Penso que és un senyal útil.
dimecres, 30 de novembre del 2011
LA FOTO DEL DIA 30-11-2011
Penso que és un senyal útil.
MARIANO I, EL PRUDENT
I què consti que m’ha costat trobar-li l’apel·latiu. També podria haver posar “el callat”, “l’indecís”, “el gris”, “el vigilat”, etc.
Són molts els mitjans de comunicació que li reclamen que digui alguna cosa. Ja fa més d’una setmana que va guanyar les eleccions generals per àmplia majoria absoluta i pràcticament no sé li ha escoltat dir res., tret del que va dir diumenge 20 sobre que el dia següent havia d’anar a treballar. I sembla que sí. Que al seu despatx del carrer Gènova no para d’entrar i sortir gent. M’imagino que assessors, futurs ministres i d’altres alts càrrecs del seu govern, amics, etc. Avui mateix, sense anar més lluny, ha rebut als representants sindicals i de la gran patronal espanyola. Això sí, per separat, no sigui que ja es comencin a tirar els trastos pel cap abans de començar el mandat.
Els líders sindicals diuen que no acceptaran una nova reforma laboral. En canvi, la patronal la reclama. De fet voldrien una reforma laboral que només tingués dos articles: Article 1r. “Els treballadors podran ser acomiadats quan ho consideri oportú l’empresari sense que tinguin dret a cap tipus d’indemnització”. Article 2n: “Les retribucions salarials les fixarà l’empresari d’acord amb les seves necessitats laborals o personals”.
Els empresaris espanyols voldrien pagar preus dels països poc desenvolupats per a ser així més competitius. Poc importa que els ciutadans d’aquest país no acabem consumint els seus productes, el que pretenen és poder exportar als països més rics on hi viuen les persones amb més recursos.
L’altre dia, crec recordar que el govern de la Generalitat, feia una crida als empresaris que fabriquen a tercer països per a que tornessin a instal·lar-se a Catalunya i absorbir així una part dels aturats. Però... Els compensa fabricar aquí? Els empresaris busquen primer que res el benefici empresarial. Això passa, principalment, pel cost de producció. Certament el transport des del Marroc, Romania o la Xina a Alemanya, el Regne Unit, Suïssa o França, poden ser més cars que si els mateixos productes es fabriquessin o produïssin a Espanya, però quan s’han de transportar a d’altres països com els Estats Units, Brasil o Japó, els cost és similar.
Si a sobre tenim en compte que els treballadors dels països poc desenvolupats cobren salaris molt més baixos que aquí i sense cap tipus de dret laboral, ens trobarem allí on estàvem al principi: l’empresari espanyol només retornarà al seu país si s’abarateixen els costos de producció, es a dir, la ma d’obra.
Sembla que amb Rajoy, les coses aniran per aquí. Encara que no ho digui...
IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XIX
Sóc conscient que cada cop costa més superar aquesta maleïda crisi. L’aparent crisi econòmica s’ha convertit en una crisi del sistema capitalista i es trigarà molt en poder-ne sortir. S’acabarà sortint, però com sempre, els rics i poderosos, en sortiran més ben parats; i això que molts d’ells (no dic tots) han estat els que l’han provocat (però la resta en sabran treure profit)
Al segle XXI una de les coses que millor funcionen són les telecomunicacions. Qui no té a casa un ordinador o un telèfon mòbil? Per no parlar dels “iphones”, "ipad", rajoles tàctils, etc. Per tant, els negocis relacionats amb aquest món tenen moltes possibilitats de triomfar, sobre tot si són enginyosos.
Dilluns portava el Periódico de Catalunya que una parella de joves (una dona i un home) han fundat una empresa que es diu “Tiendeo”. I què és això? El nom pràcticament ho diu. Segur que cada dia os deixen a la bústia de casa propaganda d’algun supermercat de la localitat o la zona. Tant és la insistència en aquest tipus de publicitat, que molts, com jo, han optat per posar a la bústia: “Publicitat, no” o algun missatge similar.
