ANIMALADES

Aquest cap de setmana a Suïssa (que recordem-ho, no està dintre de la UE per voluntat pròpia) es va fer un referèndum per veure si els animals havien de tenir un advocat d’ofici.
La notícia no deixa de ser sorprenent, ja que, difícilment l’animal (qualsevol animal) pot explicar als “seu” advocat els maltractaments soferts per a que aquest tingui els fonaments necessaris per a la seva defensa.
Encara que el resultat de l’enquesta va ser “no” per àmplia majoria, un cantó suïs (els cantons venen a ser com les regions o comunitats autònomes aquí) ja té un defensor dels animals. El primer que hi ha al món. Aquest advocat defensor va portar als tribunals un pescador que havia explicat com va capturar una tenca (o carpa, hi ha qui diu que no és la mateixa cosa) i la lluita que va portar amb l’animal fins poder-la fer fora de l’aigua. L’advocat va “defensar” el patiment i l’angoixa del peix abans de ser capturat.
Encara que jo conc molt poc del país helvètic, pel que pareix, són bastant primmirats i molt estrictes en el compliment de les normes. Un com em van explicar que no pots dutxar-te després de les 10 de la nit si això pot molestar el veí que pot denunciar-te per fer-ho a una hora “tant intempestiva”. Aquí molts encara hem de sopar...
Com pot veure’s, els països europeus som força diferents. Mentre aquí a Catalunya estem debatent si s’han de suprimir les corrides de toros, allà el debat és si cal posar un advocat que defensi d’ofici els animals. Segurament els suissos ens deuen de veure com uns autèntics energúmens, no ja només per les nostres corrides, sinó fins i tot per fer els tradicionals bous de festes majors a les nostres comarques.
En canvi aquí, un dels actes més incívics que hi ha i que pareix que, fins i tot, hi ha un marge de tolerància, és no recollir els excrements dels nostres animals domèstics. Hi ha campanyes sensibilitzadores. A Amposta per exemple ja s’ha engegat en dues ocasions i segueixes veient caguerades de gos arreu de la ciutat. D’altres coses que es poden veure són punts d’alimentació per a gats, cosa que també està prohibit. No gaire lluny de casa meva n’hi ha un que, personalment, ja he posat en coneixement de les autoritats al menys dos cops i ja fa diversos mesos. Segueix estant. En principi pareix una cosa d’allò més cívica: “Pobrets gatets, ja està bé que algú els hi doni menjar!”. Però això fa que hi puguin anar d’altres animals,com per exemple rates. I algun cop és una autèntica porqueria.
Però parlant d’animals domèstics i animalades, no voldria passar per alt l’actitud d’ahir del Conseller d’Economia de Galícia (pertanyent al PP) Javier Guerra, que així se’n diu, va tenir una manera molt especial de commemorar el dia internacional de la dóna treballadors que es celebrava precisament ahir. Amb globus, d’aquells que manipulen els animadors (com els que fa per exemple el “showman” Moniato) Amb ells es va fer una falda i una flor al cap, volen imitar el vestit d’una dona. I si amb això no en tenia prou, a la ma portava una granera. Al seu costat, la Consellera de Treball Beatriz Mato anava vestida d’home amb un barret al cap igualment fet de globus, així com una corbata i un maletí. Ja es diu que “qui no en ve de raça en fa poc o en fa massa”. El “numeret” mereix tota mena de reprovacions. La dona mereix una mica més de respecte per la seva dignitat i les actituds masclistes de determinats col•lectius (dintre del PP n’està ple) l’única cosa que fan és intentar degradar més la seva imatge i allunyar-la dels objectius que es pretenen en les reivindicacions dels dies com el d’ahir que no són altres que treure totes les barreres que, encara avui, separen les dones dels homes.

(La foto és del País)

NO HI HA COLOR!!

