es sentirien
feliços si s’acabés aquí, però encara hi ha dues grans superfícies més: l’Aldi
i l’Eroski, situades a d’altres puts de la ciutat. Personalment em semblen
molts de súpers per a una petita ciutat com Amposta amb a penes 20.000
habitants.
Però la història dels súpers ve de lluny.
Pràcticament des de la instauració de la democràcia.
El primer súper d’Amposta tenia un nom que, pe
si mateix, era tota una declaració d’intencions: la Unió. De fet, més que un
súper era una cooperativa de consum creada pels comunistes locals que pretenien
així, oferir als seus socis uns productes de qualitat a uns preus més
competitius.
Però els de la Unió no eren fabricants i, per
tant, havien de recórrer a un majorista per a que els subministrés el gènere.
Aquest majorista, propietari dels supermercats Preko, en veure que a Amposta hi
podia haver negoci, n’hi van muntar un de petit que ha perdurat amb el nom de
Dia fins fa ben poques setmanes. Va ser el principi del fi del comerç
tradicional de la nostra ciutat.
Més tard arribaria l’Amica, l’Intermerca, el
Plus (que va obrir dues vegades i en va tancar dues més), el Mercadona (en una
primera ubicació), el Caprabo (que va arribar a tenir dos centres oberts) i
tota la resta que he enumerat anteriorment.
L’obertura de centres comercials era
directament proporcional al tancament del petit comerç tradicional i familiar
que hi havia a Amposta, alguns d’ells de llarga tradició. I no només això, el
Mercat municipal va iniciar un període de declivi que, de no posar-hi remei, a
la llarga, podria acabar desapareixent.
Curiosament, sempre s’ha dit que una gran part
del viver de vots que té CiU ve, precisament, de les famílies de comerciants.
Es increïble veure com, mentre s’ofega el comerç, els comerciants, una
legislatura darrere de l’altra donen suport a aquells que han permès la
instal·lació desmesurada de súpers a la nostra ciutat.
El penúltim
gran invent convergent va ser la nova zona comercial també a tocar de la plaça
de la Castellania d’Amposta. Allí s’hi havien d’ubicar firmes com el Decathlon
o el Leroy Merlin, a part del Carrefour que va ser l’únic que, finalment va
acabar per establir-se.
Des de l’ajuntament es va vendre com una solució
per a dinamitzar la resta del comerç local (roba, calçat, objectes de regal,
complements, electrodomèstics... ) Es va iniciar una campanya de promoció que a
mi em va semblar més una rentada de cara; una manera de voler quedar bé davant
els seus votats. Però el fracàs que va significar que no s’establís cap gran
marca, així com la crisi que ens afecta, ha fet que, finalment, la solució
acabés en desastre. Més o menys tal com ja havia passat amb anterioritat amb la
creació de la zona lúdica de Tosses. Però els ampostins erra que erra: van a menjar de la ma de qui, amb l’altra els hi
dóna garrotades.
Fa anys vaig proposar que a la plaça de la
Castellania s’hi podria col·locar l’estàtua eqüestre d’aquell que durant 23
anys va permetre transformar la
ciutat. Ara tinc una altra idea: col·locar una estàtua al comerciant enganyat.
I no per la dona precisament...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)