Què passaria si algú agafés tots aquest fullets publicitaris i els posés a una web? D’això va “Tiendeo”. Així, si algú vol anar a comprar a un determinat súper, només li cal entrar a aquesta web (també hi ha blog) i mirar les ofertes que hi ha. Fàcil no? I a sobre s’estalvia en paper i en despeses de repartiment.
Una altra idea brillant.
dimarts, 29 de novembre del 2011
"QUI ÉS QUI" A LA CRISI
La situación político-económica en Europa es ya insostenible. Asistimos impasibles al traspaso de poderes en Italia y Grecia. Los medios de comunicación pasan de puntillas sobre el fondo del asunto, e independientemente de la antipatía que sus dirigente despertaban en amplios sectores de la población, en la práctica este cambio supone reemplazar a los "democráticamente" elegidos por otros, los llamados "tecnócratas", que ni fueron elegidos por el pueblo, ni les resultan siquiera familiar.
Si el sistema democrático actual se hallaba ya de por sí en un estado deplorable, y a pesar de que se haga alarde de que todas las garantías parlamentarias han sido respetadas, esto constituye técnicamente un golpe de estado encubierto en el que los beneficiarios son los mercados y sus estrategias especulativas salvajes. Lo desgrano, para que quede claro:
¿Sabéis quienes son Lucas Papademos (actual dirigente Griego tras la dimisión de Papandreu) y Mariano Monti (ahora al frente del gobierno italiano)?
¿Sabéis quien es Mario Draghi (actual presidente del Banco Central Europeo)?
¿Sabéis lo que es Goldman Sachs?
Os lo explico:
Goldman Sachs: es uno de los mayores bancos de inversión mundial y co-responsable directo, junto otras entidades como la agencia de calificación Moody's, de la crisis actual, y uno de sus mayores benficiarios. Sólo a modo de pincelada, en 2007 ganaron 4 mil millones de dólares en operaciones que desembocaron en el desastre actual. ¿Como lo hicieron? Animaron a los inversores a invertir en productos sub-prime que sabían que era productos basura, y al mismo tiempo se dedicaron a "apostar" en bolsa por el fracaso de los mismos. Eso es solo la punta del iceberg, y está muy documentado, podéis investigarlo. Mientras leéis este e-mail se están forrando a base de especulación sobre las deudas soberanas.
Papademos: Actual primer ministro griego, tras la dimisión Papandreu. No elegido por el pueblo.
- ex-gobernador del Banco de la Reserva Federal de Boston entre 1993 y 1994.
- vicepresidente del Banco Central Europeo de 2002 a 2010.
- Miembro de la Comisión Trilateral desde 1998, fundada por Rockefeller, lobby neo-liberal (se dedican a comprar políticos a cambio de sobornarles)
- ex-Gobernador del Banco de Central Grecia entre 1994 y 2002. Falseó las cuentas de déficit público del país con la ayuda activa de Goldman Sachs, lo que condujo en gran parte e la actual crisis que sufre el país.
Mariano Monti: Actual primer ministro de Italia tras la dimisión de Berlusconi. No elegido por el pueblo.
- ex director europeo de la Comisión Trilateral antes mencionada.
- ex-miembro del equipo directivo del grupo Bilderberg.
- asesor de Goldman Sachs durante el periodo en que ésta ayudó a ocultar el déficit del gobierno griego.
Mario Draghi: Actual presidente del Banco Central Europeo en sustitución de Jean-Claude Trichet.
- Ex-director ejecutivo de del Banco Mundial entre 1985 y 1990.
- Vicepresidente por Europa de Goldman Sachs entre 2002 y 2006, periodo en que se realizó el falseo antes mencionado.
Bien, qué casualidad, todos de la mano de Goldman Sachs. Los que crearon la crisis se presentan ahora como la única opción viable para salir de la misma, en lo que la prensa estadounidense está empezando a llamar "El gobierno de Goldman Sachs en Europa".
