LA VIA AUGUSTA : MANOLO RIPOLLÉS I ‘LA SAVIESA DE LES COSES INÚTILS’

diumenge, 18 d’octubre del 2026

MANOLO RIPOLLÉS I ‘LA SAVIESA DE LES COSES INÚTILS’

Manolo Ripollés (conegut com a Manolo lo Roco) és un artista ampostí, autodidacta i d’un estil molt personal. La seva obra és difícil d’encasellar, tot i que m’atreveixo a qualificar-la com d’avantguardista i, tal vegada, conceptual.

Vaig quedar amb ell al seu estudi del carrer Holanda d’Amposta. És un estudi humil, ple de pòsters, d’acudits del Roto (1), d’obres que mai han format par de cap exposició, d’esbossos, de projectes, però sobretot de records.

PREGUNTA. Hola, Manolo! I tu, com qualificaries el teu estil?

RESPOSTA. No sabria dir-te, però sempre ha estat lligat a inquietuds socials que he tingut. D’ençà que vaig començar als anys setanta, sempre m’han interessat els temes socials i els he volgut plasmar a la meva obra. Un dels fets que més em va marcar va ser la mort de Puig Antich (2), però també la reivindicació del català.

P. Un altre dubte que tinc és que d’expressions artístiques n’hi ha de molts de tipus, pintura, escultura, ceràmica, gravat... Les teves obres, dintre de quin grup l’englobaries?

R. Sobretot en la pintura, però una mica de tot. Quan se m’acut una cosa i penso que puc representar-la i si per exemple, penso en un gravat, faig un gravat, però n’he fet pocs. Si vull fer una escultura, intento tindre a mà el material que he d’utilitzar. Les darreres obres van ser el fang i la palla, els materials que s’usaven per a fer les barraques que han format part del paisatge que m’ha inspirat sempre, el Delta de l’Ebre.

P. Recordo haver vist una exposició que vas fer a Amposta l’any 2008 anomenada ‘Pergamins oblidats’ on representaves amb llauna el que vindrien a ser els lloms de llibres col·locats a una prestatgeria. Un estil molt diferent de l’obra més recent exposada a lo Pati, Centre d’Art de les Terres de l’Ebre (3).

R. Certament, però entre l’una i l’altra he anat fet diverses coses. ‘Pergamins oblidats’ va ser sorgir d’una idea que vaig tenir un dia i la vaig transformar amb uns llibres fets de llauna, dels que només me’n van quedar dos. Allí al darrere per exemple, aquelles fibres, són unes algues que bé podria tractar-se d’una perruca o ves a saber què... Però cada dia m’agrada més. Sempre penso que quan veig alguna cosa i l’arreplego és perquè hi veig algun significat o bé perquè em pot ser útil per a fer alguna cosa, tot i que de vegades puc acabar tirant-la a la brossa.

P. Per què tu, Manolo, com tots els artistes, per quantes èpoques has passat? Poden distingir-se pels materials emprats o pels estils de cada moment?

R. Mai m’he preocupat pels estils perquè tampoc mai he pensat a dedicar-me professionalment a l’art. Per a mi, l’art ha representat una mena de psicoanàlisis. Sempre m’ha agradat molt llegir i a través de la lectura em venia al cap una idea, sobretot em passava quan llegia poesia. Un dia vaig conèixer a poetessa Zoraida Burgos (4) i la seva obra coincidia molt amb la meva manera de pensar. Per això, la darrera exposició està dedicada a ella. Gràcies a la seva amistat vaig poder entrar als ambients artístics de Tortosa, on vaig trobar el que aquí a Amposta no existia.

P. Quan vaig visitar la teva recent exposició, Jaume Arasa, el director de lo Pati, em va dir que per l’edat que tens, encara et trobes en ple procés de creació.

R. Efectivament. I això és perquè tinc curiositat per les coses i sempre intento estar al dia de tot. Ara mateix a la Pedrera de Barcelona (Casa Milà) (5) hi ha una exposició molt bona d’Anselm Kiefer (6) i que, sense conèixer-lo de res, em vaig adonar que les seves obres tenien una certa afinitat amb les meves.

P. Per cert, recordes la teva primera obra?

R. Sí, me’n recordo perfectament. Va ser una pintura abstracta i la tinc penjada a casa. De menut em van regalar una caixa de pintures a l’oli amb tots els estris necessaris per a introduir-me al món de la pintura.

P. Imagino que de menut ja havies de tenir una gran facilitat pel dibuix i potser alguna cosa més. Ens ho expliques.

R. Sí, al col·legi, per a guanyar-nos uns diners, potser una pesseta, fèiem dibuixos del Capitán Trueno (7) i del Jabato (8), però sobretot del primer. També vaig participar en unes exposicions que feien al Casino on participava molta gent i una vegada vaig obtenir un segon premi; fins que van començar-se a fer les biennals d’art que va organitzar Soriano-Montagut (9) on ja no vaig participar.

