DE MAS MONELL A MIERES (La Garrotxa) II

CREAR NECESSITATS

Avui us explicaré una experiència personal estretament lligada amb la meva feina. Potser us estranyarà aquest fet, ja que no acostumo a parlar de temes personals més enllà de les meves creences polítiques.

Com sabeu la majoria dels meus lectors, treballo a l’Agència Tributaria i la meva feina es podria resumir en que “faig certificats” (tampoc no cal concretar més) De les meves vivències i tracte amb un públic molt divers, estic en condicions d’afirmar que entre el 30 i el 40 % de la gent que atenc diàriament no caldria que vinguessin i així estalviarien temps i diners.

I per què venen? Per què “algú” els crea la necessitat de “fer-los portar” un certificat tributari. El concepte “algú” és molt ampli i igual pot tractar-se del empleat públic que els hi tramita un ajut, subvenció, etc., com del empleat d’una entitat financera que els hi exigeix per a tramitar un préstec. Els certificats sembla que són el remei contra tots els mals i, de vegades, l’usuari ve per pròpia iniciativa a demanar-lo per “si li cal”.

La primera cosa que s’ha de saber és que l’Agència Tributaria signa convenis de col·laboració amb tots els organismes públics interessats en fer-ho: els diferents ministeris, governs autonòmics, ens locals (diputacions, ajuntaments, consells comarcals, etc.) I fins i tot signa convenis amb entitats col·legis i associacions professionals i d’altres entitats privades.

Els convenis no són tos iguals i cadascun d’ells contempla la possibilitat de consultar allò que li manca a l’organisme oficial. Així, per a un ajut per la llei de la dependència, una beca d’estudis o prestació d’atur, precisaran la declaració de la renda o el certificat d’imputacions (rendiments del darrer exercici disponible) En canvi, per a renovar el visat de transport, o concedir una subvenció agrària o contractar un treballador estranger, els exigiran un certificat conforme estan al corrent de presentació d’obligacions tributàries i no tenir deutes amb la Hisenda Pública espanyola. Per a que això pugui ser així, el sol·licitant haurà de consentir expressament que hi està d’acord, ja que per la llei de protecció de dades, en el cas contrari, no es podria consultar; ara bé normalment totes les sol·licituds porten incorporat en paràgraf on ja ho indica i només firmant-la, ja mostren la seva conformitat. Si no tenen cap problema, es a dir si tenen la renda presentada o no els hi consta la obligació de fer-ho o estan al corrent de les seves obligacions, es podrà consultar sense cap tipus de problema. Només en els casos que hagi una incidència, no ho podran consultar i llavors se’ls adreçarà a una oficina de l’AEAT per a que els hi miréssim quina anomalia tenen.

No sembla gaire complicat, oi? Tot i així, són molts els empleats públics que els envien a les nostres oficines a demanar el corresponent certificat amb resultat negatiu moltes vegades.

A part d’això i des de fa uns quants anys, hi ha organismes certificadors (a l’AEAT ho fem per mig de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre) que  permeten obtenir un certificat digital o d’usuari que els hi permetrà, tant a persones físiques com jurídiques obtenir tots els certificats que precisen a l’instant sense moure’s de casa una vegada ja tinguin el certificat d’usuari descarregat al seu ordinador.   

Els criteris de l’Agència Tributària són de no fer més certificats que els estrictament necessaris. Si algú precisa un certificat i no es pot aconseguir pels mitjans indicats, evidentment, es farà. En cap cas es deixarà al ciutadà sense la possibilitat d’accedir a un ajut o una subvenció pública.  

Com també existeix obligació de fer tots els referents a les declaracions i autoliquidacions periòdiques que presenten els ciutadans. La majoria de els vegades, però, també els hi demanen les entitats financeres i els usuaris, sovint per comoditat, prefereixen demanar certificats abans de buscar-les per casa o anar a l’assessor que els hi ha tramitat. Però en aquest cas hi ha una solució: cobrar-les. Si es passessin a cobrar tots els certificats que ens demanen i que no justifiquin la necessitat o és per a causes no contemplades al nostre reglament intern, seria una mesura dissuasòria o bé una font d’ingressos extraordinaris que, en temps de crisi, es podrien destinar per a qualsevol cosa útil.  

La conveniència de tenir un pla (un article d'Antonio Argandoña)

 

El Govern ha d'explicar què pensa fer a curt i llarg termini perquè sapiguem cap on anem

L'economia espanyola ens dóna un ensurt rere un altre. És clar: era d'esperar. Si algú es pensava que amb un nou Govern tot seria més fàcil, estava equivocat. Els ensurts els donen els mercats financers, que estan inquiets: per Espanya, per la Unió Europea, pel petroli, per la Xina… I, és clar, cada notícia nova posa en marxa una cadena de reaccions: puja la prima de risc, els gurus econòmics fan noves prediccions de to catastrofista, les autoritats europees tornen a dir-nos el que hem de fer, i així fins al pròxim episodi.

