JOAN OLLÉ
Director teatral
President, si en el meu últim article li vaig suplicar que ens deixi d'enganyar, com els capellans, amb el cel de la independència, ara li demano que no ens insulti. Sentir-li dir que qui no estigui a favor de la seva opció i senti simpatia per altres és un aliat de Rajoy és motiu suficient per posar-se a tremolar si la seva llista triomfés. Entenc que darrere de tots els seus tripijocs per salvar-se, amb la inestimable ajuda de l'escuder Junqueras i el bell trànsfugaRomeva, estigui encoratjat per declarar la guerra a Espanya i al món.
No sento la més mínima simpatia envers Rajoy, però el seu pare, que jo sàpiga, no va amagar diners a Luxemburg ni a Andorra, i, ara com ara, té un petit detall al seu haver, que es diu Constitució. Naturalment, president, que estic pel dret a decidir, i fins i tot per fundar i presidir el Club de Vianants que Decideixen Travessar en Vermell, sempre que després no ens queixem si ens atropella una piconadora. O bé un altre alat club que invités la ciutadania a llançar-se des dels balcons i volar, volar, volar… Li agrairia que creure en les lleis de la ciutat i en la de la gravetat no em suposi estar a la llista negra de la catalanitat. El dret a decidir és fonamental i el reclamaré per morir amb el mínim dolor possible, però no estic per l'eutanàsia col·lectiva. Deia un tal Espriu que a vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però que mai ha de morir tot un poble -o mig, o una quarta part, hi afegeixo jo- per un home sol. I aquest home avui és vostè, president.
Dret a decidir i cultura
Al dret a decidir li prova molt la cultura, però no entesa com un compulsiu bombardeig audiovisual de propaganda nacionalista, Barça i feliç entreteniment he he he. Sense cultura no hi ha criteri; només seguidisme. Es queixava Bru de Sala, exdirector general de Cultura de la Generalitat de Pujol, en el seu article de dilluns: més país, menys cultura. El malaguanyat editor Jaume Vallcorba anava encara més lluny, assegurant que el pujolisme i la seva descendència havien aniquilat la cultura catalana. Sí, la cultura, aquella vella dama que prefereix els dubtes a les certeses. Em vénen a la memòria els ingents afanys de Miquel Calzada, comissari del sonat Tricentenari (¿?), perquè la barcelonina Carmen Amaya fos exclosa de tot reconeixement oficial en el 50 aniversari de la seva mort: no ballava en català.
Jugui net, president, i expliqui als seus seguidors les possibles conseqüències de la seva quixotesca aventura. La grandesa del viatge a Ítaca és el temps que s'hi inverteix; no la urgència de qui fa quatre dies va caure del cavall i ara, per supervivència i narcisisme, vol ser heroi nacional ¡ara mateix! sense ni tan sols reprovar les malifetes del seu indecent mentor.
