AIRES PREELECTORALS

Aquest cap de setmana no ha pasta cap fet transcendental digne de ser recordat o que pugui significar l’inici d’una nova etapa. Però si un cúmul de coses que et fan pensar que els diferents partits van agafant posicions per a les properes confrontacions electorals que, si tot va segons el guió previst, dintre d’un any aproximadament han de tenir lloc les de Catalunya i, per a les d’Espanya (eleccions generals) encara queden dos anys i mig...
El que passa és que el PP, com he reiterat tantes vegades, no acaba de pair mai les seves derrotes i, de fet, el clima preelectoral ja arranca des de l’endemà mateix de les passades eleccions que va tornar a guanyar Zapatero.
L’estratègia del PP està més encaminada a desgastar el rival que no de fer una autèntica política d’oposició. El PP actual és un partit polític que només busca la pica baralla i la confrontació amb el govern i el partit que li dóna suport i amb actituds poc responsables de cara a la ciutadania. Repetir les estratègies usades pels populars per a desgastar el govern, seria repetitiu i una pèrdua de temps. Potser només cal esmentar la darrera: “Zapatero està tot sol”. I tot perquè hi ha hagut 3 ministres que han abandonat l’escó de diputats recentment. Com si al PP no li hagués pasta mai! Els que em coneixeu sabeu que sempre he estat en contra dels polítics professionals. Si Solves, Sevilla i Muñoz Molina han marxat segur que és perquè han trobat una nova ocupació fora de la política. No cal buscar-hi més els tres peus al gat.
Sobre CiU, sorprenen les declaracions d’Arturo. Ara es postula com “els garants de que a Catalunya no passarà el mateix que al País Basc”. Afortunadament, Catalunya i Euskadi són dos realitats molt diferents. Ja vaig dir al seu dia que no justifico el pacte, però l’entenc. Quins partits són els que han patit més la barbàrie de la ETA? Al País Basc, tant a socialistes com populars se’ls considera alguna cosa així com a “estrangers” a la seva pròpia terra i són els que més morts i atemptats han tingut a les seves files. Punt. En canvi, aquí a Catalunya, només cal fer una mirada retrospectiva i veurem com en el darrer govern de Pujol, CiU i PP van mantenir un pacte en contra de la resta de forces. Encara que la “sorpresa” més gran ens la va donar Francesc Homs (potser a partir d’ara li caldria dir Francesc Holmes) Va se l’anunci de que el PSOE farà coincidir les eleccions generals amb les autonòmiques de Catalunya per mirar de guanyar vots cap els dos costat! Avui escoltava que no s’ho creia ningú (i quan dic ningú em refereixo a cap formació que no sigui la d’ell mateix) Encara que ell afirmi que els hi ha dit “algú”. Que vagi en compte Homs (Holmes) que, de vegades els espies són dobles i igual com els hi poden dir coses de casa dels altres, també poden filtrar als seus rivals polítics coses de la Casa Gran.
El PPC no ha entrat mai al govern, però qui dóna estabilitat al “ídem” és el Parlament i allí s’entenien a la perfecció. Molt d’escenificar el pacte anti-PP al notari per part d’Arturo, però ara ja s’han desdit. Encara que CiU sempre pot arribar a governar amb ERC, no ho hem d’oblidar. Puigcercós no és Carod-Rovira.
També s’han anunciat diferents consultes sobre la possibilitat de que Catalunya pugui arribar a ser independent. És una forma de mantenir “presència política” per part d’ERC. Qui promou aquestes consultes sap que, a la pràctica no tenen cap tipus de valor, però així es parla d’ells. A Amposta ja s’ha anunciat que també es farà. En aquest cas, avanço, segurament votaré que “sí”, però no per això he de deixar de pensar que per a la majoria dels ciutadans pugui significar un pèrdua de temps.
I, finalment, l’Alicia Sánchez-Camacho ja ha estat proclamada candidata del PPC a les properes eleccions autonòmiques. Va venir Rajoy i van reomplir l’acte amb tota la solemnitat que es mereixia. El PP “diu” que vol mostrar a Catalunya la seva cara més moderada amb la finalitat de guanyar vots. En el cas que així fos, seguiria mantenint dos discursos diferents: un de moderat cap a Catalunya, aquí i un de bel•ligerant amb Catalunya per a Espanya. De no fer-ho així, potser guanyaria vots als nostre territori, però en perdria (segur) a les dues Castells, Galícia, València, Madrid...
Des de la Festa de la Rosa del PSC ja se li va replicar: “Que retiri el recurs que va interposar davant del Tribunal Constitucional per l’Estatut”. No ho faran!

