Durant els quasi 32 anys que vaig treballar a
l’Agència Tributària de Tortosa me van passar un gran nombre d’anècdotes.
Algunes divertides, altres no tant. Per a tot n’hi va haver. Avui en vaig
explicar una a veure que us sembla.
Allà per la dècada dels anys 90 (no he pogut
trobar la data exacta), l’Estat espanyol va crear l’Impost de matriculació
(IEDMT –Impost Especial per a Determinats mitjans de Transport-)
Resulta que quan l’1 de gener de 1986 va
entrar en vigor l’IVA, els turismes tributaven al tipus incrementat del 33%.
Uns anys més tard, van passar a tributar al tipus normal del 12% i es clar,
aquest fet va ocasionar una pèrdua important d’ingressos. Per tant calia fer
alguna cosa per a compensar-ho i d’aquí que se creés aquest impost.
Com passa quasi sempre, la picaresca va un pas
per davant de la legalitat i els fabricants i els concessionaris de cotxes se’n
van inventar unes quantes solucions per rebaixar la quota de l’impost. Una d’aquestes
va ser vendre el model bàsic i després afegir-li tots els accessoris que volia
el seu propietari.
Quan Hisenda
se’n va adonar del frau, va creuar dades amb la finalitat de trobar factures
del concessionari al client posteriors a la data de venda durant els 6 mesos
següents. Quasi sempre corresponien al concepte que us he explicat, tot i que
també podien ser degudes a alguna reparació fruit d’un accident.
L’Agència Tributària va començar a enviar
requeriments a aquells propietaris de cotxes que tenien factures posteriors a
la data de compra i així comprovar si eren per instal·lació d’accessoris o no i
per tant, trobar els defraudadors. El cap de l’oficina de Tortosa va creure
convenient posar a una companya i a mi mateix per a gestionar els requeriments
derivats d’aquest concepte (de vegades parlo com si hagués treballat a l’administració...)
Un del requerits va ser el propietari d’un bar
d’Amposta. Quan va acudir i després de revisar la documentació que portava, me’n
vaig adonar de que se tractava d’un error.
El contribuent se va mostra visiblement molest
i va començar a soltar les frases típiques que se solen dir en moments com
aquells:
-I a mi qui me pagarà el temps que m’heu fet
perdre... Si l’error hagués estat meu m’hauríeu multat i ara què?
Tot i que l’errada va ser dels sistema (en cap
moment meva), qui havia de donar la cara per l’Administració era jo i, la
veritat, se’m van acabar els arguments, les justificacions i les disculpes.
Tot i això, aquell senyor (per anomenar-lo d’alguna
manera), no rebaixava el seu to que, fins i tot arribava a la impertinència
(ara ho puc dit, llavors, no) Finalment, i com que ja no sabia que fer, li vaig
dir:
-És que tu no t’has equivocat mai?
La seva resposta va ser taxativa i contundent:
-No!
I la meva va ser:
-Si és així me trec el barret!
No m’imagino cap propietari d’un bar no
havent-se equivocat mai a l’hora de servir un cigaló (carajillo), un combinat
(gin tònic, cuba libre...) o qualsevol altre producte dels que se subministren
al bar...
Ara bé, si ell ho va dir, me’l crec. Encara avui que ja hana passat molts anys.
Per cert, va tancar el bar pocs anys després. Espero que la culpa no fos d'Hisenda.
