Vull separar-me (un article de Mateu Ciurana)

Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me.
No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però
això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em
maltracta i m'explota. No em sap greu recordar que t'he estimat i que
m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut
sempre com una propietat. T'he servit i has presumit de mi. M'has dit
alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has
buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet
perquè anessin millor.
Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho.
Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant
tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva. Tenim una
història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les
teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens
necessitem. Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo
renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués
sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.
Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com
seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.
Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que
jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre.
Que absurd!
Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres
seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva
manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir
adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que
prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira
de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de
viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant
t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada
(*llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre*),
perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t'ho com vulguis, però
vull deixar-te. Que tinguis sort!
Adéu, Espanya!

Mateu Ciurana
(Publicat al diari Avui: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/193273-vull-
separar-me.html)

SER DEL PP A AMPOSTA

Aquesta setmana l’agrupació local del PP, reconstruïda fa pocs mesos, va repartir una nova versió del fullets volants. La tercera, si no estic errat, des de la “refundació” del partit.
El format és el mateix que les dues anteriors i, en aquest cop, va adreçat als joves.
Hi porten afirmacions que criden l’atenció, ja que, des d’un punt de vista oposat, no crec que vagin molt en consonància amb la seva doctrina, que voleu que us digui.
La primera, per exemple “Sóc del Partit Popular, jove i progressista”. De quan el “progressisme entra dintre de la definició del PP”. Sempre he sentit dir que els del PP són “conservadors” i els “progressistes” són els d’esquerra (no concreto partit, ja ho veieu) O sigui, “progressista” i “conservador” són ternes contraposats!
Encara recordo quan l’exalcalde d’Amposta (per cert, pregoner a la festa major d’aquest any) afirmava que era més progressista que nosaltres, els del PSC. Una mica fort venint de qui venia, però potser no li cal tenir en compte...
La tercera afirmació diu “Sóc del Partit Popular, jove i defenso el territori”. Aquí tinc un dubte: Què volen dir quan diuen que “defensen el territori”? Jo quan “defensava el territori” me’n anava a manifestar per aquests móns de déu per a que no fessin el transvasament de l’Ebre, ja que això suposava una pèrdua de recursos natural que, el dia de demà poden ser vitals per a la supervivència del nostre territori. En canvi ells, els del PP, van promulgar un Plan Hidrológico Nacional que volia portar aigua de l’Ebre, entre altres indrets, al Llevant Espanyol, Múrcia i Almeria, en total 1045 Hm3. S’haurien fet milers de canonades i s’hauria aprofitat l’aigua per a regar centenars de camps de gols i abastir macrourbanitzacions. Vull recordar un cop més un acudit de l’humorista El Roto que publica al País. “Per a que volen portar l’aigua al desert i el desert allí on hi ha aigua?”. No entenc una altra manera de defensar el territori. Ells, potser, dient que defensen el territori, volen defensar els interessos particulars d’alguns dels seus... Vaja, com han fet sempre!
També diuen que “els hi preocupa el futur de la nostra ciutat!. Mont bé, perfecte, però on estan? Si tant els preocupa el futur i tant emprenedors són, com diuen una mica més avall, cal “sortir de l’armari” (no ens el termes en que es sol usar la frase”. Cal inplicar-se més en la política de la ciutat, tenir iniciatives de tot tipus, empresarials, esportives, culturals, etc. i el cert és que jo, en tots els anys que porto vivint a Amposta (i ja va per a 22), aquesta manera de fer dels joves del PP no les he vist en lloc.
Finalment demanen treball i no caritat i respecte i sentit comú. El treball el creen les empreses (o sigui el capital) i l’Estat. Però quan ho fa aquest darrer es diu que hi ha massa funcionaris i la gent veu bé, fins i tot, la destrucció de llocs de treball públics.
I quan parlen de caritat, que volen dir? La prestació que paga l’INEM als qui han esgotat el subsidi d’atur? Que vagin i que els hi diguin als que cobren aquesta prestació i no torben feina, a veure que opinen ells...

