Andalusia celebra diumenge les eleccions autonòmiques. Unes eleccions avançades per l’actual presidenta Susana Díaz, després de resoldre l’Assemblea.
Si tenim en compte les enquestes, aquesta vegada seran més renyides que mai. Normalment tot ha depès de 3 partits: PSOE, PP i IU. Sempre havia guanyat el PSOE fins les darreres eleccions que va guanyar el PP, però un pacte entre socialistes i IU va donar el govern andalús a les forces d’esquerra. Però aquesta vegada no serà així. La inclusió de Partits com Podemos i Ciudadanos i Unión Progreso y Democracia, farà que el vot estigui més repartit i per tant, més condicionada que mai als pactes que hi puguin haver per aconseguir la governalitat que és sinònim d’estabilitat.
Però serà difícil. PSOE i IU no sumarien majoria, ja que les dues formacions baixen en intenció de vot. També baixa el PP, segurament per la inèrcia general deguda a les corrupcions generalitzades que han sortit a la llum aquests darrers anys i pel desconeixement del seu candidat després de la renúncia de Javier Arenas.
Per molt forta que estigui l’actual presidenta, el cas dels ERE’s ha fet perdre la credibilitat del PSOE, però també d’IU que li han fet de crossa durant els darrers anys i que també té (com d’altres partits, sindicats i empresaris) vinculació amb el mateix frau.
Continuant amb els enquestes, els únics partits que sembla que tenen possibilitats d’aconseguir representació són PSOE, PP, Ciudadanos i IU, mentre que les opcions de UPyD i la resta són quasi nul·les o nul·les directament. Com ja he comentat, la suma del PSOE amb els d’IU no conformen majoria absoluta, Susana Díaz hauria de pactar amb altres formacions amb les que, aritmèticament, pogués conformar una majoria estable. O això o governar amb minoria amb pactes puntuals, la qual cosa encara dificulta més la gestió de qualsevol govern.
Sembla ser que Podemos ja ha anunciat de que no pactarà amb ningú i un pacte entre el PSOE i el PP, a part de ser poc provable, seria un suïcidi per als socialistes. Als votants socialistes els costaria entendre que després de tirar-se els trastos pel cap, finalment arribessin a un acord de legislatura.
Davant d’aquest panorama és fa molt difícil aventurar quina serà la solució que s’acabarà donant. El més lògic seria que els de Podemos es desdigués del que està dient en campanya electoral i acabés pactant amb els socialistes, però...
La diversitat de partits representa la pluralitat d’un poble, a part del descontentament d’una majoria de la ciutadania amb els dos partits (o tres) que tradicionalment han conformat el parlament i el govern andalusos. Dit així tot sembla molt de color de rosa, però els problemes vindran després.
Segurament, molts (polítics i ciutadans) enyoraran aquella època en la que havien 3 partits forts (un d’esquerres, un de dretes i un de centre) i, segons el resultats electorals, se feien els pactes. Normalment, el partit de centre solien ser o bé lliberals o bé socialdemòcrates i pactaven amb els guanyadors garantint-ne l’estabilitat polítics. Però com he dit, eren uns altres temps. No sé si millors o pitjors, però segur que diferents.
Però després de els eleccions andaluses vindran les estatals (si ja sé que pel mig estan les catalanes, però aquestes, a priori, són una altra història) Des del meu punt de vista, el pacte que s’acabi fent a Andalusia (si és que se’n fa cap) podria repetir-se a Espanya. D’aquí el títol: Andalusia pot ser el banc de proves de la política nacional. No seria la primera vegada que es fan experiments i segons els resultats, s’acaben extrapolant o no.
