ELS COTXES DELS MOSSOS

De menut, recordo que la Guardia Civil es traslladava d’un poble a l’altre a peu. Sovint els veies caminar pels costats de la carretera; un per cada costat i mai a la mateixa alçada. A l’hivern portaven unes capes que podien servir d’impermeable en cas de pluja. I sempre amb el seu tret diferencial: el tricorni. Després va venir el Renault 4L i tot va canviar...

Aquesta estampa tant llunyana podria retornar aviat però canviant els personatges. Com tots sabem, la majoria de competències que tenia la Benemèrita, ara les tenen assumides els Mossos d’Esquadra.

Aquest cos autonòmic, per culpa de les retallades, ha perdut en poc temps el 20% del seu parc automobilístic, segons informava la SER dijous passat citant fons del propi cos policial. Dels més de dos mil vehicles de 4 rodes que tenia el parc, un total de 515 han estat donats de baixa i, segons sembla, la situació pot continuar ja que ni hi ha diners per a reparar-los ni molt menys per comprar-ne de nous.  

Però sempre s’ha dit que a grans mals grans remeis. Sembla que s’ha trobat una solució a la precària situació i s’ha pensat en utilitzar els cotxes que han estat embargats als narcotraficants per ordre judicial. Sembla ser que això és legal i, per tant, possible.  

Si finalment aquesta mesura es porta a terme, es podria veure als Mossos amb Mercedes, BMW’s, Audi’s i fins i tot algun Ferrari Testa Rossa.

Per tant, si dintre de poc veieu un cotxe de gama alta amb els colors del Mossos d’Esquadra, no penseu que Mas i el seu govern ha tirat la casa per la finestra, simplement és el que us he explicat. 

 

Aquesta solució sempre serà millor que veure’ls amb bicicleta o patinet, encara que això no suposaria cap novetat.    

CORRUPTES AL PARLAMENT

La distancia fa que, algunes vegades, no t’assabentis de segons quins temes que passen lluny de Catalunya. Veient el Intermedio del Gran Wyoming vaig poder veure i escoltar el que va passar a l’Assemblea de Madrid, que és com el nostre Parlament. Resulta que hi ha una paraula que no es pot dir. És com una mena Tabú (el joc de les paraules prohibides) polític. Si a l’Assemblea de Madrid qualifiques de corrupte al president de la Comunitat Ignacio González (que va succeir a l’Esperanza Aguirre), el president José Ignacio Echevería, després de cridar-te a l’ordre i demanar una rectificació, si no es rectifica, t’acaba expulsant.

La primera diputada en ser expulsada va ser a Maru González, del Partit Socialista Madrileny (PSM) I a sobre, ho va ser per un mes, amb la consegüent pèrdua de sou i treball.

Aquesta setmana hi havia sessió de control al govern i els socialistes volien presentar una bateria de preguntes sobre el cas Gürtel, però la mesa de la cambra es va negar. Així, en el diferents intervencions, tots els diputats del PSM que van tenir la paraula, van acabar expulsat per qualificar de corrupte a Ignacio González. Primer va ser Quintana, després Gordillo, posteriorment Laura Oliva, més tard Teresa González i, finalment Carla Antonelli.

El curiós del cas és que Ignacio González també va titllar de corrupta a Maru Gónzalez, perquè, segons ell, no podia provar que ho fos i no li va passar res. Per què Echeverría no va expulsar el President? No hi va haver una actitud discriminatòria? Estaríem davant d’una actitud caciquil o si ho voleu dir més fi, davant d’una doble vara de mesurar.  

Segons el portaveu de Izquierda Unida, la situació li va semblar de circ. I quan es va produir el Tamayazo, com ho hauríem de qualificar? De vodevil esperpèntic?

Si jo fos un socialista madrileny, tindria una ferida molt difícil de curar. Portaria (com porten els socialistes d’allí) molts anys havent d’aguantar i tragar tot el que han fet els peperos que han governat la comunitat i l’ajuntament  de la capital i cort. Una ferida que només pot tenir una cura possible: una severa derrota del PP i un canvi de govern que permeti poder rectificar tot el mal que s’ha fet en aquests anys.

I si fos diputat, m’hauria comportat igual que Maru González, Quintana, Gordillo, Laura Oliva, Teresa González i Carla Antonelli, per molt que la meva actitud s’assemblés a un circ. Poc m’importaria...

Per tant, la meva solidaritat cap els companys madrilenys i, des d’aquí els encoratjo a seguir una lluita que potser no guanyaran, però no per això estan faltats de raó.  

La situació de Madrid, com la del País Valencià, són la prova evident de que els imputats amb clars indicis de corrupció, si no volen dimitir per coherència i honradesa, se’ls hauria de poder fer fora abans del judici. Mentre això no passi, el sistema serà cada vegada més viciat i la desconfiança de la ciutadania més generalitzada. Al menys hauria de ser així. 

