Més banderes

EMMA RIVEROLA 

Tabàrnia va començar sent una broma, un mirall caricaturesc d'algunes demandes nacionalistes, però deixa de tenir punyetera gràcia si comencem a agafar-nos-ho seriosament

I ara, banderes de Tabàrnia. Per si no teníem prou anhels identitaris penjant dels balcons, es dispara la demanda de la nova ensenya. El que va començar sent una broma, un mirall caricaturesc d’algunes demandes nacionalistes, una sàtira que va coure a més d’un al desvelar les contradiccions i vel·leïtats del procés, deixa de tenir punyetera gràcia si comencem a agafar-nos-la seriosament. Massa emocions corren pels carrers per sumar més senyes al que ens separa.

L’artifici de Tabàrnia despulla les trampes del discurs processista, però també la facilitat per pintar de colors les diferències, a més de la capacitat de les xarxes per propagar relats i atorgar versemblança en la seva pròpia expansió. Vestir l’entelèquia de raons, dibuixar similituds amb l’àrea metropolitana, reflexionar sobre la fortalesa de les ciutats en l’actual context mundial i la seva capacitat per convertir-se en els pilars dels nous entramats socials pot resultar un exercici intel·lectual molt interessant. Llàstima que solament siguin més paraules entregades a les fronteres mentre fem el ronso a l’abordar el diàleg sobre la justícia social. Potser ja va sent hora d’inventar una bandera per a la lluita contra l’atur, la desigualtat, el cost de la vivenda o la precarietat laboral. Potser així la col·locarem al centre del debat. Fins i tot, és probable que aconsegueixi sumar la majoria de la població en una sola causa.