Sembla impossible que a les acaballes del segle XX, a Europa, encara hi haguessin països amb estructures quasi medievals. Andorra, l’estat del Pirineus, entre Catalunya i França, tenia aquesta peculiaritat. Es debatia entre la modernitat de la seva societat (comerç, infrastructures turístiques, etc.) i l’arcaisme dels seus estaments.
Només per posar un exemple, la divisió territorial d’Andorra era (i crec que encara és) en 7 parròquies) No en comarques, ni pobles, sinó una divisió “clerical”.
Encara que, de fet, hi havia un president del govern andorrà, tenia (i manté) la figura dels coprínceps: el president de França (una altra mostra del centralisme del país veí del N) i el bisbe de la Seu d’Urgell (un altre cop ens troben amb un càrrec eclesiàstic) La quan cosa em porta a pensar que fins el moment en que Andorra esdevé un estat intendent, el seu territori devia d’estar sota el domini del bisbe de l’Alt Urgell, que li va acabar donant la independència.
Com tot estat que esdevé democràtic després d’un llarg procés, en els primers 16 anys (4 legislatures des de 1993), Andorra va estar governada pels liberals. Els partits liberals són tradicionalment de centre dreta i seria difícil trobar similituds en els partits espanyols actuals.
La història ens diu que quan a Espanya el Partit Liberal era fort i amb possibilitats de governar (va arribar a governar), l’altre gran partit era el conservador. El primer estava format per la petita burgesia i les classes mitjanes altes, mentre que els conservadors eren dels més alts estaments i també militars i clergues. Per això és quasi impensable trobar avui partits amb una ideologia semblant.
El següent pas que havia de donar Andorra com a país era sortir de la “llista negra” de la OCDE dels països que tenien la consideració de paradisos fiscals. Un paradís fiscal és un sistema bancari que guarda un estricte secretisme sobre els seus dipòsits. Això permet que arribin capitals procedents de tot tipus de transaccions: diner negre del blanqueig de capitals provenints del tràfic de droga, armes i tot tipus de negocis “opacs”.
Era el pas que li mancava per convertir-se en un estat modern, encara que, només que sigui d’una manera “romàntica”, segueixi tenint la vella divisió territorial i conservi els actuals “caps d’estat”.
Igual com va passar amb Espanya, després d’un temps de “transició política” on governa un partit “moderar”, els procés electoral dóna la victòria a un partit de caire més esquerrà, en aquest cas del Partit Socialdemócrata.
El citat partit té davant seu el repte d’acabar per modernitzar l’estat i dotar-lo d’un sistema tributari àgil, modern i adequat. No serà per manca de models, ja que, si mira cap a Europa (cap a on, sinó?) en trobarà de prou diversos. Fins no fa gaires anys, a Andorra no existien pràcticament els impostos i aquest era un dels motius de trobar els productes que es venien a les botigues a uns preus tan baixos.
De totes formes, el final de tot procés de modernització d’un país, seria l’eliminació de qualsevol estructura arcaica. La qual cosa la considero una utopia difícil d’assolir. Evidentment estic parlant, en el cas d’Espanya, de la monarquia.
