Caixabank acaba de tancar una nova sucursal a Amposta, la penúltima que quedava, la que hi havia davant de l’anomenada església nova, a l’avinguda de Catalunya. Durant un temps i quan era la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears (la Caixa) es coneixia com l’oficina del carrer Comerç. Posteriorment l’entitat va passar a denominar-se Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona després de la fusió amb la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i també va canviar el nom del carrer passant a dir-se de Sebastià Joan i Arbó, en honor a l’escriptor ebrenc nascut a la Ràpita. No obstant la porta d’entrada estava situada a l’avinguda de Catalunya (no sé ses va arribar a entrar mai per l’antic carrer del Comerç).
Amb el tancament d’aquesta sucursal, Amposta, una ciutat de quasi 22.000 habitants es queda amb una sola oficina de CaixaBank, la que sempre ha estat la central, la de l‘avinguda Alcalde Palau, coneguda popularment com el carrer del Pont.
Durant els anys del boom de la construcció, ¿sabeu quantes oficines d’aquesta entitat hi van haver a Amposta? 5!: la central, la que hi havia a la cruïlla entre l’avinguda de l’Alcalde Palau i els carrers del Grau i Sant Josep (a molt poca distància de la primera i que havia segut precisament una oficina de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona), la de l’avinguda de la Ràpita i la del carrer Amèrica. Va ser l’època on tothom lligava els gossos amb llonganisses...
Després del boom immobiliari va arribar una de les pitjors crisis econòmiques que es recorden i que es va emportar per davant una gran part de les entitats financeres espanyoles, entre les quals les caixes d’estalvis que havien estat tradicionalment el refugi dels estalvis de les classes populars. Les poques que van sobreviure van haver de reconvertir-se en bancs. Aquest va ser el cas de la Caixa transformada en CaixaBank.
Altres entitats com les caixes de Tarragona, Girona, Manlleu, Sabadell, Terrassa, Penedès, Manresa, Madrid, del Mediterrani, i un llarg etcètera van haver de fusionar-se en altres entitats i van desaparèixer com a tals. Els mateix va passar amb diversos bancs com per exemple Bankia, Popular (que va arribar a ser el banc més rendible del món), Pastor, Banesto, etc.
Aquesta situació va comportar la pèrdua d’un gran nombre de llocs de treball. Una majoria de treballadors van acollir-se a les prejubilacions, però d’altres van acabar acceptant baixes voluntàries incentivades per l’entitat.
Em poso melancòlic quan recordo la confiança que va suposar la Caixa per als seus impositors durant moltes dècades. Hi havia un tracte molt personal, quasi familiar... Per Sant Jordi et regalaven llibres, quan s’apropava l’any nou era una tradició passar a buscar els calendaris (te’n donaven tants com en volies) i alguna vegada també m’havien obsequiat amb cintes de cassette. Eren els bons temps! Era quan els interessos eren elevats tant per aquells que sol·licitaven préstecs com per als que tenien dipòsits. Tenir diners als bancs era una lucrativa manera d’estalviar. Van ser els anys de la banca tradicional.
Actualment i ja des de fa uns quants anys, els empleats ja no fan de banquers. Ara son venedors de productes: igual et venen una assegurança, com un cotxe una televisió o una alarma. Ex treballadors que he conegut al llarg de la meva vida han acabar renegant de l’entitat. I no és per a menys!
La meva darrera reflexió és: tancarà algun dia l’última sucursal que queda a Amposta? Quin disbarat! - diran la majoria dels lectors-... Sí, es un disbarat no ho discuteixo però se’n han vist tantes i de tants colors durant els darrers temps que podríem exclamar allò de: de més grosses se’n han vist!