Zweig, Lorca, Casals y Wert

Al finalizar la Primera Guerra Mundial, Stefan Zweig  dejó su cómoda residencia en Suiza,- donde se había exiliado a causa de sus ideas antibelicistas-, y se instaló en Salzburg, para compartir los sinsabores de la derrota y la posguerra con sus compatriotas, según nos cuenta en El mundo de ayer, memorias de un europeo. Austria y Alemania habían salido derrotadas de la guerra y la actividad económica se precipitó por debajo del umbral de la pobreza,  con una inflación galopante. La población se enfrentaba al reto de sobrevivir a diario, sin tregua ni margen para planificar el futuro, con lo justo para pasar unos días, o tan solo unas horas. A pesar de esa extrema pobreza y de la precariedad,  Zweig observó sorprendido y admirado como una gran parte de sus compatriotas  invertían parte de sus escasos bienes en actividades culturales: música, teatro, lectura, cine. Zweig explica este fenómeno por la necesidad de los austriacos de huir de la infinita miseria de sus vidas, para elevar su espíritu, aunque fuera solo por unas horas, por encima de la mera subsistencia, para vencer la opresión y vivir como hombres libres.
En la misma línea de lo que defendía Zweig, Federico García Lorca  afirmaba en un discurso del año 31 dirigido al pueblo de Fuente Vaqueros que si llegara a pasar hambre no pediría un pan, pediría medio pan y un libro.  Fiel a sus principios, y dentro del programa de la República  “Misiones Pedagógicas”, García Lorca y la Barraca llevaron las obras del teatro clásico español a aquellas  zonas de España en las que era difícil el acceso a la cultura. La respuesta del público era magnífica.
En las misma época en que la Barraca recorría la península ofreciendo teatro, en Barcelona Pau Casals fundaba  l’Associació Obrera de Concerts, para que el proletariado pudiera disfrutar de la música. El éxito de público y de participación sorprendió a Casals que contemplaba emocionado las lágrimas de los obreros mientras escuchaban  por primera vez a Beethoven.
El consumo de cultura como receta para elevarse por encima de la crisis económica que nos subyuga me parece en extremo eficiente, lo era en el periodo de entreguerras  y lo es ahora, aunque el gobierno del PP parece no pensar de la misma manera. Para los populares la cultura es una amenaza, un caldo de cultivo de disidencias, una actividad productiva el beneficio de la cual  parece fútil y etéreo. Por eso el ministro Wert gravó con un 21% las actividades culturales, por eso el gobierno del PP ha disminuido de manera drástica las aportaciones públicas a la cultura. La política cultural del ministro Wert no está solo pensada para castigar a unos creadores díscolos con el poder y poco afines a su ideología política, los populares aspiran a algo más. El PP quiere transmitir a la sociedad en su conjunto la idea de que la cultura es prescindible, que se trata de un lujo, de algo innecesario, que la cultura es patrimonio de las elites.
Zweig, Lorca o Casals, son fruto de un tiempo que se esfumó, de un periodo en el que los creadores y artistas se sentían comprometidos con su entorno. Lorca dijo en su discurso del medio pan  que sin cultura que les fortaleciese el espíritu  los hombres se convertían en máquinas al servicio del estado, en esclavos de una terrible organización social. El temor de Lorca se ha materializado 80 años más tarde, con la política cultural del gobierno popular, con la inestimable colaboración de una programación televisiva estúpida, soez y alienante  y  con la ayuda de algunos artistas, creadores e intelectuales  más preocupados en tender la mano en la ventanilla de la sociedad de autores que en hacer llegar la cultura al pueblo.

FINALMENT, UNA MICA DE SENY

Des del Fons Monetari Internacional (FMI) s’ha recomanat a Espanya que ha de prioritzar les polítiques que creïn ocupació, fins i tot per davant  de els que s’apliquen per a la contenció de la despesa pública.

Si darrerament ja s’han escoltat veus que parlen de la necessitat que hi hagi creixement, aquesta situació no serà possible si no hi ha una radical reducció de l’atur. Una taxa d’atur superior al 25% és insostenible. Fins in tot menys si no fos que hi ha un gran percentatge de la població desocupada que troba en l’economia submergida una sortida a la seva precària situació econòmica.

En el seu informe, el  FMI parla del perill real de pobresa i exclusió social que representa l’actual situació econòmica. En el present i en el futur, ja que si fa uns anys es defensava la immigració com a garant dels sistema de pensions, en l’actualitat sembla que tot se’n va per terra.

Haurien de cessar les amenaces i els mals auguris que diàriament surten als mitjans de comunicació. Si fa uns mesos semblava que el nostre enemic era la prima de risc, ara, amb una situació bastant millor (s’ha reduït més de la meitat) l’amenaça sembla que són els sous (el Banc d’Espanya vol que alguns jornals siguin de 500 euros al més, inferiors amb més de 100 euros del que estableix el salari mínim interprofessional) i les pensions (amb la clàusula de revalorització automàtica)

Un dels principals motius pel que el país no creix, és la manca de finançament per a tirar endavant les iniciatives empresarials. Deia Pepa Buenos a la SER dilluns passat que l’ICO (l’Institut de Crèdit Oficial) té a disposició dels empresaris la mateixa quantitat que els anys anteriors i, en canvi, aquest finançament no arriba a qui hauria d’arribar. A què és degut? A què l’ICO no disposa de sucursals bancàries i que els préstecs s’han de tramitat per mig d’altres entitats i, aquestes, abans de concedir-li, comproven amb molta minuciositat (potser massa), l’estat econòmic del client.

Entenc que els bancs estan escarments pels milers d’impagats que tenen, però també els clients farien bé de no refiar-se de segons quines entitats. Encara que estic en contra de l’intervencionalisme estatal, en èpoques com les que estem vivint que, a la pràctica estem en un estat d’emergència nacional, trobo a faltar que el govern, en determinades ocasions, faci el que s’espera d’ell i que no es una altra cosa que governar.

El PP ha estat massa permissiu amb les entitats financeres i sovint els ha deixat fer i desfer segons la seva conveniència. Això s’hauria d’acabar. Els bancs estan pel que estan i que no es  més que ajudar a que l’economia d’aquest país millori. Però a la pràctica l’únic objectiu dels banquers (banquer=dirigent d’un banc) és aconseguir beneficis. Potser no se’n adonen però estan tirant-se pedres a la seva pròpia teulada i així no anirem en lloc.