XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA DE CORNUDELLA DEL MONTSANT. pd4

ÈPOCA DE SEGA (28)

SANTES CREUS (3)

Barcelona, el TTIP i el TPP

FRANCESC GRANELL

Catedràtic emèrit de la UB, acadèmic de la RACEF i expert del Team Europa

Dilluns passat, 5 d’octubre, 12 països de la conca del Pacífic van finalitzar les negociacions per posar en marxa l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica, més conegut per les sigles en anglès: TPP. És un acord molt ampli que cobreix una trentena de capítols que van des del desarmament aranzelari fins a mecanismes de solució de diferències i que cobreix aspectes com l’harmonització de normes tècniques entre els països que l’han negociat: els Estats Units, el Japó, Austràlia, Nova Zelanda, Malàisia, Brunei, Singapur, el Vietnam, el Canadà, Mèxic, Perú i Xile, i que representen en conjunt el 40% de l’economia mundial.

Arribar a l’acord ha implicat cinc anys i una dura batalla entre les administracions i algunes oenagés i grups antisistema que temien que l’acord final perjudiqués drets laborals en alguns dels països tenint en compte el poc nivell de protecció social que hi ha en altres. El president dels EUA, Barack Obama, ha mostrat la seva confiança que el procés parlamentari de ratificació pugui acabar satisfactòriament abans que finalitzi el seu mandat a la Casa Blanca, a finals de l’any 2016.

A Europa estem immersos en el mateix debat sobre els avantatges o els inconvenients que podrien derivar-se de la conclusió de l’Acord d’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió, més conegut per les sigles en anglès: TTIP. El TTIP cobriria 800 milions d’habitants: 500 dels 28 estats membres de la UE i 300 dels Estats Units, que vénen a suposar el 56% de l’economia global. El TTIP és molt semblant, en la seva concepció, al TPP que s’acaba de concloure, perquè es proposa l’eliminació progressiva dels aranzels, que ara ja són molt baixos, l’harmonització d’estàndards dels dos costats de l’Atlàntic coordinant normes tècniques i mecanismes d’inspecció, i normes mediambientals, per citar solament una part de la seva trentena de capítols en negociació des del 2013 i que ja han passat per una desena de sessions de negociació.

A Europa s’ha produït una àmplia oposició al TTIP per part de grups activistes antisistema europeus, per part de grups d’esquerra i per part de grups anti-nord-americans que denuncien que l’acord s’està negociant en secret per evitar que la gent s’assabenti del que s’està coent entre negociadors. Per si això fos poc, ha sigut necessari anar amb peus de plom a l’hora d’avançar en les negociacions sobre lliure canvi agrícola i supressió de subvencions distorsionadores del lliure canvi. Al mateix temps la Comissió Europea ha obert una àmplia informació i s’ha compromès a respectar els estàndards socials i mediambientals europeus així com a matisar la qüestió de les privatitzacions i l’espinosa qüestió de la creació d’un mecanisme de solució de diferències entre empreses i poders públics davant la queixa de certs sectors de la societat europea en el sentit que això representa entregar el poder de decisió a les «multinacionals».

Amb tot això la negociació ha anat patint nombrosos endarreriments, cosa que ha fet que els Estats Units poguessin finalitzar primer el seu acord transpacífic. I això no és bo si pensem que Europa està perdent punts en el comerç mundial i que impulsar el comerç EUA-Europa amb el TTIP permetria equilibrar l’acord transpacífic, acabat de negociar i de firmar.

Una vegada assenyalat tot això, ara em vull referir explícitament a la declaració del Plenari del Consell Municipal de l’Ajuntament de Barcelona del 2 d’octubre oposant-se a la conclusió del TTIP amb els vots favorables dels grups Barcelona en Comú, Esquerra Republicana de Catalunya i la CUP, amb l’abstenció del PSC i de CiU. La nota de premsa divulgada pel mateix consistori barceloní diu que amb aquesta declaració l’ajuntament s’adhereix a la campanya Catalunya no al TTIP impulsada per la Xarxa d’Economia Solidària, la plataforma Aigua és Vida, la Federació d’Associacions de Veïns, UGT, CCOO, el Consell de la Joventut de Catalunya i la Intersindical Alternativa de Catalunya.

Amb això, l’ajuntament s’apunta al moviment seguit per diversos grups de l’esquerra europea i, fins i tot, per grups d’esquerres al Parlament Europeu. El problema, aquí, és que una altra vegada estem en una situació curiosa en què una institució que ens representa a tots entra en qüestions que no pertanyen al seu àmbit competencial. Un ajuntament està per resoldre serveis públics municipals i les opcions de futur de la ciutat, i no per pontificar sobre un acord els protagonistes del qual són els estats.