No solament són els mercats els que es posen nerviosos. També dins del país se senten veus crítiques: el Govern ha fracassat, hi haurà eleccions anticipades, ens acabaran rescatant, la fi del món arribarà la setmana que ve, etcètera. Els uns, perquè el Govern s'ha passat; els altres, perquè no hi ha arribat o perquè no ha fet el que jo deia que havia de fer o, simplement, perquè no sabem el que ens passa i, és clar, manifestem el nostre malestar.
Sempre he pensat que no és bo donar consells a qui no en demana, però aquesta vegada també em deixaré portar per aquest nerviosisme generalitzat i diré alguna cosa sobre el que em sembla que el Govern hauria de fer. Sense pretensions que em faci cas, és clar. Però aquí ho tenen, per si ens pot ser útil als ciutadans.
Necessitem un pla. Suposo que el Govern el té, però no el veig per enlloc. Un pla significa diverses coses. Una: ha d'incloure tots els problemes importants, perquè tots estan relacionats d'una manera o d'una altra. La reforma laboral, per exemple, és la germana de la de les pensions, la tia de la recuperació de la confiança i la cosina de la reforma educativa. Per tant, el país ha de saber que el Govern té un pla (si el té), que implica tota la família de problemes econòmics, socials i polítics que afecten el país.
Una altra: ha de ser un pla a llarg termini. Al desembre, el Govern va fer el primer pas per corregir el dèficit públic; el segon pas va ser la presentació dels Pressupostos; el tercer va ser la correcció que se'n va fer la setmana següent. I queden per fer molts passos més. I després s'ha de posar data a les diferents accions. La reforma laboral ja està al carrer, encara que no serà la definitiva. Farà falta una reforma fiscal, perquè l'embolic d'impostos necessita una correcció. Haurà d'esperar uns mesos o un parell d'anys, i estarà connectada amb la reforma del finançament autonòmic, que també haurà d'esperar, però no gaire. I així amb tota la resta.
Les diferents accions es desenvolupen en el temps, de manera que s'ha de contemplar un escenari d'uns quants anys. Perquè als mercats els hem de dir que sí, que tancarem el dèficit públic, però que no ho podrem fer aquest any, ni potser el pròxim, però sí el següent. I perquè s'ho creguin, els haurem d'explicar les previsions de l'any que ve, i les de l'altre, i les del següent, i les mesures que es prendran aquest any, i les de l'any que ve. Això és un pla a llarg termini.
I com que les coses no sortiran tal com estaven previstes, haurem de fer escenaris. Si tot surt bé, l'any que ve estarem aquí; i si surt malament, estarem allà, i aleshores prendrem aquestes mesures; i si surt molt malament, estarem en aquest altre lloc, i llavors prendrem aquestes altres mesures. I, al final, esperem acabar en aquesta situació, que és la que desitgem, i trigarem dos anys a arribar-hi si tot surt bé, i cinc si tot surt malament. L'important és que sapiguem on anirem a parar, i que el camí que seguirem està previst i sabem el que hem de fer en cada cas. O sigui, que el pla és viable. I, per tant, que és creïble.
I tot això s'ha d'explicar. Primer, als de dins. No ens ho creurem, és clar, perquè tots som molt llestos. Però sabrem cap on ens vol portar el Govern, i quins seran els passos, i quins seran els costos. I després s'ha d'explicar als de fora. Als mercats, que han de saber quins són els escenaris en què es mou el nostre Govern. I als nostres socis comunitaris, que, ens agradi o no, ens han de donar el vistiplau, sobretot perquè ells ofereixen la garantia del nostre deute. I a l'opinió pública, que es deixa portar per les crítiques furibundes dels gurus, que van decidir fa un parell d'anys que la moneda única havia de desaparèixer i que des d'aleshores continuen insistint que els problemes d'Espanya, com els de Grècia, Irlanda, Portugal o Itàlia, ens acabaran portant a aquest resultat molt molt aviat.
Però MOLT AVIAT, acabo de dir. I és que necessitem paciència. Ens queixem que la reforma laboral no ha donat resultats: és clar, no en pot donar al cap d'un mes. Encara seguim amb el dèficit públic sense controlar: és clar, és qüestió d'anys, no de dies. Recuperem la serenitat: les xifres de l'abril no són gaire diferents de les del desembre, o sigui que calma. I diàleg. El Govern ha de manar, però nosaltres, els ciutadans i els grups d'interès, hem de donar la nostra opinió i, si és procedent, el nostre consell. Encara que em temo que l'atmosfera política no està per a gaire diàleg, ni la letargia de la societat civil ajuda a crear l'ambient necessari.

Professor del IESE. Càtedra La Caixa.

 

UNA DECLARACIÓ D’AMOR UNA MICA...TÈTRICA (relat)

Avui, dia de Sant Jordi, us vull explicar un petit relat sobre una declaració d’amor potser molt original, però com dic al títol, una mica tètrica.

Eren anys de la postguerra espanyola (dècada dels 40) i la gent dels pobles de l’interior, quan se’ls acabava l’època de recol·lecció de les olives i abans de que arribés la verema i la recollida de les garrofes, sé les havien d’anar a buscar (“les garrofes” –i valgui la redundància) a altres poblacions no molt llunyanes però que tenien d’altres conreus. M’estic referint a Amposta o Sant Jaume, el que es coneixia i es coneix com la Ribera. Allí era temps de l’arròs: plantar, repartir garbes, birbar... I més tard segar, batre, etc.

. . .

Un dia la Rosa i una de les seves filles, la Carmeta anaven per la vora del canal a comprar fins a Amposta quan de sobte es van trobar amb un jove, molt trempat ell, que conduïa un carro i que anava en direcció contrària. El jove, es va fixar en la Carmeta i, apreciant la seva bellesa, es dirigir a la mare amb aquestes paraules:

“Tia, si em guarda a sa filla, el dia que es morirà, tindrà un ‘enterro’ de primera”.