MERCATS AMBULANTS FORA DE LA LLEI

Ahir divendres vaig poder parlar amb un venedor ambulant. Ja sé que això, pers si mateix, no és cap mena de notícia, ja que per poder parlar amb un venedor ambulant només cal que vagis a algun poble on és habitual que se’n instal•li un el dia de cada setmana establert per l’ajuntament.
Segons aquest senyor, que viu entre l’Ametlla de Mar i Salou, ell és el president de l’Associació espanyola de venedors ambulants. Segurament d’associació n’hi ha més d’una, de vegades d’àmbits molt més reduïts. Recordo per exemple una associació que va agrupar als venedors de Tarragona i Castelló. I ho recordo perquè estava apadrinada per la UGT i aquest sindicat em va demanar que els hi fes una xerrada sobre la fiscalitat de la venda ambulant, en un canvi dels que sovint solen fer-se des de l’autoritat fiscal.
Com a bon venedor ambulant, el senyor era parlador i pareixi encantat de dedicar-se a aquest tipus de comerç. Em va explicar alguna de les fites que havien aconseguit i d’altres que estaven negociant, com és la possibilitat de poder vendre la llicència de mercat a l’igual que els taxistes poden vendre la de taxi a un altra persona sense intervenció dels ajuntaments.
Però entre les coses que em va dir, n’hi va haver una d’especial. Una que el tenia preocupat per la passivitat de la policia. El comerç il•legal. Però no el comerç que es fa a alguns pobles per part de venedors que van de casa en casa, que també és il•legal, sinó d’objectes robats i fet a llocs allunyats dels pobles, com per exemple a determinades masies.
Em va ensenyar un anunci d’un d’aquests suposats mercats il•legals fet a una revista de publicitat. El mercat ambulant en qüestió havia de tenir lloc a una masia de Vilanova d’Escornalbou. Un poble no massa allunyat de Reus. Segons el que em va explicar aquest senyor, allí es podia trobar tota mena d’objectes a un preu molt econòmic procedents de robatoris a domicilis particulars i que en alguns casos, els suposats compradors havien pogut reconèixer electrodomèstics, televisions, etc. que els havien estat robats mesos abans.
El tema, sense cap mena de dubte, es del tot preocupant.

100 € PER ACABAR AMB LA CRISI

(Aquest petit comte me'l va mostrar ahir un amic de Móra d'Ebre i he pensat que estaria bé compartir-lo)

Mes d'agost. Una petita ciutat de la costa en plena temporada. Cau una pluja torrencial des de fa dies. La ciutat sembla deserta.
Totes les famílies tenen deutes i viuen a base de crèdits.
Afortunadament, arriba un rus folrat de diners i entra en un petit hotel amb encant. Demana una habitació.
Posa un bitllet de 100 € sobre el taulell de recepció i se'n va a veure les habitacions.
El recepcionista de l'hotel agafa el bitllet i surt a corre-cuita a pagar els seus deutes amb el carnisser.
El carnisser agafa el bitllet i corre a pagar el seu deute amb el criador de porcs.
Al seu torn, aquest, s'apressa a pagar el que deu al proveïdor del pinso per animals.
El del pinso agafa el bitllet al vol i corre a liquidar el seu deute amb la prostituta a la que fa temps que no paga.. En tems de crisi, fins i tot ella ofereix serveix a crèdit...
La prostituta agafa el bitllet i surt cap al petit hotel on havia portat clients les darreres vegades i que encara no havia pagat.
En aquell moment baixa el rus, que acaba de fer una ullada a les habitacions, diu que no n'hi agrada cap, agafa el bitllet del taulell i se'n va.
Ningú no ha guanyat ni un "duro", però ara tota la ciutat viu sense deutes i mira el futur amb confiança!