Se tiende a querer hacernos pensar que la crisis ha sido una especie de resbalón, pero la realidad apunta a que detrás de ella hay una voluntad perfectamente orquestada de hacerse con el poder directo en nuestro continente, en una maniobra sin precedentes en la Europa del siglo XXI. La estrategia de los grandes bancos de inversión y agencias de calificación es una variante de otras llevadas a cabo anteriormente en otros continentes, se viene desarrollando desde el inicio de la crisis y está siendo la siguiente:
1. Hundimos a los países mediante la especulación en bolsa/mercado. Los volvemos locos de miedo a lo que dirán los mercados, que nosotros controlamos, cada día.
2. Los obligamos a recurrir a préstamos para mantenerlos en Status Quo, o "salvarlos". Estos préstamos están estrictamente calculados para que los países no los puedan pagar, como es el caso de Grecia que no podría haber cubierto su deuda ni aunque su gobierno vendiera el país entero, y no es ninguna metáfora, es matemática.
3. Exigimos recortes sociales y privatizaciones en detrimento de los ciudadanos, bajo la amenaza de que si los gobiernos no los llevan a cabo, los inversores se retirarán por miedo a no poder recuperar el dinero invertido en la deuda de esos países y demás inversiones.
4. Se crea un altísimo nivel de descontento social, propicio para que el pueblo, ya sonado, acepte cualquier cosa con tal de salir de la situación.
5. Colocamos a nuestros hombres donde mejor convenga.
Si os parece ciencia ficción, informaos: este tipo de estrategias están perfectamente documentadas y se han venido utilizando con distintas variantes a lo largo el siglo XX y XXI en otros países, notablemente en latinoamérica por parte de los EEUU cuando se dedicaban, y se siguen dedicando en la medida que pueden, a asfixiar económicamente mediante la deuda exterior por ejemplo a países de América Central, para crear descontento social y aprovecharlo para colocar a dirigentes afines a sus intereses.
Ahora esto está pasando en Europa, y ya no es que lo haga EEUU, sino que lo hace la industria financiera internacional. Y lo que está ocurriendo bajo la mirada impotente y/o cómplice de nuestros gobiernos es el mayor robo jamás realizado en la historia de la humanidad y a escala planetaria, son golpes de estado, y violaciones flagrantes de la soberanía de los estados y sus pueblos.
Es muy fácil informaros en internet. Decídselo a vuestros amigos, pasad el e-mail a cualquiera que pueda estar interesado, yo que sé. Se nos están comiendo vivos... La gente tiene que saberlo.
Gracias por leerlo.
EL TERRITORI DEL SÉNIA A DESCOBRIR CATALUNYA
Tal i com us vaig anunciar ara fa aproximadament un mes al Facebook, la revista Descobrir Catalunya dedica un reportatge a les oliveres mil·lenàries del territori del Sénia sota el títol de “El secret de la longevitat”. El reportatge el signa Oriol Margalef i les fotografies són de Mariano Cebolla, el fotògraf de Deltebre que tan bé sap captar les imatges del nostre territori. A casa tinc el Delta de l’Ebre i els Ports de Beseit, dos extraordinaris llibres de fotografia de Mariano Cebolla.
Per tant, no cal insistir més, les fotografies que il·lustren el reportatge les trobo d’una bellesa exquisida i molt encertades. A més hi surten un galerenc i una galerenca: Lluís Porta, l’actual responsable de la finca de l’Arion, on hi ha una concentració més gran d’oliveres monumentals i Pepi Cid, la gerent de la cooperativa de segon grau que formen, entre d’altres, les cooperatives d’Ulldecona (terme on està la finca de l’Arion i on hi ha moltes més oliveres mil·lenàries) i la Galera, el poble d’on són els propietaris de la finca esmentada.
Per tant, només en queda dir-vos que si podeu compreu el número d’aquest mes de desembre de la revista Descobrir Catalunya, ja que és un document per a conservar.
INTERFERÈNCIES INTERNES
Tant el PSOE com el PSC s’enfronten a dos processos congressuals claus per al seu futur. M’atreviria a dir que els més importants de la història recent, ja que s’hi juguen, ni més ni menys que el seu futur.