Catalunya dóna exemple amb l'aigua (Article de Pedro Arrojo)

Només la Generalitat ha elaborat dins de termini un pla d'acord amb la directiva comunitària.

El Govern de la Generalitat té l'oportunitat de culminar una tasca excel·lent de dues legislatures en matèria de planificació d'aigües. L'entrada de Salvador Milà a la Conselleria de Medi Ambient, igual que la de Cristina Narbona al corresponent ministeri a Madrid, passaran a la història com la primera ocasió en què les dues carteres les van ocupar persones que van assumir una actitud conscient, activa i efectiva en defensa del medi ambient, i molt particularment en matèria d'aigües, desenvolupant la nova directiva marc d'aigües, aprovada a Brussel·les el 2000.

Avui, Catalunya marca lideratge mediterrani a Europa, i no només a Espanya, pel fet de ser l'únic país que presenta el seu Pla de Gestió d'Aigües en el termini establert per la directiva marc. I, el que és més important, aquest pla assumeix de manera substantiva els principis, objectius i criteris que marca la citada directiva, a diferència del que es pot percebre als esborranys de les diferents conques hidrogràfiques, i en particular en la de l'Ebre. El procés de participació ciutadana que s'ha desenvolupat a Catalunya s'utilitza en aquests moments com a referència exemplar a Brussel·les. I fins i tot els col·lectius socials ho saluden com a summament positiu.

No obstant, em fa la impressió que ni tan sols el mateix Govern n'és conscient. Contràriament, encara pesa com una llosa la mala gestió mediàtica, social i política de l'última sequera a Barcelona. I fins i tot pesa la vella indigestió politicoinstitucional de la guerra de l'aigua de Barcelona. Tot plegat, em temo, pot portar a devaluar o a no valorar tal com es mereix la notable feina realitzada en aquestes dues últimes legislatures per l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA).

La lluita de centenars de milers de persones contra la pujada injustificada d'impostos en la tarifa de l'aigua, batejada al seu dia com la guerra de l'aigua de Barcelona, es va entendre en la classe política com un clar senyal que apujar les tarifes de l'aigua era perillós políticament. Com a conseqüència d'això, tant els governs convergents com els tripartits han donat la consigna de «no tocar les tarifes», i s'ha carregat el dèficit sobre la part pública de la gestió d'aigües, de manera que la part privatitzada (Agbar) pogués quedar lliure i neta. El resultat de tot plegat: un forat financer a l'ACA que amenaça de desembocar en dolorosos i indesitjats processos de privatització en el futur.

Respecte a la crisi de la sequera, a Catalunya es va viure una paradoxa sense precedents: ser el país europeu que havia previst de manera més diligent els riscos d'una sequera en una planificació que ja aleshores estava pràcticament elaborada i fer una gestió social i política tan deficient de l'emergència de sequera que es va plantejar. Certament, aquella sequera va arribar abans que les mesures previstes en la planificació poguessin estar operatives; però això tan sols disculpa en part els errors comesos. El principal: la desconfiança en la ciutadania a l'hora de prevenir el risc de sequera.

Des d'un any enrere, s'hauria d'haver assumit el repte de discutir entre tots què s'havia de fer si passava un any més sense ploure… Però, en la mesura en què això obria flancs d'atac polític, es va optar per posar ciris a la Moreneta… No obstant, aquells errors no han d'enfosquir la planificació elaborada i la seva efectiva posada en marxa.

Catalunya ha viscut, juntament amb la resta d'Espanya, però amb particular intensitat, dues dècades de conflictes i debats en matèria d'aigües de les qual hem d'aprendre lliçons. Les enormes manifestacions contra el transvasament de l'Ebre que Barcelona va protagonitzar, fins i tot sent-ne pretesament beneficiària, van marcar una fita de maduresa en la perspectiva d'aquesta nova cultura de l'aigua que Brussel·les acabaria recolzant, amb l'aprovació de la directiva marc i el bloqueig de fons europeus al Pla Hidrològic Nacional del Partit Popular. El pla de gestió elaborat per l'ACA suposa un pas important en la consolidació de les opcions alternatives a aquestes polítiques transvasistes.

