DEL COLL DE LILLA AL COLL DE LA TEIXETA

Aquest passat cap de setmana el coll de la Teixeta ha estat protagonista als telenotícies per la mort de dos motoristes. Aquest matí he pogut veure les imatges per TV3 i he vist dues motos pel terra mentre la veu en off explicava que no se sabia com s’havia produït l’accident, però que aquella zona, pels revolts que hi ha, és un lloc “molt freqüentat pels motoristes”. Què vol dir això exactament? Què hi fan allí els motoristes, turisme?

Devia de ser l’any 2001 quan mon fill Albert que tenia uns 10 començava a jugar a hoquei patins. Aquell diumenge l’Amposta va anar a jugar un partit amistós a Montblanc, al pavelló del Casal, construït gràcies a la intervenció de Josep Gomis que va ser durant molts d’anys president de la Diputació de Tarragona i fill del poble.

En acabar el partit retornarem cap a casa pel mateix lloc on havíem pujat.  Al passar pel coll de Lilla, un nombrós grup de motoristes impecablement vestits per anar amb moto, feien carreres com si aquella carretera es tractés d’un circuit.

Una mica més avall ens van aturar els Mossos d’Esquadra de Transit (devia de fer poc que havien assumit les competències en la matèria) Després d’estar aturats una estona sense que ningú ens digués res, es va apropar un mossos i ens van dir que “no estaven segurs de que hagués estat el nostre el vehicle infractor i que si m’arribava la notificació de la multa hi presentés al·legacions”.  Segons sembla havia pogut passar per un punt on hi havia una limitació de velocitat a més velocitat de la permesa.

La notificació em va arribar i, tal com em va recomanar l’agent, hi vaig presentar al·legacions fent-hi constar que en cap moment havia posat en perill la vida de la meva família si en lloc d’anar a 70 km/h tal i com indicava el senyal havia passat a 90. En canvi, una mica més amunt, al coll de Lilla si que havíem patit risc d’accident per la conducció temerària dels motociclistes. No vaig rebre mai cap tipus de resposta ni tampoc vaig d’haver de pagar la multa.

No sé (ni sabre mai) si finalment els Mossos van dissuadir els motociclistes d’aquelles pràctiques temeràries. Però el més normal és que quan algú se sent assetjat canviï de lloc.

No sé si és això el que està passant o no al coll de la Teixeta, però no m’estranyaria gaire.

I és que tot el nombre d’accidents que pateixen els motociclistes (percentualment molts més que els ocupants dels cotxes) no volen aprendre dels seus errors i les seves imprudències. I així els va.  

BALANÇ DE 8 ANYS

Després de les darreres eleccions municipals vaig deixar de ser regidor de l’Ajuntament d’Amposta, el meu poble adoptiu. Vagi per davant que mai m’he considerat un privilegiat, en contra del que pensen una bona part de la ciutadania.

Vaig arribar a la política activa (des de ben jove ja en tenia inquietuds) després d’uns anys de lluita antitransvasament de l’Ebre. L’equip de govern del meu poble no s’havia caracteritzat precisament per defensar el riu, ja que seguien sense vacil·lar  la línia marcada pel govern de la Generalitat de l’època amb Pujol al capdavant. Per tant, hom pensava en aquells moments “canviar el món” des de l’ajuntament del meu poble, sempre què, evidentment, entrés com a regidor i aconseguíssim el govern municipal.

Però a l’hora de la veritat, CiU, malgrat que el seu recolzament al Pla Hidrològic Nacional (o PHN) li va passar factura (va perdre uns 700 vots), va tornar a assolir la majoria absoluta. La meva il·lusió de poder fer les coses diferents de com s’havien fet en el darrers anys, de sobte, es van truncar.

No obstant això, la meva primera legislatura com a regidor va estar marcada, sobre tot, per l’esperança que, des de l’oposició, poder incidir en les polítiques municipals. Encara que només fos en petits detalls com, per exemple, millorar la circulació o la neteja dels espais públics. La manera de fer-ho era presentar mocions  que jo mateix preparava i defensava als plens. L’equip de govern, gentilment, solia aprovar-nos la majoria de les mocions, però a l’hora de la veritat tot quedava en “paper mullat”, ja que a la pràctica quasi que mai feien el que havien aprovat.

La retirada de qui havia estat alcalde els darrers 20 anys va obrir noves perspectives a que, finalment, hagués un canvi de govern. La campanya electoral la varem encarar amb renovades esperances, pensant en la possibilitat de governar. No ens enganyem, quan un polític es presenta a unes eleccions la seva aspiració és governar, encara que sigui formant part d’un govern de coalició amb altres partits polítics. Tampoc va ser possible aquest cop.

A partir de llavors, ho confesso, la meva activitat política respecte a la preparació i presentació de mocions va baixar considerablement. La meva il·lusió també. Durant aquesta segona legislatura, les mocions que, malgrat tot, presentava el nostre grup, majoritàriament van ser rebutjades. Com s’observarà la tàctica del nou equip de govern va sofrir un canvi dràstic: d’aprovar-les i no aplicar-les a rebutjar-les directament. Al menys així no calia estar pendents sobre si les acabaven complint o no.

Des del govern és promouen equipaments, infraestructures i projectes de tota mena. Es poden programar activitats culturals, recreatives , esportives, de lleure... En canvi des de l’oposició no es pot fer res de tot això. Com a molt et mantenen informat de com s’estan executant el projectes. I de vegades ni això. 

