diumenge, 13 de setembre del 2015
dissabte, 12 de setembre del 2015
EL TÚNEL DEL TEMPS. L’ESCOLA
Qui no guarda records de quan anava a l’escola? Dels mestres, dels amics, dels jocs, de les excursions, de les anècdotes...
Les escoles de la Galera estaven situades als baixos de la casa consistorial, allí on està ara el Centre d’Interpretació de la Terrissa. Mirant l’edifici per la part de la façana principal, a la dreta les xiquetes i a l’esquerra els xiquets; a la part de dalt, els grans i a la de baix, el menuts. Quasi sempre vaig tenir homes de mestres: D. Pedro, D. Francisco, D. Vicent, D. Joan Maria... Però una vegada varem tenir una mestra (dona) i recordo que ens va pregunta: Com us adreçareu a mi? No recordo el seu nom, però li varem dir que Doña... No! M’heu de dir Senyoreta... I així ho varem fer.
Amb 4 mestres fèiem... Dos s’ocupaven dels més menuts i els altres dos dels més grans. Ens acceptaven a partir dels 4 anys i passàvem a estudiar el Parvulito, més tard l’Enciclopèdia de primer grau, després la de segon i finalment la de tercer. Quan tenia 7 anys va començar a haver-hi cursos i a mi em van passar directament a quart. Però com no el vaig superar, el vaig d’haver de repetir. Als 10 anys vaig fer sext i recordo que tenia un munt de llibres, un d’ells s’anomenava Unidades Didácticas i aglutinava diverses matèries com la Geografia, la Història i les Ciències Naturals.
D. Pedro Martí era de la Galera, de fet l’únic mestre que vaig tenir del poble. D. Francisco Cid era de Santa Bàrbara i, possiblement, va ser un dels mestres que més anys s’hi va estar. D. Vicente Canelles Insa era d’Onda i D. Joan Maria Vives Fort de Blancafort, però festejava a Tortosa. De fet, ens varem retrobar fa uns anys i ara sempre que ens veiem ens saludem. De les mestres de les xiquetes em recordo de Dña. Pepita, que era de Godall i també s’hi va estar molts d’anys. El seu marit, amb un SEAT 600, la portava i la venia a buscar tots els dies, fins i tot a l’hora de dinar per a poder dinar a casa. Y també de Dña Mercedes que crec recordar que també era de Santa Bàrbara.
Al segon pis de la casa consistorial hi havia els pisos dels mestres. Alguns hi vivien, però d’altres, els que eren de més a prop, marxaven a casa. No era un cap excepcional. A tots els pobles, els mestres tenien dret a habitatge. Vaig conèixer les casetes del mestres d’Ulldecona, al passeig de les Escoles i a Amposta, al costat del Carrer Verge del Pilar. Segurament era per a complementar el seu sou. Ja coneixeu la dita: passes més gana que un mestre d’escola...
Com ja haureu deduït, a les aules hi havia alumnes de diverses edats. A diferència d’altres escoles, el mestre no estava en un lloc alta, però si salvaguardat per crucifix i els retrats de Franco i José Antonio. Els pupitres eren antics, de fusta i amb els seient plegables. Encara tenien el forat on anys abans, quan encara no existia el bolígraf, s’hi posava un tinter per a poder sucar les plomes. A l’època de les cireres, col·locàvem pinyols a l’extrem del seien, allí per on feia topall per a que així, quan el xiquet s’asseia, cruixís al trencar-se. Moment que era aprofitat per la resta de xiquetes per a riure sense mesura.
Als hiverns es col·locava una estufa de llenya. Bé, l’estufa era de ferro col·lat, però que s’alimentava a base de llenya. Avui en dia seria impensable, ja que incompliria les més mínimes normes de seguretat. L’estufa l’encenia el mestre només arribar a classe per a que així escalfés ràpidament l’habitacle.
Els lavabos estaven pràcticament inservibles. Representava tot un atreviment fer ús d’ells. Potser per això, els xiquetes, quan sortíem al pati anàvem a pixar a la canaleta.
Aprofitant el desnivell que hi havia al bancal del darrere de les escoles, allà on avui hi ha, entre d’altres coses, un parc infantil, els xiquets, amb diversos utensilis (bastons, trossos de rajola, pedres, etc.) fèiem sols en sentit descendent per a canalitzar l’orina. D’higiènic no tenia res, però era tota una tradició. Fins i tot, les canaletes tenien propietaris, ni que fos de forma temporal.
A l’escola teníem que cantar els tradicionals cançons: el Caralsol, Montañas Nevadas, etc. I per Nadal, les xiquetes ens delectaven amb nadales tradicionals com ara Campana sobre campana...
Fins l’arribada de D. Vicente que va ser tot un trencador. Era el primer mestre jove que teníem i, encara que valencià, era un gran defensor del català. A part de fer-nos confeccionar targetes de felicitació (també dites nadales, però no vull confondre a ningú) amb textos totalment nous com Feliç Nadal i Bon Any Nou, també es va capficar en que cantéssim bé, formant un cor de veus blanques (o no tant) i separant-nos segons la tonalitat de cadascú de nosaltres.
Aquell any varem passar la ma per la cara a les xiquetes. No sé si va servir per a molt, però en sentirem molt orgullosos d’aquell fet.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)