dilluns, 27 de juliol del 2009

L'IMPOSSIBLE PACTE SOCIAL


A les alçades que estem ningú discuteix que estem patint una de les crisis econòmiques més importants. Els països occidentals, dintre del món globalitzat som causa i efecte. Nosaltres vàrem ser els qui originàrem la crisi: Estats Units sense cap mena de dubte, però també Espanya que, durat anys, va consentir una bombolla immobiliària tant innecessària com perjudicial a llarg termini, tal com ho estem veient. L’altre dia li deia a un amic que els únics països que no “tenen crisi” són els subdesenvolupats. Si entenem com a crisi la destrucció de llocs de treball, el descens de la fabricació i del turisme, la baixada de PIB (amb números negatius), també està en números negatius la inflació, etc.
Aquells països com de “tot això” no en tenen ni saben el que és, no tenen crisi amb un sentit estricte. Però és evident que tenen altres crisis i, segurament, molt més greus.
Aquests dies tothom parla del pacte social i dels seu trencament. Jo diria que el pacte social a Espanya té els seus orígens en els Pactes de la Moncloa de 1977. En plena transició democràtica després de la mort del dictador Franco, el llavors president Adolfo Suárez va reunir al palau de la Moncloa els principals partits polítics, sindicats i les organitzacions empresarials. Llavors teníem una inflació que arribava al 47 % anual (!)
Però és evident que no hi ha pacte si una de les parts es nega a pactar. Ara, el president del govern Rodríguez Zapatero reuneix als dos grans sindicats (CC.OO. i la UGT) i a la CEOE (la principal associació empresarial) Tot i entendre que en aquest temps la majoria de col•lectius s’ho passen malament, no hi ha ni punt de comparació de com s’ho estan passant la majoria d’empresaris amb una bona part dels treballadors (sobre tot d’aturats) Els motius son obvis, mentre els empresaris “s’han de sacrificar” reduint la seva despesa en qüestions com consum de serveis i oci, etc. El aturats, molts, han d’acudir a associacions com Càritas a demanar menjar.
Però els empresaris volen, en una mena de xantatge, que se’ls redueixi les quotes que paguen pels treballadors a la Seguretat Social i l'acomiadament lliure, a canvi, entre altres coses, que s’apugin els tipus d’IVA que paguem tots. No en tenen prou que el govern els bonifiqui determinats tipus de contractes o altres mesures de tipus tributàries. O tot o res! Al final, el president del govern ha dit prou!
Que al darrera hi pot haver el Partit Popular? I perquè no? Una organització empresarial sempre serà més propera al PP (o a CiU) que no als partits d’esquerres: Igual com els sindicats estan més propers als partits d’esquerres que no del PP. És pura lògica.
El diari digital el Plural ens diu qui pot estar al darrera dels empresaris: dos ultralliberals relacionats amb la FAES, la fundació que presideix José Maria Aznar (l’allargada ombra del neoconservador) Aquests serien Juan Iranzo i José Luis Feito.
És evident que en aquests moments ens hi estem jugant molt. La darrera enquesta del CIS dona per primera vegada la victòria al PP en el cas de celebrar unes eleccions de forma immediata, des del 2004. La manca d’estabilitat econòmica produïda pel propi capital pot arribar a donar la victòria als partits de la dreta, com ja va passar a les darreres eleccions europees i a la majoria de països de la UE. Tota una paradoxa...
Hi ha massa interessos en joc per a que la dreta s’avingui a pactes que, al seu entendre, només beneficiarien el govern. Per ells, els treballadors no compten!

