JORDI MERCADER
La tragèdia provocada pels terroristes ha servit per posar en valor la solidaritat ciutadana, però també ha retratat un país de gent tensionada i alineada en dues grans famílies en disputa pel futur, en què el que és rellevant per a les parts no és tant el que passa sinó qui diu què i a qui beneficia el que diu. Ningú escolta a ningú ni vol entendre a ningú que no sigui dels seus. L'atemptat haurà permès al món prendre consciència de la distància sentimental, simbòlica i conceptual existent i irreprimible entre molts catalans i molts espanyols, començant pels seus respectius governs. Ja la coneixíem. El que no tenim assumit encara és aquesta bretxa sorgida entre catalans per la desaparició, essencialment, del sentit crític.
La policia de la localitat belga de Vilvoorde va dir haver informat la policia espanyola de les seves sospites sobre l'imam de Ripoll. L'univers independentista no va dubtar de la veracitat ni de la gravetat que s'hagués menyspreat aquesta alerta. S'hi van llançar a treure'n partit: l'Estat no va transmetre informació clau a la Generalitat per fer fracassar els Mossos; ni un minut més amb aquesta gent que juga fins i tot amb la seguretat. Després va resultar que la informació havia arribat als Mossos. Per als primers, tot es va convertir en una vulgar maniobra d'intoxicació per desprestigiar Catalunya. Existeix un interès evident en certs mitjans per relativitzar l'operació de la policia catalana --que com a mínim pot dir-se que va ser homologable a qualsevol altra policia europea--, però no a Bèlgica.
El desafiament de l'1-O
El Govern espanyol va voler treure avantatge de l'atemptat apel·lant a la inconveniència de mantenir viu el desafiament de l'1-O en aquestes circumstàncies, en què seria prioritària la unitat per combatre el terrorisme. I per això va ser criticat justament per l'entorn d'opinió del Govern català. Poc després, quan van començar a arribar a Barcelona autoritats dels països d'origen de les víctimes, les mateixes veus que van criticar aquella manipulació de la tragèdia no van poder resistir la temptació de felicitar-se pel protagonisme internacional de la Generalitat: ¡Deien que ningú ens feia cas i ara fan cua per veure el nostre conseller d'Exteriors!
Els nostres mai s'equivoquen. Si la Generalitat pot assumir protagonisme, bravo: l'Estat retrocedeix. Si el Rei i els ministres es presenten a Barcelona, alerta, volen espanyolitzar la tragèdia. Si el president Rajoy insisteix a no citar pel seu nom els Mossos per reconèixer-los la seva feina, o es resisteix a considerar el dolor conjunt de catalans i espanyols, sempre hi ha qui recorda per tapar aquest error que a les autoritats catalanes se'ls ha oblidat el nom d'Espanya i fins i tot diferencien les víctimes catalanes de les espanyoles. La qüestió és no cedir, confiant que el papanatisme reforçarà els seus respectius projectes polítics, com si l'autocrítica fos sinònim de debilitat. A força de tant encertar-la, fins i tot els nostres ens poden portar al desastre.