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (IX)

L’altre dia vaig llegir que un pertiguista corria nu pels carrers de Paris buscant un patrocinador. I es que en temps de crisi, les marques comercials s’ho miren a l’hora d’invertir en aquesta mena de publicitat. Les empreses busquen rendibilitat i el patrocini en determinats esports és un bon escaparate. Però és evident que no tots els esports tenen el mateix ressò i, fins i tot, dintre de l’atletisme (en el que una de les seves disciplines és el salt de perxa) , hi ha proves molt més atractives que d’altres. El saltador es diu Romain Mesnil, o sigui, ens quedem tots igual. El millor saltador de perxa de tots els temps, Sergéi Bubka no en tenia cap de problema a l’hora de trobar patrocinadors i d’estar en actiu tampoc en tindria en aquests temps.
Potser la tàctica d’aquest atleta la tindran que posar en pràctica l’equip ciclista de l’Astana on corre l’espanyol Contador i qui va ser set vegades campió del Tour de Fraça Armostrog, ja que, segons s’ha sabut fa dos mesos que els seus membres no cobren. La notícia és tan recent que encara resulta difícil trobar referències de la mateixa a Internet.
Els calendaris on bombers, policies, futbolistes, etc. sortien nus per guanyar diners, sovint amb finalitats solidaries, ja han quedat antiquats. Ara el que es porta és el nu integral en viu i en directe!

VALÈNCIA, UNA PAÍS DE CONTRASTES

He parlat diverses vegades del país veí del Sud: València. I no m’agradaria ser repetitiu i dir coses que ja us he dit o contat altres vegades. Però és evident que València és un país de contrastes. Imagineu-vos, si Catalunya és un petit país, ells encara ho són més. Malgrat això tenen moltes més diferències i molts més enfrontaments que nosaltres.
De vegades comento que és un greuge comparatiu la qüestió de l’idioma. Segurament coneixeu o heu conegut joves valencians que han arribat a Catalunya a treballar com a professors, infermeres, etc. En canvi, els nostres joves no hi poden anar perquè es veu que allí parlen un idioma “diferent”. Mentre nosaltres diem que tot és el mateix i acceptem els nivells de valencià com equivalents al català, allí no! Per acabar dic que, malgrat tot, els que venen a ocupar un lloc de treballa aquí, tenen molt clara la qüestió de l’idioma i no tant que les diferencies entre els uns i els altres siguin tant accentuades com els hi volen fer creure els seus governants.
Aquest matí he pogut parlar amb una jove parella de Sueca i m’han confirmat fil per randa això que us he explicat. No els hi he preguntat a qui voten a les eleccions (o a qui no voten) No calia, segurament no l’hauria errat si n’hagués fet un pronòstic.
Aquests dies Raimon, el gran cantant de Xàtiva està de celebració. La seva cançó més entranyable i més coneguda, “Al vent” ha fet 50 anys... Quasi com jo! No obstant, la primera vegada que vaig haver-la d’escoltar ja n’hauria de tenir quasi que 20. Jo, la cançó dos menys! He llegit al Periódico de Catalunya que, finalment, al seu país, el país que Raimon tant porta al cor, li han fet un reconeixement! Com homenatge a “Al vent” , li han muntat una exposició que inclou originals de Tàpies i Miró. En canvi, Raimon reconeix que “Catalunya va fer possible que jo pogués existir”. Aquí, al nostre país d’homenatges al constant de Xàtiva se n’hi ha fet diversos. En recordo un al Palua Sant Jordi on, el propi Raimon va convidar a la Lira Ampostina i ell va sortir amb l’uniforme de la societat musical de la capital del Montsià. Tot un homenatge i un record als seus primers passos com a músic.
En canvi, l’article esmentat del Periódico res no diu (pareix que estigui recitant la lletra de “la Madame”) si al vernissatge (heu vist com es posa “en culte” inauguració) hi van assistir les més altes representacions del govern valencià. Hem temo que no.
I la més alta institució del país és, de moment, Francisco Camps. Avui, precisament, la presidenta de les Corts Valencianes, Milagrosa Martínez (així es diu, de bo) ha tirat fora a la portaveu de “Compromís” , Mònica Oltra, per portar una camiseta on hi estava estampada la fotografia de Camps amb la frase: “Wanted –only alive” (Es busca –només viu-) I contra el que es pot pensar de bon principi, res te que veure amb el cas Gürtel (segons informacions periodístiques del Plural, pot ser imputat la propera setmana), si no per les seves reiterades absències de la seu parlamentaria. I si a més, sé li suma que avui era una jornada de control parlamentari, potser encara, la protesta, sigui molt més justificada.
Així, no ens cal estranyar tant, que si Camps no acudeix al lloc on té l’obligació d’anar, tampoc acudeixi a inaugurar (o encara que només sigui a veure) una exposició com la de Raimon, un personatge que, segur, no és de la seva devoció. Però “la estimació” és mútua... Oi?