ELS "CEMENTIRIS" DE LES CAMPOSINES

Avui he pogut llegir al setmanari la Veu de l’Ebre que s’han dipositat els primers ossos a l’ossera del “Memorial” de les Camposines. JA ERA HORA!! Aquest monument necrològic pensat per acollir els ossos dels combatents des dos bàndols en l’anomenada batalla de l’Ebre de la Guerra Civil Espanyola, va ser inaugurat pel president del Parlament català Ernest Benach l’any 2005, el mateix any en que el Ministre de Defensa espanyol va visitar la quota 705 de la Serra de Pàndols (25 de juliol)
Amb la meva dona i els amics d’Ulldecona hi vàrem estar el mes de setembre. Prèviament havíem demanat poder visitar els espais al Centre d’interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre en la sortida organitzada des d’allí pel COMEBE. Després de visitar el “poble vell” de Corbera, la segona etapa va ser el Memorial de les Camposines, al costat de l’ermita de Sant Miquel, ja al terme de la Fatarella. He re reconèixer que en aquell moment ens va decebre bastant. Una ossera que no contingués cap resta humana, pareixia una despesa inútil! Però a més a més em vaig indignar quan vaig veure que les biografies que hi apareixent de 10 combatents (5 per cada bàndol), les del costat nacional, estaven totes ratllades. El cartells eren litografiats sobre metall i és fàcil, amb qualsevol objecte, fer-hi gargots per sobre. No defensaré els combatents del costat franquista, no ho he fet mai! Però allò era un atac al patrimoni. Un patrimoni nou, acabat d’inaugurar, i ja uns brètols havien deixat la seva empremta. No sé si a hores d’ara s’han restaurat o no, però si s’ha fet, ho ha estat en diners públics que, de ben segur, també han pagat els seus pares!

Després, quan em vaig assabentar que aquelles serres estaven plenes de restes humanes abandonades i fins i tot, “maltractades”, encara em vaig indignar més. No es podien haver dipositat de primera hora a l’ossera? Quan de temps fa que la Plataforma en Defensa de la Terra Alta i més gent anònima van denunciar-ho?
Vaig saber després (dos amics de Corbera, Clúa i Gamero, m’ho van dir) que la gent de Corbera coneixia amb tota exactitud on es podien trobar esquelets de soldats morts i abandonats feia prop de setanta anys. Però la gent del poble preferia deixar-los allí. Tal com deien ells, “si han estat tot aquest temps, que segueixen reposat en pau; allí no fan cap mal!”.
Però al pas del temps les empreses que havien d’instal•lar els “molinets”, van entrar per aquell territori “com un elefant per una terrisseria”. Feia falta posar-hi una mica d’ordre!
A les Camposines, també, es diu que hi volen posar un cementiri nuclear. Fins i tot hi surten defensors com Xavier Sabaté, el delegat del govern al Camp de Tarragona (i es conseller de governació) En ser-li replicades les manifestacions, va fer com fan la majoria de polítics, les va matisar i va dir després “Què sempre que es desmantellessin les centrals nuclears”.
Els cementiris (tan els humans com els nuclears) són sinònims de mort. La Terra Alta ja n’ha viscut prou de mort per a seguir albergant-ne encara més i no per a unes quantes dècades, sinó per milers d’anys!
Així que, amb les restes dels “nostres morts” i les dels qui van ser enemics de la República, ja en tenen prou. NO AL CEMENTIRI NUCLEAR!!
(Vull dedicar l’escrit d’avui a Imma Merino, periodista el Punt. I com diu ella: Salut i llibertat!)

PP: ENTRE EL FINANÇAMENT IRREGULAR I L’EXERCIT DE SALVACIÓ

Feia dies que no tocava el tema de l’entramat de Gürtel que afecta a càrrecs del PP. I és que no s’hi produeixen novetats importants. Ahir sí. Ahir, el jutge Garzón, ja va donar proves de la imputació dels dirigents del PP Luis Bárcenas, tresorer del partit i Gerardo Galeote, diputat europeu. Entre tots dos, segons consta a la documentació, van cobrar una quantitat propera als dos milions d’euros.
Tot fa pensar que els cobraments anaven destinats al finançament il•legal del PP en temps de José Maria Aznar. Però Barcenas va continuar en el seu càrrec a l’arribada de Rajoy. Suposo que va ser una imposició de l’anterior i funest president del govern espanyol.
Rajoy calla. I la seva actitud contrasta amb les exigències als membres del govern sobre les formes de governar. Només al recordar que el Ministre Bermejo va caure, en bona part, per la pressió que va exercir el PP. També ha fet moltíssima pressió al Jutge Garzón però sense èxit, al menys fins ara.
Però a les files del PP quasi ningú mou fitxa. S’han limitat a expulsar del partit a alcaldes i altres de rang inferior. Però amb els “peixos grossos”, n’hi tocar-los! A part dels dos esmentats n’hi ha un d’excepcional: Francisco Camps, President de la Comunitat Valenciana...
Segurament que “la caiguda” d’alguns d’aquest càrrecs deixaria en una situació molt incomoda al president nacional del partit. Fins i tot podria forçar la seva dimissió. Per això i mentre puguin lluitaran per salvar-se i si fa falta, s’aferraran a un “clau ardent”, com es diu vulgarment.
Mentre, des de la Comunitat Valenciana s’ha llançat un repte al govern central (igual com va fer fa uns anys Dña. Esperanza Aguirre amb l’assignatura d’Educació per la Ciutadania), però en aquest cas contra la llei d’avortament que vol aprovar el govern Zapatero. Diu Camps que faran la seva pròpia llei d’avortament i que un grup de voluntaris miraran de convèncer a les noies que vulguin avortar que no ho facin. Em recorda l’Exercit de Salvació (potser l’heu vist en algunes pel•lícules americanes recaptant fons pels carrers) que tenen cura de les bones costums de la població americana (de fet mundial, ja que estan per molts països) i miren d’adoctrinar-nos.
Camps, amb l’Educació per la ciutadania també va voler fer un invent (d’aquells que es diu ‘amb gasosa’) i va voler que s’impartís en anglès. Al final un desastre!
Esperem també que amb la ‘pròpia llei d’avortament’ es torni a equivocar com en tantes altres coses, encara que els votants del PP no se’n adonen de la ‘biga a l’ull’ que tenen.