P. Vas assistir a classes de dibuix o d’altres matèries o el teu aprenentatge ha estat del tot autodidacta?

R. Mai he fet estudis d’art, sempre he estat autodidacta. De jove sí que vaig voler anar a Barcelona, però a la meva família no li va semblar bé que hi anés.

P. Normalment, els artistes sempre teniu algun altre artista que us ha influït en la vostra obra, en el teu cas també ha passat?

R. L’únic artista que m’ha influenciat ha estat Manolo Millares (10). Vaig conèixer la seva obra al museu de Conca i he de reconèixer que hi va haver coses d’ell que en van influir.

P. Si et sembla, ens endinsarem una mica en la teva darrera exposició, ‘7 arbres de ribera de Manolo’. Com se’t van acudir les obres que presentes. Perquè és evident que la inspiració pot arribar-te en un moment donat, però les obres, entre si, són molt diferents. Com vas portar a terme el procés creatiu?

R. Passejant pel Delta. Com he dit abans, la meva obra sempre s’ha basat en el paisatge deltaic. Vaig molt a caminar per la via verda i un dia em vaig fixar en uns xops i en arribar a casa vaig dibuixar-los. Mentrestant, va arribar la pandèmia de la COVID i vaig d’haver de parar per un temps. Quan vaig poder retornar al meu treball i, mentre anava pintant els xops, se’m van ocórrer altres coses que tenien a veure amb el canvi climàtic i com quedaria el Delta sense natura. En canvi, les cases de la mostra ja feia vint-i-set anys que estaven fetes i formaven part d’una col·lecció particular.

P. Per la data que figura a la descripció de cada obra, has passat uns quants anys elaborant-les. N’hi ha una del segle passat i la més recent és d’aquest mateix any.

R. Dins d’aquest any he fet poca cosa, tot i que vaig haver de dibuixar les fulles dels xops una a una buscant l’estètica de l’arbre.

P. D’això te’n volia parlar. Segurament, les fotografies que se n’han fet de la teva exposició, no fan el mèrit a la teva obra. Quan t’hi apropes i et fixes en els detalls, amb la confecció de les fulles pintades una a una... és una feinada...

R. La feina no compta. Vaig pintar-les amb molta paciència mentre meditava. La primera obra va ser la fulla de palmera i, posteriorment van vindre les altres. En les pintures s’entremescla una mica l’estètica japonesa.

P. Intueixo que l’art per a tu ha estat més una afició que no un modus vivendi, però, tot i això, quantes exposicions has fet?

R. Així és, mai he viscut de l’art. Pel que fa a exposicions n’he fet molt poques, cinc o sis i alguna més de col·lectiva. Una vegada la Fundació Miró (11) em va donar un premi que ha estat el reconeixement més gran de tota la meva trajectòria artística. Els dibuixos que vaig presentar van anar a diversos llocs del Japó, d’on mai van tornar.

Saps com defineixo jo l’art? Com ‘la saviesa de les coses inútils’.

P. A part de la Ribera, has tingut altres fonts d’inspiració?

R. Sí, de tots els moviments socials que han anat sorgint. Durant l’època de la dictadura, un s’havia d’expressar d’una forma determinada per a poder passar la censura. Des de llavors les coses han canviat molt i ho vaig poder constatar mentre preparava la darrera exposició a lo Pati a l’hora de confeccionar el programa de mà.

Sempre m’ha interessat molt la cultura japonesa. Una vegada vam anar a veure al palau de Pedralbes de Barcelona una exposició d’una monja japonesa que en tassetes de porcellana pintava ‘haikus’ (12) que són poemes japonesos molt breus, de tres versos i vaig quedar impressionat.

P. Una curiositat que no sé si saps. A Ceret, a la Catalunya del Nord hi ha un important Museu d’Art Modern (13) amb obres d’artistes reconeguts internacionalment com Picasso, Matisse, Gris, Mallol, etc. Entre tots ells n’hi ha un que es coneix com a Manolo, així, a seques. Es tracta de Manolo Hugué (14). No sé si coneixies aquest particular?

R. Conec l’obra de Manolo. Una vegada, amb la meva companya, vam anar a casa d’uns amics a l’Empordà i volíem visitar Cadaqués, però finalment, en veure que a Ceret feien una exposició de ceràmica de Miquel Barceló, vam decidir anar a veure-la i allí vaig veure l’obra de Manolo.

P. Per cert, la directora del museu de Ceret entre 1986 i 2012 va ser la godallenca Josefina Matamoros (15), filla d’immigrants catalans que es van establir a França l’any 1954. Tota una personalitat al país veí i que està en possessió d’una Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya l’any 1999.

R. Sí, sabia que Josefina Matamoros havia estat directora del Museu d’Art Modern de Ceret durant molts anys. Crec que durant una temporada va viure entre Tortosa i Godall.

P. I ja, per acabar, usarem el comodí de la pregunta no realitzada, vols afegir alguna cosa més que consideris important?

R. Essencialment, penso que hem parlat de tot el que pot interessar al públic. Podríem segui parlant durant hores, però ja hauria de ser de temes personals.

Moltes gràcies, Manolo per dedicar-me una mica del teu temps.