Els congressos no poden, en cap cas, tancar-se en fals. Haurien de ser nets, transparents i el més democràtics possible. I dic haurien, perquè, de moment, hi ha massa interferències internes que poden condicionar el bon funcionament dels congressos, sobre tot el del PSOE què és el tema del que os vull parlar avui.
De moment hi ha hagut dos veus que s’han fet sentir per sobre de la resta. Dos històrics que farien bé d’estar callats i no entorpir el procés. Em refereixo, evidentment, a Alfonso Guerra i José Bono. A Guerra sempre l’he considerat un bon element, és d’aquelles persones amb qui no m’importaria compartir tota una jornada i conversar tranquil·lament. Però en els darrers temps sé li nota massa la seva part espanyolista i anticatalana. Sobre tot quan va dir que “volia passar el ribot per l’Estatut català fins que no el coneguéssim”
En canvi Bono no m’ha caigut mai bé. Representa l’ala més dretana (i evidentment espanyolista del PSOE, juntament amb un altre personatge com l’expresident extremeny Rodríguez Ibarra –aquest només em queia bé pel seu barcelonisme-)
Mentre Guerra clama per elegir un secretari general competent i descartar, a priori els joves i sembla que també també les dones (en clara referència a la Chacón), Bono, en la seva línia habitual, diu que “el futur secretari general, una vegada escollit, no li hauria de donar vergonya cridar ‘viva Espanya’”. Suposadament el missatge també va destinat a la Chacón que, al ser catalana, sembla que li costaria més llançar la “proclama”. Però la Chacón, com a ministra de defensa del govern espanyol (quin altre sinó), el “viva Espanya” l’ha cridat més d’un cop davant les formacions militars. Aquest matí, a la SER, en un avançament de l’espai d’humor que es fa aproximadament a les 10 i que s’anomena “Todo por la radio”, dintre de “Hoy por hoy”, feien broma de qui ho deia amb més fervor, si Bono o la Chacón i han dit que a les 10 els passarien la prova del “manoloescobarómetro” (ja sabeu, per la seva cançó de “Viva España”)
Per tant, des d’aquí, i com deia al principi, tots aquells que, d’una manera o un altra, poden influir en el procés, millor que callin, tal com fa, aparentment, Felipe González que sembla que veu ambbons ulls a la catalana.
I això si, quan s’acabin els congressos, siguin quins siguin els resultats, agradin o no, tots a fer pinya al costat de les noves executives.
Per cert, també a sonat, encara que no tant, el canari Juan Fernando López Aguilar, personalment el veig una persona preparada i capaç d’encapçalar un nou projecte socialista, encara que preferiria un secretari general (o una secretaria general) d’una generació més jove.
Podeu llegir l'article de l'Enric Sopena al Plural contestant Bono.
dilluns, 28 de novembre del 2011
LA FOTO DEL DIA 28-11-2011. ELS TALLS A LA C-12
L'altre dia m'ho deia un amic: "I no es podrien tallar a una altra hora?". Segurament que no, ja que tothom té el seu horari i tampoc és qüestió de pagar plusos de nocturnitat u hores extres, tal i com estan les coses.
Paciència, que n'hi ha per a dies...
CARTES AL DIRECTOR
Per cert, hi ha un comentari d'un tal Miquel Altimires i Ros on em ve a dir que ja li sembla bé això de les retallades i que tenim que estrènyer-nos més el cinturó.
He tingut la curiositat de saber alguna cosa d'aquest senyor i resulta que és un habitual a l'hora de respondre als lectors del Punt Avui (jo també sóc un habitual en escriure cartes, ves per on, el què passa és que és molt més complicat i laboriós donar opinions com jo faig que limitar-se a donar la raó als de CiU) A més he vist que va ser president de l'agrupació sardanista de Granollers, amb la qual cosa encara ho tinc molt més clar que es deu de tractar d'un "convergent de la ceba".
Al pateix apartat també publica la carta d'una funcionaria de l'administració local sota el títol de "Sobre els privilegis dels funcionaris", en la qual es mostra penedida d'haver votat al partit del Sr. Mas i també té un comentari. Sabeu de qui? Efectivament, del Sr. Miquel Altimires i Ros. I encara hi ha més cartes amb opinions del citat.
