El passat mes d’agost varem dinar a Vinaròs a un conegut restaurant. Com que conec a al propietari i cuiner per fer-hi allí el sopar anual de Vinaròs News, en acabar l’àpat ens va venir a saludar. En parlar de la situació econòmica ens va acabar dient: “Tranquils, que a partir del mes de novembre s’arreglarà tot”.
En acabar el mes de gener, la xifra d’aturats a Espanya va sobrepassar els 5 milions i les perspectives en un futur immediat no són optimistes. La “primavera” econòmica encara no es divisa pel horitzó.
Des de l’oposició, Mariano Rajoy pareixia tenir la vareta màgica de totes les solucions que necessitava el país i, sense proposar cap tipus de mesura, molts de ciutadans, finalment votats, se’l van creure. I així va guanyar les eleccions, sense que ningú sabes (estic convençut que ni ell mateix) quines mesures acabaria adoptant per a treure el país de la crisi, crear riquesa, reduir l’atur, etc.
La resposta que em donaria qualsevol dels seus votants, seria que en un mes no hi ha temps material per a que es comenci a notar l’efecte de les mesures adoptades (he dit retallades?) Segurament tindria raó, però molt em temo que els mesos passaran i la situació seguirà igual o pitjor de com sé la van trobar.
Crear ocupació a precari, tal i com pretén la gran patronal espanyola, no és una solució per a sortir de la crisi. La riquesa es crea a partir d’unes bases sòlides, de les qual Espanya en té greus mancances.
El miracle espanyol de principis de la dècada passada,basat en la construcció va significar “pa per avui i fam per demà, tal i com s’ha acabat demostrant. Ara, des del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques es vol reactivar el sector de la construcció donant nous incentius a l’IRPF a la compra d’habitatges. Una segona bombolla immobiliària tindria efectes devastadors per a una economia greument malalta. Les entitats financeres, amb responsabilitat directa sobre la crisi, no podrien ampliar el seu patrimoni immobiliari, que en aquests moments ja és insostenible i d’aquí la reconversió que ha patit el sector.
Retornant als aturats, ¿cóm és possible que un país desenvolupat de la Unió Europea pugui tenir més de 5 milions d’aturats, més del 20 % de la seva població activa? ¿No haurien de sortir al carrer a reclamant un lloc de treball? L’altre dia li traslladava la pregunta a un amic sindicalista i funcionari de Justícia. Ell ho tenia molt clar: “Perquè un bon nombre d’aquests desocupats estan treballant a l’economia submergida”. Jo penso el mateix.
