El resultat electorals d’Andalusia han estat clars: recolzament majoritari a Susana Díaz (PSOE), davallada incontestable del PP, però també d’IU i entrada amb força al Parlament andalús de les dues forces emergents: Podemos i Ciudadanos. La resta de forces, a l’ostracisme, també UPyD.
Susana Díaz va jugar fort i va guanyar. Va trencar amb IU i va convocar eleccions. I no només va guanyar-les d’una manera clara, sinó que també va conservar el nombre de diputats que havia aconseguit Juan Antonio Griñán a les anteriors (47) I vist el descens del PSOE per tot arreu, la seva victòria fins i tot podria qualificar-se d’històrica.
Susana Díaz va saber sobreposar-se al desgast que significava un dels casos de corrupció més grans que hi ha hagut a Espanya, segurament el més gran després de la Gürtel. O com és possible que un cas de corrupció no afecti al principal partit que l’ha comés? Segurament per la forta personalitat de la presidenta en funcions i la seva insistència per fer net.
També diuen els experts que el PSOE a Andalusia està fortament arrelat al territori. Són molts els ciutadans que s’identifiquen amb el PSOE andalús. O dit d’una altra manera, no és un partit més, és el partit d’Andalusia.
En canvi, els fins fa pocs socis de govern, IU han perdut, com aquell que diu, més de la meitat dels seus diputats (de 12 a 5)
Però la patacada grossa sé la va pegar el PP amb Juan Manuel Moreno Bonilla, una vegada Javier Arenas va acceptar que mai seria el president dels andalusos. La considerable baixada es deguda al desconeixement que tenia la ciutadania del candidat, tot hi haver estat president de Nuevas Generaciones i haver ocupat càrrecs públics i, també de confiança a l’Administració de l’Estat. Però aquest motiu no ha estat l’únic. Segurament els polítiques del govern de Rajoy cap a Andalusia (com a la resta de l’Estat), també li han passat factura, tot i la implicació personal del President del Govern que va acudir a Andalusia diverses vegades durant la campanya electoral. Per tant, la derrota de Moreno Bonilla es pot considerar també la derrota personal de Rajoy.
A l’altre costat estan els dos partits que es presentaven per primera vegada i han entrat en força a la Junta: Podemos (15) i C’s (9)
Quan la presidenta en funcions va dissoldre el parlament regional i va convocar eleccions, es va dir que, en part, ho feia per a evitar un gran ascens del partit de lidera Pablo Iglesias. Pot ser si. De totes formes (veure’m si el temps em dóna la raó), d’aquí a les eleccions (sobre tot les nacionals), Podemos anirà perdent força poc a poc (de fet ja passa ara)
I com es governa una Comunitat que té un parlament tan fragmentat? Difícilment Susana Díaz aconseguirà un acord estable de govern. Amb IU no en té prou i, per tant, ja no crec ni que sé l’insinuï. Amb el PP ho descarto totalment. Podemos ja ha dit que ni pensar-ho. Amb l’única força amb qui podria pactar és amb C’s i tot dependrà de l’ambició política dels seus líders a Andalusia.
De totes formes, ahir per les xarxes socials es deia que hi haurà un pacte entre PSOE i PP. El PP s’abstindria facilitat l’elecció de la Susana Díaz i el PSOE s’abstindria també en aquells parlaments autonòmics on el PP guanyés les eleccions sense treure majoria. Encara que en política quasi tot és possible, per a mi no deixen de ser especulacions.
El més normal és que Susana Díaz sigui investida presidenta sinó en primera volta, en segona, on només faria falta una majoria simple i que després arribi a acords puntuals amb els diferents partits parlamentaris.
Res de nou.