Avui li estava donant voltes per veure com enfocar el tema del que parlar-vos. Tenia bastant clar que volia fer-ho sobre el Partit Popular, però posats a pensar n’hi havia un parell: la censura per part de la Diputació de València a l’exposició organitzada per la Unió de Periodistes amb el títol de Fragments d'un any i les manifestacions ahir en contra y a favor de l’avortament.
Però quan he vist avui la portada del Periódico, he exclamat: “No hi ha color!!”.
Al centre de la portada hi ha una foto de cadascuna. A la de l’esquerra s’hi veu un grup de noies amb els pits nus i amb eslògans a favor del dret a decidir. A la foto de la dreta (com no podia ser d’una altra manera) s’hi veu un grup de manifestants en contra de l’avortament entre els quals hi destaquen dues monges d’alguna de les congregacions més ortodoxes ja que van totes tapades fins les orelles i el cap.
Mentre col•lectius “pro vida” es manifestaven en contra de Zapatero més que d’una altra cosa, encara que ho disfressen en contra de l’avortament, altres col•lectius feministes es manifestaven a favor del lliure dret a avortar.
Vull recordar una vegada més que la llei de l’avortament no OBLIGA ningú a interrompre l’embaràs. L’única cosa que fa és ampliar els supòsits que hi havia fins ara i afegir-hi quan es tracti de determinades situacions socials.
Hi van haver dues manifestacions: una a Madrid i l’altra a Barcelona. La de Madrid va ser la més nombrosa i va congregar uns 10.000 participants (a la de Móra d’Ebre en contra del cementiri nuclear en va aplegar 5.000 i la primera era pràcticament de nivell nacional i l’altra purament territorial) Segons les fonts periodístiques, entre els assistents de Madrid hi havia dues cares conegudes del PP: l’eurodiputat Mayor Oreja i la regidora de Madrid i esposa de l’expresident Aznar Ana Botella. Totes dues persones representen la versió més ultradreta dintre del PP. l’Ana Botella és membre de los “Legionarios de Cristo”. Mayor Oreja dia que la llei d’avortament no era progressista, sinó més pròpia dels temps dels bolxevics”.
Mentre, divendres passat, a València, el diputat de Cultura Salvador Enguix inaugurava una exposició fotogràfica on hi havia una petita part que mostrava les relacions dels conservadors valencians amb la trama Gürtel que, com tothom sap, es tracta d’operacions fraudulentes on hi ha implicats diversos càrrecs del PP valencià, entre els que es troba el propi President Camps.
És evident que es tracta d’una flagrant vulneració de les llibertats d’expressió i d’informació. Per aquest fet els periodistes van decidir cancel·lar-la.
Situacions com aquesta, a València, no sobten gens ni mica tractant-se del PP i, sobre tot de Camps. Encara que a la llunyania tots coneixem la manipulació existent al País Valencià (perdó Comunitat Valenciana, no sigui que s’empipin) i sobre tot al primer canal de la seva televisió pública (Canal 9)
Avui, el director del museu (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat), Alfonso Rus, ha presentat la dimissió.
Què passarà si dintre de dos anys guanya el PP amb Rajoy al cap davant?
Segurament que l’Espanya que veure’m no tindrà res a veure amb l’actual i no em refereixo a l’economia precisament.
Mentre, em quedo amb la foto del Periódico. Aquest matí un company meu ja preguntava si tenen prevista fer alguna manifestació per aquí. L’assistència de públic sobre les voreres, seria notable.

LA "MANI" DE MÓRA D'EBRE

Aquest matí, en arribar a Mora d’Ebre, la primera persona coneguda que m‘he trobat ha estat Antonio Recio, d’Amposta, membre de la Plataforma Anti-cementiri Nuclear de Catalunya. Hem parlat principalment de dues coses: de la participació prevista y de la climatologia.
Li he dit que pujant, per la ràdio deien que els organitzadors de la manifestació de Móra d’Ebre d’avui en contra del Magatzem Temporal Centralitzat (Cementiri Nuclear9 esperaven una participació de unes 5.000 persones. Recio m’ha respost que “era un desig i “una crida” a la participació i que pareixia que el temps acompanyaria”. També m’ha dit que hi havia un 60 % de possibilitats que plogués i això calia tenir-ho en compte a l’hora de convocar la manifestació per avui i no per un altre dia, però que d’altres dies encara era pitjor”.


