TERESA CRESPO
Presidenta d'Entitats Catalanes 'd'Acció' Social (ECAS).
Aquests dies estem vivint una gran intensitat política. S'ha parlat del moment històric en què ens trobem i de l'oportunitat que, per primera vegada, tenim a l'abast de la mà de construir un nou país lliure i independent. S'han presentat llistes extraordinàries fora de la lògica tradicional dels partits de sempre i la majoria de la ciutadania ha votat amb l'esperança que alguna cosa podia canviar. Alguns, pensant a culminar un procés sobiranista; altres, intentant evitar que els independentistes aconseguissin, segons les seves paraules, «trencar Espanya», i altres, entre els quals em compto, confiant que les qüestions socials es posarien en primer terme i serien determinants en la construcció d'un país nou, més just i igualitari.
No obstant, ni durant la campanya electoral ni en el procés actual de negociacions entre els blocs polítics guanyadors de les eleccions podem dir que la justícia social i la igualtat hagin sigut els conceptes més utilitzats, i no sembla que preocupin de manera prioritària. Aquests temes han quedat en el rerefons de la política, no han adquirit el protagonisme que els correspondria i es troben a l'espera d'un futur incert, cosa que significa que el patiment de moltes persones es prolonga i que les desigualtats i la pobresa dels últims anys persisteixen. Heus aquí la meva primera decepció: preocupa més la suposada llibertat d'un poble -sense entrar en disquisicions sobre la sobirania a què poden aspirar els països en un context globalitzat i dominat pels poders econòmics i financers- que la justícia i la construcció d'una societat més equitativa.
El segon senyal decebedor del procés electoral que vivim m'ha deixat, a més, perplexa, perquè no trobo cap explicació que la justifiqui. Es tracta de la praxi per la igualtat de gènere en la política. Si bé és bastant evident que la dona està relegada, tret d'excepcions, a segons llocs en les estructures dels partits i, en conseqüència, també en les llistes electorals, ara s'ha produït un fenomen nou. Hem vist com, després de figurar en segon i tercer lloc de Junts pel Sí dues dones de gran reconeixement social per la seva compromesa trajectòria personal, la nit electoral i els dies posteriors totes dues han desaparegut de l'escena política com si alguna estranya força se les hagués empassat. Després que fossin incloses en la llista en llocs rellevants, cosa que em va semblar un avanç en el camí de la igualtat que tant hem demanat i defensat, encara no entenc la seva absència a partir del mateix 27-S.
Suposo que hi deu haver alguna raó, i voldria equivocar-me quan penso que potser van ocupar els primers llocs de la llista perquè era estètic i una forma de recompensar-les pel treball realitzat, a més de valorar el bon nombre de vots que podien proporcionar. També se m'acut que la seva presència en llocs destacats permetia dissimular altres interessos, i és possible que la seva retirada de la primera línia estigués pactada des d'un principi. Desconec la raó, però una vegada més el resultat és que els homes són els que ostenten el poder i el protagonisme en els moments decisius. Crec que, per coherència, les persones dels primers llocs de la llista haurien d'haver sigut visibles i tenir l'oportunitat d'expressar-se i comentar els resultats. El que ha passat fa que una part de la ciutadania, i en especial les dones, ens sentim enganyades i constatem una altra vegada que la nostra societat és desigual no només socialment i econòmicament, sinó també per raó de gènere. Malgrat que es prediqui i es defensi un país renovat amb més benestar per a tothom.
Com a membre de la xarxa DDIPAS (Dones Directives i Professionals de l'Acció Social), que defensa la igualtat de gènere en el tercer sector social, no puc deixar de subratllar aquesta segona decepció. La plataforma es va crear davant la constatació que, fins i tot sent un sector majoritàriament femení, els càrrecs de més responsabilitat en les entitats eren ocupats per homes. Aquesta realitat ens obliga a treballar per aconseguir més equitat en tots els aspectes de la nostra feina, inclosos els quadros directius, les carreres professionals, el lideratge i els salaris. Sense oblidar, és clar, l'atenció que prestem a les dones que recorren als nostres serveis, que, a més de patir discriminacions socials i econòmiques, en molts casos són víctimes de violència i d'una forta marginació pel fet de ser dones.
M'agradaria que la política social d'aquest nou país que desitgem superés aquesta realitat injusta que discrimina amb freqüència la meitat de la població i que, d'una vegada per sempre, es reconeguessin els mateixos drets a totes les persones, siguin homes o dones.
Presidenta d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS).