EL BALL


(O com vendre una burra coixa als ciutadans d’Amposta)
Dissabte per la nit, a Amposta, es feia el ball de proclamació de les pubilles de 2009 al recinte de festes. Abans de començar (el ball), les pubilles, acompanyades pels presidents de les entitats a qui representaven, avien acudit des de l’ajuntament al recinte. Posteriorment eren cridades una a una per pujar a l’escenari, mentre les de l’any anterior anaven baixant. Després de treure de dintre d’una bossa els noms de la pubilla infantil i la pubilla major, li donaven la paraula al Sr. Alcalde.
Crec que hagués segut normal que hagués parlat de les festes que venen, de les pubilles, de la seva il•lusió, etc. Però l’alcalde va començar parlant de la crisi i com aquesta afectava al poble d’Amposta. Però tal com anava avançant els seus discurs, les seves paraules resultaven cada cop més increïbles. Deia que el pressupost d’inversió d’aquest any era el més “potent” de la història d’Amposta i, a partir d’aquí va començar a enumerar les obres que s’estan fent per “tota Amposta”. En cap moment va fer cap referència de que, la majoria d’aquestes obres es realitzen gràcies a l’anomenat “Plan E” o “Pla Zapatero”. A saber: la urbanització dels carrers Verge del Pilar, Barcelona, Mestre Homs i un tros del Cervantes; el cobriment de dues pistes esportives, la instal•lació de noves illes de contenidors soterrats, l’ampliació de la piscina descoberta (quan encara s’està fent aquesta), l’acabament del parc dels Xiribecs que porta començat quatre legislatures...
L’any passat, del pressupost d’inversions de l’ajuntament d’Amposta només es va executar un 17 %. I aquest any, fins el 30 de juny (demà ha de passar pel ple), només es porta executat un 14,02 %. I gràcies a que les obres del “Plan E” han d’estar fetes abans de final d’any, que sinó... L’alcalde parlava d’una inversió d’uns 35 milions d’euros... Però d’aquests quan arriben de Madrid?
La Revista Amposta de la primera quinzena de juliol, titula: “Pla de xoc de l’ajuntament per crear llocs de treball”, tenyint de roig les paraules “crear llocs de treball”. En lloc parla tampoc del “Plan E”.
Jo comparo a l’actual alcalde amb un tractant d’animals dels que hi havia bans. De vegades volien vendre una burra coixa. Si ho aconseguien fer eren mestres en l’art de vendre.
Jo no faré com ell. Sense treure mèrits al govern central que està invertit per totes les ciutats i pobles d’Espanya per aconseguir apaivagar l’atur, és cert que aquests diners ja haurien d’haver estar rebuts molt abans pels ajuntaments si hi hagués una llei justa de “finançament de les hisendes locals”. Fa molt temps que es diu que els ajuntaments haurien de poder disposar de prou autonomia financera per poder afrontar les seves necessitats, cosa que no passa.
De totes formes, com diuen els castellans: “Más vale tarde que nunca”. Però voler-se apropiar d’unes inversions que es paguen en diners dels altres, és, al menys, deplorable. És cert que es l’ajuntament qui marca les seves prioritats, però de res serviria si no hi hagués el finançament adequat!

divendres, 24 de juliol del 2009

BRINDIS AL SOL


Curiosament quan buscava per Internet el sentit de “brindis al sol” (per o usar una frase inadequada), m’he trobat amb la sorpresa de que CiU qualificava el ou finançament con a tal.
I és que avui, precisament avui, tenia pensat titular així el meu comentari pel comportament de CiU en el debat que s’ha celebrat sobre el nou finançament de Catalunya.
Un debat aplaçat dimecres pel dia de dol que es va decretar a Catalunya arran de la mort de 4 bombers de la Generalitat quan intentaven apagar el foc forestal d’Horta de Sant Joan (avui s’ha mor el cinquè que era el que estava en un estat més crític dels altres dos bombers ferits en el mateix sinistre)
He pogut escoltar uns moments per la ràdio (entre 2/4 i 3/4 de 12) la segona rèplica de Montilla al cap de l’oposició, el Sr. Arturo Mas. A part de constatar que Montilla ha guanyat fluïdesa verbal quan s’expressa en català, he trobat que els arguments emprats per a rebatre la postura de CiU, eren sòlids i contundents. Sobre tot m’ha agradat quan li deia a Mas que no s’havien llegit el text de l’acord, perquè a la pàgina 22 (si no recordo malament) sortien les xifres que CiU tan nega que existeixen!
Però el més sorprenent de tot ho he sentit de retorn a casa sobre les 3 de la tarda quan escoltava les notícies per Catalunya Informació. Segons deien, Mas hauria ofert al govern donar suport al nou finançament a canvi de que el tripartit reconegués que les xifres que donaven no serien reals i la il•legalitat de l’acord (segons CiU per no estar d’acord amb el text de l’Estatut)
Evidentment, el govern d’Entesa ha rebutjat l’oferiment del principal grup de l’oposició.
Per a mi, la proposta de CiU en boca del seu líder Arturo Mas, “és un brindis al sol”. Li doni suport o no CiU, l’acord de finançament no té marxa enrera. CiU una vegada més mostra la seva prepotència per voler “posar” al govern de Catalunya al seu terreny.
M’imagino la “xuleria” de Mas sortint als mitjans de comunicació y dir que “el govern de Catalunya, finalment, ha reconegut que el finançament no era tan extraordinari com el govern volia demostrar”.
Mas (i Duran i CiU) a l’inrevés ho acceptarien? El President, ens el moments que l’he escoltat li deia a Mas que el nou finançament era molt millor que el que van pactar el govern central en temps d’Aznar i el de Catalunya quan el “pare” Pujol n’era el president i Arturo el seu conseller en cap i llavors es va pactar sense la implicació dels altres partits catalans i no perquè aquest no ho volguessin, simplement perquè les negociacions van ser al marge de l’oposició d’aquella època.