Evidentment no li respondré (per a què?) No cal perdre el temps en respondre a cada un dels comentaris que et deixen (a sobre ell deu de tenir més temps que jo, ja que per les dates en que va ser president, el faig jubilat) En canvi hi ha gent a qui els agrada anar a veure si has contestat al seu comentari per a, ràpidament, deixar-te'n un altre. És igual que parlis del temps que fa, d'un tema d'actualitat o donis la teva opinió sobre un determinat fet.
ELS 5 “TREBALLS” DE MARIANO
Explica la mitologia que l’Hèrcules (Hèracles en grec) va haver de passar 12 treballs o proves.
Ara mateix, Mariano, a qui encara no sé li ha escoltat dir res des de que el dia 20 va guanyar clarament els eleccions, en té que fer (segons el Periódico d’ahir), 5: com finançar ajudes per a un milió de persones amb dependència, com actuar davant les pressions per abolir la llei de l’avortament, què fer amb la llei dels matrimonis gais, com actuar davant la “guerra” del fum als bars i restaurants i, finalment, com solucionar el tema de les corrides de toros a TVE.
Evidentment, no tenen fàcil solució, ho entenc, però quan algú arriba al govern ha de prendre decisions i algunes, com aquestes, poden resultar feixugues. Segurament Rajoy se’n adonarà que no és el mateix estar al govern que viure “tranquil·lament” a l’oposició on només criticava a Zapatero. Potser per això encara no ha dit ni “piu”. I així ens va!
El primer que hauria de fer Rajoy és prendre les decisions d’acord amb el seu programa. Però em temo que aquest era tan ambigú que no deu de dir res al respecte.
El PP és un partit de dreta (per tant, qui l’ha votat, espera que prengui mesures d’acord amb la seva ideologia) Entre els seus més fidels adeptes estan els catòlics (aquí la reciprocitat és total) Llavors no és d’estranyar que l’Església li demani a Rajoy que anul·li aquelles lleis que, segons la doctrina cristina son “antinaturals”, com són l’avortament i els matrimonis entre persones del mateix sexe.
Però la mateixa Església, donant compliment a la seva doctrina, hauria de instar a Rajoy que vetlles per als més desafavorits: invàlids, jubilats, orfes, aturats de llarga durada, etc.
Què farà Rajoy? Una bona part de els retallades aniran cap a les persones que cobren per la llei de la dependència i també als aturats de llarga durada, que fins ara cobraven 425 euros/mes.
Sobre l’avortament, per molt que li demani l’Església catòlica, no crec que faci res. Tampoc crec que mogui fitxa amb el tema dels casaments entre persones del mateix sexe. De fer-ho, penso, crearia incertesa jurídica: què farien les 50.000 parelles que es van casar des de que va entrar en vigor la llei? I si la nova llei no tingués efectes retroactius, es donaria la paradoxa que uns seguirien casats i els qui voldrien fer-ho després, no podrien, amb el greuge comparatiu que això significaria.
Un tema molt diferent és la llei del tabac. Evidentment, aquí el PP pot optar en anul·lar-la, però aquests anys la gent s’ha acostumat a anar al bar i sobre tot als restaurants i no tenir que aguantar un ambient carregat de fum. Igual com es queixaven els fumadors amb al llei anterior, també ens poden “revoltar” el que no ho som i què, en definitiva, som un grup més nombrós.
El cinquè “treball”, a priori, molt més fàcil. Si la qüestió està en retransmetre corrides de toros per TVE, en el cas de Catalunya, poden emetre una programació alternativa.
Per tant, Sr. Mariano, vostè tranquil que l’Hèrcules va haver de treballar i patir mol més.
diumenge, 27 de novembre del 2011
ELS ACUDITS GRÀFICS D'AVUI 27-11-2011
De Medina a Público.
De Manel Fontdevila a Público.
De Jap al Punt Avui.
De Vergara a Público.
Del mestre Ferreres al Periódico de Catalunya.
De Leonard Beard al Periódico de Catalunya.
De Faro al Diari de Tarragona.
D'Alfons López a Público.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)