L'INFORME DEL DEFENSOR DE LA CIUTADANIA D'AMPOSTA

No fa gaires dies es va repartir per Amposta l’informe del Defensor de la Ciutadania. Previsiblement, dilluns dia 28 quan es convoqui el ple ordinari del mes de setembre, acudirà al saló d’actes per a presentar el seu informe davant de l’ajuntament.
Cal dir, a mode de preàmbul, que el Defensor de la Ciutadania d’Amposta va ser un dels primers “defensors” de Catalunya i va recaure, en un principi, precisament, amb la mateixa persona que ha ostentat el càrrec en els darrers cinc anys: Eloi Toldà.
Aquest any acaba el període pel que va ser nomenat i, a l’hora d’elaborar l’informe es permet fer un pròleg on parla d’una forma molt enigmàtica de dos grans grups. “Els que fan i deixen fer i els que no fan ni deixen fer”. Potser caldria que ens ho expliqués ja que les coses no es poden deixar a mitges tintes...
Sense ànims d’entrar a fons en l’anunciat informe, ja que podria, fins i tot, avorrit per a qui em llegeix, a mode de resum repassarem els casos en els que, segons el Defensor ha intervingut, desglossats per àrees:
Turisme.- Una queixa que no ha estat solucionada.
Governació.- Nou queixes, 4 de les quals han estat solucionades, dues no, dues més no tenien raó i una ha estat derivada.
Ensenyament.- Dues queixes, una ha estat solucionada, l’altra no tenia raó.
Serveis socials.- Dos queixes, una no solucionada i l’altra no tenia raó.
Cultura i festes.- Dues queixes, totes dues solucionades.
Immigració.- Una queixa que ha estat solucionada.
SOREA (l’empresa subministradora de l’aigua).- Cinc queixes, una ha estat solucionada, tres no i una no tenia raó.
Esports.- Quatre queixes, totes quatre solucionades.
Hisenda.- Set queixes, sis de solucionades i una no tenia raó.
Agricultura i medi ambient.- Catorze queixes, tretze solucionades i una no ha estat admesa per manca de base.
Obres.- Quaranta-sis queixes, de les quals trenta-tres han estat solucionades, sis n, tretze no tenien raó de ser i dues no han estat admeses.
Serveis.- Seixanta-quatre, de les que 39 han estat solucionades, sis no, 17 no tenien raó, dues han estat desestimades.
Policia.- Seixanta-quatre de les que 39 han estat solucionades, sis no, 17 no tenien raó, dues han estat desestimades.
Com a ampliació de dades sobre la figura del defensor, diré que el seu horari és de dilluns a divendres (o sigui tots els dies feiners) de 11 a 13. La retribució assignada l’any 2003 va ser de 840 euros mensuals i per aquest any 200, ronda els 1.000 (o sigui, que és mileurista amb la particularitat de “treballar” només 2 hores diàries)
Però com el millor exemple és la pròpia experiència personal, us explicaré que el 3 de març de 2008, la comunitat de propietaris d’on resideixo va registrar a l’ajuntament dos escrits dirigits al Defensor de la Ciutadania d’Amposta. En un d’ells, la queixa era sobre les molèsties ocasionades per la cafeteria que hi havia tot just albs baixos de l’edifici: música, cotxes, caramboles del billar, etc. I l’altre sobre el cobrament del rebut de la brossa que es cobrava a la comunitat i que ell havia dit diversos cops que era il•legal.
Resultat. L’ajuntament mai es va adreçar al president ni a cap veí per donar-nos explicacions. Vaig tornar a parlar amb el defensor i, això sí, va mostrar la seva estranyesa, però després tampoc res de res.
No sé si aquests casos estan o no contemplats al seu informe.
Actualment la cafeteria va tancar el passat mes de març i el rebut de la brossa de les comunitats va desaparèixer, però ara es repercuteix sobre els veïns amb una considerable pujada!