A primers de setembre, la Generalitat tindrà sobre la taula els documents definitius –memòria ambiental, programa de mesures i el pla de gestió– una vegada considerades les al·legacions i un cop acabada l'ampliació del termini d'informació pública que el Parlament va decidir. Només faltarà, doncs, una decisió del Govern perquè Catalunya pugui enorgullir-se d'haver culminat, en temps i hora, una tasca ben feta.

Si a última hora, i amb assumptes sobre la taula que, sens dubte, acaparen més l'atenció i dedicació del president i del seu Govern, cau en la temptació de deixar-ho per a qui guanyi les eleccions, crec sincerament que es cometria un doble error: el de no tancar una responsabilitat que correspon plenament a l'actual tripartit i el de possibilitar que els poderosos interessos creats al voltant de l'aigua puguin tornar a complicar un procés de planificació que, com ja s'ha explicat, s'ha desenvolupat de manera exemplar.

Professor de la Universitat de Saragossa.

DE PROMESES I INCUMPLIMENTS

Ahir, a Tribuna de Barcelona, el President del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, va fer la conferència 400 de la història del fòrum davant d’una sèrie de personalitats catalanes entre les que destacaven el propi President de la Generalitat José Montilla, consellers del govern català con la titular de Treball Mar Serna, el d’Educació Ernest Maragall, la ministra de Defensa Carme Chacón el president de Grup Z, Antonio Asensio, l’exconseller Ferran Mascarell, Luis del Olmo, Salvador Alemany, Manuel Bustos, etc.
Davant de tot aquest públic, Zapatero va prometre “rescabalar els catalans de la decisió del TC”. De totes les declaracions que es van fer al acabar l’acte, vull agafar les declaracions de la consellera Mar Serna: “S’haurà de traduir en resultats”.
És evident, no calen només promeses, cal que aquestes es compleixin i això, de vegades, ja és més difícil.
Hi ha una dita castellana que diu: “No sólo de pan vive el hombre”... Aquí podriem usar la variant: “Els catalans no vivim només de bones paraules...”.
Durant els 6 anys que Zapatero porta al davant de l’executiu espanyol ha fet innumerables promeses, algunes les ha complit, d’altres, no. L’incompliment més notable va ser llavors que va dir: “Aprobaré el Estatuto catalán que apruebe el Parlamento de Catalunya”. I després va negociar una reforma a la baixa amb Arturo Mas i el Congrés va retallar moltes coses que contemplava el tex original aprovat.
És cer que també se n’han complit d’altres, com la derogació del PHN, l’equiparació dels drets de gais, lesbianes i transexuals, l’ampliació dels supòsits per a poder avortar, etc.

Però qui molt promet, pot acabar, també, incomplint moltes de les seves promeses. Quan un arriba a dalt, les pressions que té de diversos sectors (polítics, econòmics, mediàtics, etc.) són tan fortes que per algun lloc ha de cedir i, finalment, passa el que passa.
Recordo que fa uns anys (4 si la memòria no em falla), arran de la distribució de banderoles electorals d’una campanya (devien de ser les autonòmiques de 2006) vaig rebre una trucada perquè el nostre partit no havia respectat el pacte entre els diferents partits. La resposta al meu interlocutor va ser la següent: “Les normes estan per a incomplir-les”. O és que algú coneix alguna norma que no s’hagi incomplert mai?
Evidentment, poc o res tenia jo que veure amb aquell incompliment. Des de fa uns anys, la penjada de banderoles les fan empreses contractades des de Barcelona. Al arribar a Amposta tu els lliures un llistat de les banderoles que s’han de col•locar pels distints carrers i un plànol de la ciutat. La distribució l’acaben fent ells i no sempre són tan curosos a l’hora de posar les que toquen a cada avinguda o carrer.
Fet aquest parèntesi, i per acabar, voldria recordar les conegudes paraules de qui va ser el primer president del govern espanyol després de la mort del dictador, Adolfo Suárez. Va queda per a la història el seu famós: “Puedo prometer y prometo”. També va haver qui el va parodiar i deia que tot era conseqüència d’ingerir vi de Cebreros, el poble natal de Suárez.