Amb tota seguretat, quan Tarda va redactar aquesta carta, l’atemptat de Niça (suposadament terrorista) encara no havia tingut lloc. Només la casualitat ha volgut que el Periódico la publiqués el mateix dia que informava del nou atemptat a França que ha produït més de 80 morts i molts ferits greus, entre ells infants. Si normalment les víctimes dels atemptats són innocents, tractant-se d’infants encara més.
Potser algun lector no hi vorà cap tipus de relació, però la hi ha, sense cap mena de dubte. Són molts els analistes polítics que opinen que de no haver intervingut contra Sadam Husein, no haurien tingut lloc els atemptats de l’11 de setembre de 2011 a les Torres Bessones de Nova York ni, segurament, la pràctica totalitat d’atemptats de característiques similars que s’han produït en els darreres 15 anys. Jo també sóc de la mateixa opinió, encara que no sigui un analista expert en política internacional, sinó només un simple blogger.
A l’article, Tardà parla de la guerra de l’Iraq, dels motius que van argumentar per a fer-la i del negoci que havien de fer determinades empreses per la reconstrucció del país. La quota que Bush va tenir a bé atorgar-li a Espanya va ser d’un 9%, encara que a la pràctica va ser molt inferior o tal vegada nul·la.
No és transcendental per al que us estic explicant, però en aquella època el setmanari l’Ebre va informar que una empresa ampostina sortia a una llista d’empreses que haurien estat fent negocis a l’Iraq. Aquesta empresa era Amposta SL propietat de Primitivo Ferreres.
Que tot es va tractar d’un engany està més que comprovat. Les armes de destrucció massiva que van dir que tenia l’Iraq (recordeu?) es va acabar demostrant que era una notícia falsa i interessada per part d’aquells que tenien interessos a la zona o pretenien tenir-ne. Si l’Iraq, en aquells moments no hagués segut un país productor de petroli i estratègic a la zona, segurament ningú li hauria fet més cas. Anys abans, els Estats Units bé que li havien donat suport en la guerra que va mantenir contra el règim iraní dels aiatol·làs.
He conegut a molts persones de baixa estatura i amb una evident síndrome d’inferioritat. Quan algú té aquests síndrome, reacciona volen posar-se a l’alçada de la resta intentant demostrar el que mai podrà assolir. I si a algun d’aquests sé li dóna poder, llavors la pot arribar a fer grossa. La història està plena de personatges d’aquests: Napoleó, Hitler... I també Aznar, evidentment.
Aznar dirigent d’un país de merda si el comparem amb els Estat Units o la Gran Bretanya (la qualificació de merda segur que els hi agradaria als de la revista Mongòlia), va voler posar-se a l’alçada de dos dirigents dels països esmentats. Entre Bush que xampurrejava el castellà i Aznar que quan estava amb ell parlava texà i quan es trobava amb son cunyat rapitenc parlava català... (Tot un políglota!) i el tercer en discòrdia, Blair, que menys mal que era socialista, que si arriba a ser conservador, no sé que hauria pogut passar...
Els tres elements (quina paraula més fina he trobat per a referir-m’hi) Es van reunir a les Açores i després de prendre’s algunes birres i qui sap si alguna cosa més, van decidir el destí de Sadam Husein i de l’Iraq. I les conseqüències d’aquella decisió fruit d’una nit de disbauxa encara les estem pagant ara i les seguirem pagant, me temo, per molt de temps més.
Maleït el dia que a un dels tres (suposadament Bush) se li va ocorre convocar aquella reunió.
Diu Tarda que Aznar tard o d’hora ho haurà de passar comptes, però la veritat és que passa el temps i aquest dia no arriba. Quina pena!