DE DEBÒ LA GUERRA VA ACABAR AVUI FA 70 ANYS?

Avui es commemora el 70è aniversari de l’acabament de la guerra. Avui fa 70 anys de la programació d’aquell comunicat de “Caido y desarmado el ejercito rojo...” des del quarter general de Franco a Burgos.
La darrera zona en caure va ser Llevant (València i Alacant) Precisament avui a la SER escoltava un testimoni molt esfereïdor. Una dona explicava com estaven esperant al port d’Alacant que els recollís un vaixell per anar-se’n (segurament cap a Mèxic o l’Argentina) En veure un barco que s’apropava per la línia de l’horitzó, van pensar que ja estaven salvats. Finalment van veure que era franquista i els va entrar el desànim. Un senyor que estava al seu costat es va seccionar la jugular allí mateix. Va preferir morir que caure en mans dels nacionals. També de la SER podeu escoltar aquest altre testimoni.
Certament dels darrers dies de la guerra i dels anys de la postguerra, tinc molt poca informació. Mon pare encara no havia fet 11 anys i ma mare en tenia 7. Els records són llunyans i, segurament, més pels que els han contat que no per les experiències viscudes. A la guerra es va situar la línia de la reraguarda franquista. Des d’allí es subministrada el menjar a la tropa del front i el poble va estar “envaït” durant uns mesos per l’exercit feixista.
Després d’uns anys de passar gana (ma mare diu que en va passar, en canvi mon pare disposava fins i tot de blat per a fer pa) i tenir com aliment bàsic les llentilles, els soldats “nacionals” els oferien llet de pot i cigrons.
Mon tio Leonardo (ja us en he parlat més vegades) em va explicar que ell, quan se’n va adonar que el front de l’Ebre estava a punt de caure, va poder fer arribar un missatge als seus pares i els va dir que marxessin lluny. Com a molt prop Barcelona. Es pensava que la resistència de la capital catalana seria heroica, com la que va fer-se a Madrid. Però la realitat va ser una altra. I després l’exili...
Quantes famílies trencades! Quantes vides truncades!
La padrina de mon pare (ma tia Consuelo) va marxar amb els seus pares i el seu fill Pepín (de 3 u 4 anys) El seu marit no va voler marxar. A França va haver de refer la seva vida amb un altre home de Cervià de les Garrigues (Lleida) de nom Francisco.
Mon tio Leonardo que va ser de la lleva del biberó es va casar amb una noi del Port de la Selva: Rosita.
Sobre tot els primers anys van ser molt durs. La repressió a les ciutats grans i mitjanes va ser forta. Als pobles petits no es va notar tant, però es va notar.
L’any 61 vaig anar per primer cop a l’escola amb 4 anys. El primer mestre que vaig tenir va ser Don Pedro que era fill del poble. Crec recordar que amb ell parlàvem català. Als 7 anys vaig passar a la “classe dels grans”. Allí em vaig trobar amb D. Francisco, fill de Santa Bàrbara i republicà convençut. Mon pare em va explicar que va tenir que “convertir-se” per a poder exercir. Molts d’anys després va ser ell mateix qui em va desvelar la seva ideologia. Quan ens dirigíem a ell, ho havíem de fer en castellà i, evidentment, tot l’ensenyament de l’època havia de ser en aquest idioma.
Les primeres classes de català (voluntàries) no les vaig rebre fins principis dels anys 80.
Darrerament s’han produït notícies que fan pensar que la guerra no fa tant que va acabar. Fixeu-vos amb l’acudit de Ferreres al Periódico d’ahir mateix... Carlos Fabra “el pirata de la Diputació de Castelló” publica un llibre lloant el Franquisme amb el beneplàcit del seu partit que no és la Falange, sinó el Partit Popular! A Itàlia, Berlusconi s’apareix cada cop més a Mussolini i aconsegueix reunificar la dreta baix el seu control.
l'Església surt al carrer i vol tenir cada cop més força i fa un pols al govern socialista de Zapatero.
70 anys? Pareix ahir mateix...

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (II)

Dintre de l’apartat de idees imaginatives per a superar la crisi, he d’informar-vos sobre una que apareix avui el Periódico de Catalunya: una espècie de caixer automàtic per a subministrar llet al detall.
Amb aquesta idea, que ja s’ha posat a la pràctica, s’aconsegueixen dues coses: abaixar el preu (ja que no es cobra l’envàs) i, precisament, al no anar envasada, no cal reciclar-lo. És una de les tres ‘R’ per evitar el consum d’envasos: Reducció, reutilització i reciclatge.