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XII

Fins ara, crec recordar que totes les “idees imaginatives” de les que us havia parlat, les havia trobat totes a la premsa i eren de diferents llocs, tots ells, des de fora de les nostres terres.
Ahir, baixant cap a casa des de Tortosa, anava escoltant la ràdio quan la SER va fer una de les seves habituals desconnexions on s’hi sol passar publicitat territorial. De sobte una em cridà l’atenció. Fins i tot us diré la “marca”. Era de la cadena de supermercats Electrohiper Europa (que té diverses tendes pel territori –Amposta i Roquetes són dos exemples-) I què ofereix aquesta cadena? Valent-se de que és una marca coneguda, ha degut d’arribar a un acord comercial amb un bon grapats de professionals (paletes, electricistes, pintors, fusters, etc.) i ofereix la possibilitat de fer-te la “totalitat” de la reforma integral de “la teva casa”.
Si algú ha passat per aquí, es a dir, si ha fer reformes a casa seva, sap del que estic parlant. Quasi ningú ofereix un servei complet. I llavors, a l’hora de coordinar els diferents professionals (perquè s’han de coordinar, ja que hi ha un moment que el paleta diu que no pot seguir si no va el lampista i l’altre si no va el fuster...) i així van passant els dies i veus com les obres que estaven previstes en acabar-les en 3 mesos, es van allargant en el temps i, finalment, te’n costen 6! I mentre tu has d’anar pagant el pis que has llogat per viure mentre durin les reformes... La majoria va a pressupost tancat, es a dir, ja sap el que li costarà tota la reforma, però amb l’extra dels pis quasi que ningú hi conta.
Penso que la idea d’oferir un servei així ha estat una bona pensada per part d’algun “bon empleat” de l’empresa. I també, al fer-ho tot, et poden donar un millor preu i unes condicions més avantatjoses.
Acabava la falca publicitària dient que si “et feien els mobles de cuina, et regalaven els electrodomèstics...”. El que he dit, una molt bona idea!

A LA RECERCA DE LA IGUALTAT

Encara que sembli impossible, en plena era de la tecnologia i de les comunicacions, quan ja estem ben entrats als segle XXI (on recordeu de l’efecte 2000 que tenia que afectar els ordinadors de tot el món? Ja han passat quasi 10 anys!) la dona segueix patint moltes discriminacions. Encara que, segons informa el Periódico d’avui, des de fa poc, una menys...
Així és, l’antic ofici de gondoler per la veneciana ciutat dels canals, es veu que fins ara, només estava reservat als homes des de feia 900 anys. Dintre de poc el podrà exercir una noia de 23 anys. Així que als diccionaris caldrà afegir el mot “gondolera” (el corrector me l’ha donat com a falta)
I és que la recerca de la igualtat d’oportunitats entre la dona i l’home ja està duran massa temps. Avui hauria de ser impensable per tothom que una dona no pogués competir amb l’home amb les mateixes condicions sense que el sexe hi tingues res a veure.
Fent memòria retrospectiva m’ha vingut al cap el cas d’aquelles dues noies asturianes que volien treballar a la mina i a qui van vetar de poder-hi “baixar”. He mirat de trobar-ho per Internet i no ho he sabut trobar o bé la notícia té tants d’anys que la Internet, tal com la coneixem avui, encara no estava operativa.
I és que la dona, històricament, ha patit una marginació laboral i social respecte a l’home en molts d’aspectes i camps de la nostra societat. No cal anar a buscar exemples a països desenvolupats on el règims masclistes obliguen a les dones a estar a casa sense poder sortir ni tant sols per anar al metge si no estan acompanyades d’un membre masculí de la família.
Recordo un programa que feien a Catalunya Ràdio ja fa uns anys. Crec que els fets van passar al Pakistan. Contava un metge català que una vegada va anar a aquell país convidat per un company de facultat. En arribar-hi, l’amic el va anar a buscar a l’aeroport. Des d’allí van agafar un autobús de línia que els va conduir ben a prop de la casa on vivia l’amic pakistanès juntament amb la seva família. Al poc de baixar de l’autocar i una vegada ja havien entrat al barri on hi vivia, de sobte, des d’una de les cases, va sortir un nadiu i amb un revòlver va apuntar-hi al cap de l’amic català, mentre que començava una forta discussió amb el seu amic. De sobte, va abaixar l’arma i va girar cua marxant per on havia vingut. L’amic pakistanès li va explicar el motiu d’aquella amenaça i forta discussió. “M’ha preguntat perquè portava estrangers al barri, ja que podien veure a les seves dones...”. I va continuar. “Jo li he dit que si les seves dones s’estiguessin a casa, tal com és la seva obligació, tu no en veuries cap”. Allò va ser el que va fer-lo desistir i abaixar l’arma.
Però no cal anar tant lluny. Fins no fa molts anys l’exercit i la policia no admetien dones i una mica més enllà, als anys 70, la Caixa, tampoc volia dones a la seva plantilla de treballadors.
A l’administració on jo hi treballo, la dona està igual de considerada que l’home, però, a l’hora d’accedir als llocs de màxima responsabilitat encara s’hi poden trobar més homes que dones. També recordo una vegada que va caure al meu poder, ja farà més de quinze anys, els estatuts del “Club de Leones”. En els seus primers articles deia que no admetien dones com a sòcies (un model actual encara conté articles masclistes), com tampoc ho feien a les famoses societats gastronòmiques del País Basc.
Afortunadament les coses van canviant, però de vegades encara una mica a "relentí".