ELECCIONS EUROPEES: CANVI DE TENDÈNCIA

La frase que resumeix el que va passar ahir a Europa podria ser: “Canvi de tendència política”. En un hipotètic mapa de la UE on el color roig fossin els partits de l’esquerra i el blau els de la dreta, la majoria de països estarien tenyits de blau.
En la valoració que vaig fer ahir del resultat de les eleccions al Parlament Europeu, no vaig parlar en cap moment de l’abstenció. Quan en unes eleccions el percentatge d’hipotètics votants que no exerceixen el seu dret passa del 60 %, alguna cosa passa.
Com vaig escoltar ahir per la nit, durant aquesta setmana els experts analitzaran els motius de tant alta abstenció, però jo avançaven que n’hi havia diversos.
És evident que quan un col•lectiu de ciutadans prefereix quedar-se a casa, anar a la platja o qualsevol altra cosa abans que anar a votar, els motius són diversos i, segurament, la majoria raonats.
El primer d’ells, crec, que és que el ciutadà de qualsevol lloc de la Unió Europea veu aquestes eleccions com “llunyanes”, no “li toquen de prop”. Segurament fruit de la ignorància al no visualitzar la importància de tenir al parlament europeu una majoria d’un u altre color. Recordo un article que vaig llegir la setmana passada al Periódico de Catalunya signat per Narcís Prat, l’insigne hidròleg on, parlant del seu tema (l’aigua), ens explicava la “Directiva Marc sobre Aigües” aprovada des de Brussel•les i com incidia de forma important en la gestió dels nostres rius, llacs i, fins i tot amb l’aigua del subsòl. I cada expert ens podria anar explicant les lleis aprovades en cada un dels sectors i són d’obligat compliment per a tots els estats membres. En la passada legislatura la que va tenir molt més ressò, sense cap mena de dubte, va ser la retirada de la proposta que demanava que es pogués treballar un màxim de 65 hores setmanals, tal i com proposaven alguns països de l’antiga Europa de l’est per a poder ser molt més competitius (la qual cosa poso en dubte) Durant aquesta legislatura, el PPE obté una majoria molt àmplia, qui ens assegura ara que no s’aprovarà una directriu que permeti fer la jornada de les 65 hores?
A mi el que m’ha quedat molt clar és que tots els escàndols, corruptel•les, etc. dels partits de la dreta (Berlusconi a Itàlia i el PP a Espanya, sobre tot) lluny de passar-los “factura”, els ha beneficiat electoralment.
Com una crisi provocada pel capitalisme castiga els governs d’esquerra? No seria més lògic que els partits de la dreta haguessin pagat el cost electoral derivat de l’actual situació econòmica? Però pel que sembla, de lògica no n’hi ha...
Aquest matí deia jo que el PP, vist els resultats, el que podria fer és “atracar el Banc d’Espanya directament”. Dintre de 3 anys, a les properes eleccions generals, majoria absoluta!
Una altra cosa que no tolero es que es digui que “tots els polítics són iguals”. Aquest argument el fan servir molts dels que decideixen no acudir a votar. Evidentment, no tots els polítics són igual com tampoc ho són tots els ciutadans. Així de simple.
La darrera valoració que faré és dir que els resultats d’ahir no tenen perquè marcar una tendència. Fa cinc anys els partits d’esquerra (socialistes i socialdemòcrates) van guanya a França i Itàlia. En canvi quan es van fer eleccions internes al seu país, els resultats van ser del tot diferents: Sarkozy i Berlusconi van arribar a la presidència un i a primer ministre l’altre.
Probablement el que li caldria a l’esquerra és marcar diferències amb la dreta. De vegades hi ha partits tant, tant similars a ambdós costats, que és difícil trobar més diferencies que similituds.
Cal anar cap a una Europa social i del benestar. De la plena ocupació i de la integració.
Si tot això no s’assoleix en un termini curt, potser valdria la pena replantejar-se un nou model d’Europa encara que comporti conseqüències dràstiques.