Durant la primera legislatura, de casualitat, em vaig assabentar que una petita plaça adjunta a la plaça de la Pau tenia la condició de “sòl per a equipaments”. A la pràctica res ho feia pensar ja que era una plaça verda amb un parc infantil, una font i diversos arbres. Fins i tot hi va haver un quiosc de gelats i refrescs. Vaig presentar una moció per a canviar-li l’ús i que es convertís, definitivament, en zona verda. Aquesta vegada si que es fa fer. Segurament és de la cosa per la que em sento més satisfet. Però mai s’hi ficarà una placa recordant que, un dia, jo vaig ser-ne el promotor.

Com es pot veure un bagatge molt pobre després de formar part durant 8 anys de la màxima institució municipal.

Ser regidor és una de les coses més boniques que li poden passar a una persona amb inquietuds polítiques però, reitero, no és el mateix està al govern que a l’oposició i encara més si formant part de l’oposició, els membres del govern municipal t’ignoren com ho han fet sovint una bona part dels regidors de CiU del nostre poble. Incloent-hi el propi alcalde. 

APROPAT A LA NOVA ZONA COMERCIAL D’AMPOSTA APROFITANT QUE ESTAN DE REBAIXES

Ahir van començar les rebaixes d’estiu a Catalunya. Unes rebaixes que duraran fins al 31 d’agost.

Des de fa aproximadament ½ any, es va obrir a Amposta el nou centre comercial al costat mateix del cementiri: “Futuro Ciudad Amposta”.

La diversitat de tendes que hi ha (roba, calçat, complements, telefonia, etc) el converteixen en un lloc ideal per a fer-hi les teves compres.

És una crida no només als ciutadans d’Amposta sinó als de la resta de les Terres de l’Ebre.

En campanya electoral, l’ajuntament ampostí va iniciar una campanya de foment del comerç de la ciutat amb diverses rutes, senyalitzades amb u n cercle on es parla del nostre comerç com el “millor de les Terres de l’Ebre” i 3 patxetes negres que inviten al client potencial a seguir-les fins la zona de comerços. 

Personalment no crec que serveixin de molt, però si els responsables de la campanya han cregut convenient que per a potenciar el comerç així ho havien de fer, no seré jo qui ho critiqui.

Però si alguna zona comercial de la ciutat s’ha de potenciar de manera específica, aquesta és “Futuro Ciudad Amposta”. Cal anar-hi i de segur que trobareu allò que anàveu buscant.

Què no es digui que des del PSC només fem campanyes negatives en contra d’aquesta zona comercial.

“Apa, anem-hi tots!” (Ho proposo com a lema i em comprometo a no cobrar drets d'autor)

RAJOY, UN POLÍTIC MEDIOCRE

És una evidencia que el cap de l’oposició i líder del PP no aixeca el vol i si en les darreres enquestes té millor valoració que Zapatero, és més per demèrits d’aquest que no per la trajectòria de l’altre.

Recordem com va arribar a la direcció nacional del seu partit. Va ser Aznar i ningú més que ell, qui el va escollir com el seu successor  després de descartar (ves a saber el perquè) a d’altres “candidats” com Zaplana o Rato, segurament d’un perfil polític més alt.

En la trajectòria política de Rajoy, hi ha casos com la gestió del “Prestige”, el petroler que va encallar davant les costes de Galícia quan n’era el vicepresident del govern espanyol  i que va deixar escapar al mar milers de tones de petroli amb el conseqüent desastre ecològic que van patir les costes gallegues. Rayoy va negar llavors que es tractés d’una “marea negra” i segons paraules textuals, va dir que “eren com unes galetes de petroli”. 

Sent candidat pel PP, va perdre dues vegades davant de Rodríguez Zapatero i, com a president del partit, no ha sabut gestionar mai els casos de corrupció que hi ha hagut al seu partit: Gürtel (estès per mitja Espanya, però sobre tot al País Valencià), Palma Arena (Mallorca), Brugal (Alacant), etc. Ha tingut que claudicar sempre davant dels barons del seu partit que, a l’hora de la veritat l’han fet quedar més d’una vegada com un autèntic babau. Una de les més crítiques ha estat la lideressa de Madrid, es a dir, Dña. Esperanza Aguirre que, fins i tot, alguna vegada ha insinuat de presentar-se per arrabassar-li la presidència nacional. Més recentment tampoc va saber gestionar la crisi Asturiana amb l’escissió de l’ala més propera a Álvarez Cascos.

El darrer episodi es va acabar ahir mateix amb el debat de l’anomenat “estat de la nació”. Segons les valoracions fetes pels ciutadans i experts que van seguir el debat durant els tres dies, Zapatero va tornar a “passar la ma per la cara” al líder de l’oposició. És força significatiu el resum que fa el Periódico de Catalunya d’ahir: en els 7 debats on s’han enfrontat de forma directa els dos polítics, sempre ha sortit guanyador l’actual president del govern. Ni aquests darrers anys, amb una crisi latent, amb unes dures mesures aplicades pel govern (rebaixa de sous, pujada d’IVA, retard en l’edat de jubilació, etc.) ha estat capaç Rajoy de sortir-ne airós en els cara a cara amb Zapatero.

I si a tot això li afegim que parla malament, que s’ha d’escriure els discursos (o li han d’escriure), que no entén la seva pròpia lletra (o al menys això diu), etc. Davant de qui estem? Evidentment i com ja he posat al títol, davant d’un polític mediocre. I aquest polític, que a sobre va advertir que si ell governa aplicarà “mesures de veritat”, l’any que ve pot convertir-se en president del govern espanyol.

Mediteu sobre el tema.