dijous, 23 de juliol del 2009

SIMILITUDS I DIFERÈNCIES


Ara resulta que l’alcalde d’Horta de Sant Joan és un expert en apagar focs! Cal recordar que és de CiU (segurament que de CDC) I després d’això, pregunto: Les declaracions que ha fet posant en dubte el “bon fer” dels bombers, han estat per iniciativa pròpia o perquè li han manat des de la direcció nacional?
De moment CiU ja ha demanat explicacions. Els hi ha mancat temps al Pallarès, Sancho etc. per demanar la compareixença al Parlament del conseller d’Interior Joan Saura per a que expliqui si hi va haver descoordinació dels bombers.
Això és el que preocupa realment a CiU? O dit d’una altra manera... Què li interessa més, la mort de quatre bombers o desgastar el govern de la Generalitat ? La resposta és obvia: desgastar el govern d’Entesa.
Un altre exemple clar de la “responsabilitat de país » de CiU és el tema del finançament. Crec que l’altre dia ho va deixar molt clar Joan Rossell, president de Foment del Treball Nacional, la principal agrupació patronal de Catalunya: “Diem que sí per pragmatisme; no és el millor acord de finançament, però si millor que el que teníem fins ara...”. És evident. L’actual govern de la Generalitat no hauria signat mai un acord que no fos millor que el que va signar CiU quan governava el país. Això ja ho deia jo mateix en un dels meus habituals comentaris. I també deia: “I el proper que es signi, serà millor, encara que el signi CiU”. Son evidències d’aquelles que cauen pel seu propi pes.
CiU se’n vol desmarcar, pura i exclusivament, per tàctica de partit. I farà tot l’enrenou que calgui i sortirà el Cid Campeador (Jordi Pujol) a defensar els seus i després en sortirà Duran i Lleida i defensarà la independència de l’expresident... És igual, pura tàctica i si m’apureu, totalment planificada. El que cal és “reduir al màxim” l’impacte que suposa el nou finançament de Catalunya entre la ciutadania en general.
Abans, als governs de Felipe González I d’Aznar, es parlava del “sentit d’estat” de CiU. Segurament perquè CiU governava a Catalunya i només que aconseguís una millora, per petita que fos, del govern central, feia que votés afirmativament la investidura del president o la llei de pressupostos. Ara ja no passa, CiU està a l’oposició i, com s’ha demostrat, el govern central ha de negociar amb el legítim govern de Catalunya. Per a mi, l’acord entre Zapatero i Mas per l’estatut, va ser il•legal! Per molt que es tractés d’una llei amb rang d’orgànica.
CiU d’ara s’assimila molt al PP. És el no per el no. Els hi és igual que beneficií a la majoria de la ciutadania del nostre país... Si consideren que va en contra dels seus interessos polítics votaran que no.
Es clar que hi podríem trobat excepcions. Com per exemple la Llei de l’educació de Catalunya, però com deia un diari que vaig llegir, era la “primera llei no partidista”. O sigui, governi qui governi la podrà aplicar, ja que “no perjudica ningú”. També ho vaig dir: “No és la meva llei!”.
Abans deia que, personalment, preferia el PP que CiU i ho explicava: “El PP és la dreta pura i dura i saps el que vol. En canvi, CiU, només busca el benefici propi i de vegades no els veus venir per on venen!”.
Ara, en canvi, cada vegada els dos partits s’assimilen més. El PP s’apropa cada vegada més als postulats de CiU buscant el seu propi benefici. Tenim l’exemple clar del cas Gürtel on un bon grapat de dirigents estan implicats en una trama il•legal de cobraments (amb regals o en efectiu) o el cas dels espies de Madrid on es controlaven els mateixos companys de govern)
I CiU cada cop s’apareix més el PP en referència ser una dreta cada cop més dreta. Utilitza les mateixes tàctiques d’oposició que el PP i això per a CiU és nou, ja que van estar governant durant 23 anys Catalunya. I el PP a après de CiU que quan es governa, a més a més de controlar el poder, poden col•locar a gen seva en llocs estratègics i a sobre, anar “omplint la bossa”,
CiU, abans, era una dreta catalanista. Ara ho poso en dubte... Potser per això es vol apropar cada vegada més al PP per a recuperar el poder perdut a Catalunya.