Si voleu conèixer tots els resultats:

Espanya
Catalunya
Tarragona
Amposta

ELECCIONS EUROPEES. PRIMERES VALORACIONS

Quan encara no fa ni tres hores que s’han tancat els col•legis electorals i bastant menys del lliurament de les actes als diversos representants de partits polítics, vaig a fer les meves primeres valoracions.
Com es tracta d’unes eleccions amb una circumscripció única (tot el territori espanyol) hauré de començar per aquí. Ha guanyat el PP (23 escons) en front del PSOE (21) En vots, el PP ha avantatjat als socialistes en mig milió, aproximadament. No són bons resultats per als socialistes, però tampoc és un resultat de “golejada” del PP, per molt que ells puguin dir el contrari. És evident que hi ha un cert desencís amb el govern: gran nombre d’aturats arreu d’Espanya, principalment. Deia la secretaria d’organització Leire Pajín que era el partit socialistes que menys vots ha perdut estant governant. Provablement sí.
A Catalunya ha guanyat el PSC. Encara que cal recordar que els seus candidats s’integraven dintre de la mateixa candidatura del PSOE. També han baixat i ha remuntat Convergència que ha guanyat a Lleida i Girona (encara que aquí d’un marge molt estret) A Barcelona i Tarragona ha sortit vencedor el PSC. Una dada important. A Catalunya el PSC ha tret un percentatge inferior de vot que el PSOE a nivell nacional, quan a les passades generals no va ser així. Cal entendreu, al meu parer, com un vot de càstig pel finançament que segueix encallat per molt que s’hagi canviat el responsable ministerial de Madrid.
A Tarragona capital, així com a Tortosa, la victòria socialista pareix que hagi estat prou contundent. A Amposta ha guanyat també el PSC però l’avantatge que havia tret CiU a les eleccions de fa 5 anys s’ha vist ostensiblement disminuït. Una mica com ha passat al global de Catalunya.
A Europa pareix que el Partit Popular Europeu ha sortit clar dominador. Mentre que qualsevol circumstància per judica a l’esquerra, la dreta, pel contrari, les supera totes. Només cal mirar cap al nostre país i veurem com els casos de Madrid i València no han passat factura al PP que, amb Mayor Oreja, ha tornat a sortir la dreta més cavernícola.
En clau territorial, els vots nuls que demanava la Plataforma en Defensa de l’Ebre, han estat més aviat pocs. Al menys si tenim en compte els que duien una papereta de la PDE que així ho indicava. Hi ha hagut altres nuls, però tampoc significatius.

LA JOTA DE L’EBRE

(Aques article s'ha publicat avui a Vinaròs News. Les fotografies són del monument a la jota que hi ha a la plaça Corona d'Aragó de Tortosa i han estat fetes aquest mateix matí. Cada costat del monument representa una de les comunitats històriques que formaven la Corona d'Aragó: Catalunya, València i Aragó)
Quan arriba el dia 16 d’agost, Paüls, un poblet de la comarca del Baix Ebre situat a la vora del parc natural dels Ports de Tortosa-Beseit, es prepara per a celebrar la seva festa major en honor a Sant Roc,
El veïns del poble esperen amb entusiasme que arribi la festa. Aquell dia, menuts i grans, a bon hora, surten cap a l’ermita del patró, el lloc on tradicionalment s’ha fet la romeria i d’altres actes lúdics. La culminació de la festa arriba amb la processó dels sant pel recinte i, sobre tot, amb el dinar. Per aquell que no hagi estat mai a Sant Roc caldrà explicar-li una mica el paratge. En arribar-hi, deixes al darrera els camps d’ oliveres, cireres, ametllers i horta, per a trobar-te amb un bosc de pins i carrasques. A ma esquerra una zona de barbacoes. Allí el camí dóna un gir ràpid i puja cap a l’ermita. Abans d’arribar hi ha una petita esplanada on es troba la font. Aquell dia hi brollen els 16 sortidors d’aigua cristal•lina. L’ermita ja hi és a tocar.
Però el que més ens impressionarà del paratge és la quantitat de taules que s’hi poden veure. Cada família del poble en disposa d’una i passen de pares a fills. La zona és atalaiada, així que hi ha taules per tot, per dalt, per baix... A l’hora de dinar, els membres de la mateixa família i els convidats forasters, es reuneixen al voltant de la seva i comencen a menjar el que s’ha preparat per l’ocasió: amanida, guisat de conill i pollastre...; tot acompanyat per un bon vi i cava; i de postres “panoli” (què és com es coneix aquí el sortit de pastes casolanes on els pastissets es diuen ‘casquetes’)
Quan tothom ha menjat i begut bé, els músics de la banda municipal, seguts sobre el marge de pedra en sec que li fa de fons a la font, començen a fer sonar els instruments. La tonada és inconfusible per a tota la gent del poble i la majoria de convidats vinguts, sobre tot, des dels pobles veïns. Es tracta d’una jota. Llavors, de forma espontània, l’esplanada de la font s'omple de gent donant salts harmoniosament seguint els compassos de la música. Paüls és l’exemple d’un poble on la tradició de ballar jotes no s’ha perdut en el pas del temps.