Cal dir que el temps s’ha aguantat mentre ha durat la manifestació u que, la participació d’avui ha superat les expectatives de la organització.
Com sempre hi ha hagut ball de xifres i, mentre Josep Sabaté, des de la tribuna d’oradors deia que érem 10.000 persones, els Mossos d’Esquadra rebaixaven la xifra a 3.000. Com sempre i, segurament, la xifra exacta estaria entre aquestes dues quantitats. Si a Ascó en varem ser 2.000, avui, us ho asseguro, n’erem bastants més, força més. Aquell dia, sobre tot en arribar a la plaça de l’Església es podia veure a quasi que tota la gent que hi havia participat. Avui, durant el trajecte entre el por vell de l’Ebre fins arribar a la plaça de Dalt, era impossible arribar a veure tota la manifestació. I quan s’ha arribat a la plaça, encara menys, ja que aquesta s’ha quedat petita.


Com sempre passa moltes cares conegudes. Aviat he vist a l’alcalde de Batea i diputat al Parlament Joaquim Paladella acompanyat per la seva esposa i quasi que immediatament a “l’altre” Joaquín, el que va ser alcalde de Vilalba dels Arca i també membre de l’UPTA. Mentre em retrobava amb companys, a pocs metres es col•locaven els membres de la PDE am Manolo Tomàs i Joan Antoni Panisello al cap davant, però també altres membres destacats com els amics Paco Curto de l’Aldea i Joan Panisello de Jesús. I així he anat robat amics i familiars amb qui “fer-la petar” una mica.


Entre tanta gent també he pogut veure al pintor Joan Rebull, al periodista i escriptor Xavier Garcia, al també escriptor i professor de la Rovira i Virgili Josep Sánchez Cervelló i, al començar els parlaments al novel•lista Andreu Carranza, fill d’un alcalde antinuclear d’Ascó.
Mentre parlava Carranza he decidit marxar. El viatge de retorn fins a casa era d’una hora aproximadament i, com que la manifestació ha començat amb més de mitja de retard, ja eren ¾ de dues de la tarda. Però encara em trobaria amb 2 coneguts més: Toni Borrell, alcalde de Miravet i Joan Ferrando portaveu de la Plataforma en defensa de les Terres del Sénia.


Encara he pogut fer algunes fotos pel poble.
Quan ja me’n anava cap a Móra la Nova (per cert no he vist al seu alcalde a la manifestació ni tampoc a cap convergent) on havia deixat el cotxe i caminava pel pas de vianants del pont vell, he trucat a la meva dona i m’ha dit que a Amposta plovia.
Per finalitzar vull repetir un dels crits que he escoltat avui: “L’alcalde d’Ascó, de cap al reactor”.