M’imagino una plaça qualsevol d’un poble de la nostra terra un diumenge qualsevol del primer terç del segle passat. A un racó de la plaça, segurament ben prop de l’església, un grup de músics joves amb instruments, sovint senzills (gaites- o dolçaines- i tambors), amenitzen les hores prèvies al dinar amb els sons de les jotes més populars. Llavors, les parelles de joves que es troben assegudes a les taules que el taverner ha col•locat tot just davant del seu establiment, s’alcen, totes al mateix temps, com si s’haguessin posat d’acord i comencen a ballar. No calia tenir cap motiu. Ni festa senyalada ni esdeveniment rellevant. Només ganes de xalar. I d’això, aquella joventut en sabia força després d’una dura setmana de treball al camp.
Però la guerra civil, a part de vides, va fer que es perderen bona part de la nostra cultura i tradicions. En arribar la democràcia, després de la mort del dictador, la situació no va canviar gaire. Durant uns anys, ens van fer creure que tot el que ens arribava del nord de Catalunya era més català que els que s’havia fet aquí. La jota ens semblava un ball més d’aires aragonesos que catalans. Fins que, finalment, es va decidir recuperar per part de moltes associacions.
De totes formes, a l’Ebre, les rondalles de músics i cantadors van perdurar en acabar la guerra. No es ballava, però es tocava i cantava. Cal fer així, un reconeixement a aquells cantadors de jota “improvisada” que, com si fos un tresor, la van conservar fins als nostres dies. Jo he conegut el Canalero, un cantador roquetenc que va tenir el mèrit de ser el primer en cantar en català i que solia fer-ho en les festes populars i també en les celebracions dels “quintos” de molts de pobles. I el Teixidor, el darrer cantador de jota “improvisada”, un aldeà resident a Amposta i que donà veu a la jota ampostina de les darreres dècades.

Avui, la jota, a les nostres comarques, té una evolució creixent. Son molts els grups de diferents pobles que fan trobades per ballar, cantar i passar-ho bé. Com la que es fa a Amposta pel mes de maig. Aquest any ja s’ha celebrat la 4t edició de “Amposta jota viva”, organitzada pel grup local Paracota amb la col•laboració de l’ajuntament i que va convocar grups de diferents indrets de les Terres de l’Ebre i també de les comarques veïnes del Priorat i del Baix Maestrat.
Però a la jota li passa com al català: se l’ha de fomentar i protegir per poder-ne garantir la seva supervivència pensant en les futures generacions.

FIRA TOTS

Aquest cap de setmana, al pavelló de fires d’Amposta s’està fent la primera edició de “Fira Tots”, la fira de les entitats.
S’hi pot trobar una bona mostra del teixit associatiu d’Amposta i també algunes arribades de fora.

L’organització ha anat a càrrec de la Federació d’Associacions de Veïns d’Amposta que reuneix a la pràctica totalitat de les associacions veïnals de la capital del Montsià.

Paral3lelament s’hi fan diverses activitats, sobre tot musicals (com no!, tractant-se d’Amposta...) Aquesta nit per exemple, estaven previstes diverses actuacions: ballada de batuca, també ballada de jotes a càrrec del grup local Paracota i de grups com Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i Albert i la banda dels 13. També hi ha hagut demostració del ball de la dansa del ventre, rock, etc.

La polèmica. Una de les associacions que hi era present, era el grup juvenil Maulets. A la seva parada s’hi podia veure un cartell on, entre altres coses i de forma destacada hi posava: “CiU cacics”. Segons ens han explicat, un regidor d’aquesta formació, no li ha paregut bé i ha demanat que fos retirar. Com que no se’n ha pogut sortir, ha trucat al màxim responsable Lorenzo Navarro per a demanar-li a ell que els hi fes retirar. Segons m’ha comentat Navarro, li ha dit que ell personalment assumia tota la responsabilitat.

Evidentment, molt que els pesí a algú, som un país lliure on un dels principals drets és la llibertat d’expressió.