LES DUES ESPANYES

La història d’Espanya està plena de referències a les “dues Espanyes”. Hi ha qui parla que el “mite de les dues Espanyes” apareix per primer cop l’any 1808 quan s’inicià la guerra del Francès, també anomenada la Guerra de la Independència Espanyola on el poble es va alçar en armes contra Napoleó. En aquell moment hi havia partidaris de Carles IV, però també del seu fill Ferran VII.
I aquesta situació s’ha anat vivint, com he dit abans, al llarg de la nostra història: monàrquics i lliberals, monàrquics i republicans, dretes i esquerres, etc. Hem podríem posar més d’exemples, però ja aniran sortit en el transcurs de l’escrit.
En aquests darrers temps hi tornem a trobar exemples d’aquesta divisió interna. Aquesta mateixa setmana, al parlament de Catalunya s’està debatent si cal suspendre les corrides de toros o bé mantenir-les. La reacció immediata (allò que se’n diu “ efecte acció-reacció” va estar a càrrec de Dña. Esperanza Aguirre que va declarar la “fiesta nacional” bé d’interès cultura i, per tant, que cal protegir. Sense esperar gaire temps, de fet el dia següent, van ser els presidents de València i Múrcia que van imitar a la presidenta de Madrid i van fer el mateix. Curiosament les tres comunitats autònomes governades pel Partit Popular.
Sé de la gran tradició taurina que hi ha a Madrid (Feria de San Isidro) i també conec la valenciana, sense anar més lluny a Vinaròs n’hi ha una plaça i, al menys una penya “Pan y toros”. Però també hi ha afició a Catalunya amb diverses places: la Monumental de Barcelona, i les de Tarragona, Girona, Figueres, Lloret de Mar, etc. Algunes d’elles convertides més en un espectacle turístic que no una altra cosa.
Amb aquesta posició, el PP es torna a desmarcar a la manera d’entendre de molts cap a l’Espanya més “cañí” i casposa.
Ja sé que molts del que podeu llegir aquest escrit pensareu que “Catalunya no és Espanya...”. Molt bé, però a l’hora d’anar a votar a unes generals i dipositar el vostre vot, segurament ho feu per algun partit nacionalista o que fins i tot demana la independència de Catalunya i que també es presenta a les eleccions encara que “no hi cregui”. I de vegades aquestes situacions hi ha que tenir-les en compte per articular, si més no, un discurs coherent.
L’altre exemple clar és l’atac frontal que està fent el PP al jutge Garzón. Quan Baltasar Garzón va començar a destacar, Felipe González ja portada diverses legislatures al cap davant del govern espanyol. En aquells moments jo vaig arribar a afirmar: “Si Garzón es presentés de cap de llista, segurament guanyaria les eleccions”. Felipe va ser viu i va ficar-lo de número dos per Madrid, just pel darrera seu. Però Garzón no va ser Ministre Justícia (contra tots els pronòstics) i al cap de poc temps va abandonar de forma definitiva la carrera política. Una mica com li va passar a Pizarro dintre del PP que, de ganxo electoral als ostracisme total, hi ha menys passos del que un de vegades es pensa.
Garzón va tornar a la carrera judicial i va ser una mena de “valedor” de causes perdudes: va voler jutjar a Pinochet pel cop d’estat a Xile, també a d’altres militars de dictadures sud-americanes, etc. Però finalment Garzón va “tocar” coses que a l’Espanya dels segle XXI, quan ja fa està a punt de fer 35 anys des de la mort del dictador Franco, encara no es poden tocar i menys remoure.
Els casos Gürtel que afecta alts càrrecs del Partit Popular (hereus fins que es demostri el contrari del regim dictatorial de Franco) y voler obrir les fosses comunes dels ajusticiats republicans de la Guerra Civil Espanyola, li han comportat querelles criminals que ara el Tribunal Suprem té la responsabilitat de dictaminar. Serà, a la meva manera de veure les coses, si finalment s’acaba jutjant i condemnant a Garzón, una de les vergonyes més grans que haurà patit la democràcia espanyola.
Per cert, una idea per a Dña. Espe. Aa que ja ha declarat el “toros” com a bé d’interès cultura, el proper pas que podria fer és declarar també bé d’interès cultural el Real Madrid CF. La majoria de catalans no podem ni veure’ls ni en pintura (posats sobre una bàscula, crec que hi ha més anti-madridistes que no detractors de les corrides de toros)
i després de que el Barça ve de guanyar 6 (+1) títols la passada temporada i el Madrid fer un ridícul espantós i per mirar-nos de posar-se a la nostra alçada s’ha gastat més de 300 milions d’euros, la idea de “protegir-los” faria feliços a molts dels seus seguidors. Fins i tots a alguns d’aquí que no els agraden les corrides de toros.