No, Junqueras

Jaume Reixach

 

Per veure-hi clar: Catalunya i l'Estat espanyol necessiten una profunda regeneració política basada, d'immediat, en la desaparició de l'escena pública de tots els càrrecs immersos en processos judicials.
No s'hi val amb l'excusa que el PP i el PSOE es tapen les vergonyes a Madrid per justificar que a Catalunya hem de fer el mateix amb els casos de corrupció que afecten destacats dirigents de tots els colors. La primera premissa del procés sobiranista és la transparència -passada, present i futura- dels nostres representants i de les nostres institucions.
Tampoc hem de fer cas als qui insinuen que l'esclat dels casos de corrupció i espionatge a Catalunya és una maniobra del CNI i/o dels "obscurs poders centralistes" per fer desacarrilar la via catalana a la independència. Ja som grandets i és la nostra responsabilitat treure els draps bruts del cistell, rentar-los i airejar-los al Sol.
Per això no entenc l'actitud d'Esquerra Republicana i del seu intel·ligent líder, Oriol Junqueras, en el darrer ple del Parlament de Catalunya. Per què va impedir la petició de compareixença del president Artur Mas per tal que doni explicacions sobre el "cas Palau de la Música"? Per què, amb la seva abstenció, va sabotejar la proposta d'ICV, CUP i Ciutadans per tal que tots els càrrecs imputats es vegin forçats a presentar la dimissió?
Estem parlant de qüestions molt serioses. En el "cas Palau de la Música" hi ha imputat judicialment Daniel Osàcar, que va ser secretari personal d'Artur Mas i figura en les anotacions internes del Palau com a receptor de quantioses sortides de diners. CDC ha estat assenyalada pel jutge Josep Maria Pijuan com a responsable civil "a títol lucratiu" del saqueig perpetrat per Fèlix Millet i Jordi Montull i per això la seu del partit al carrer Còrsega ha estat lliurada a la justícia com a garantia. Sincerament, no entenc perquè Oriol Junqueras protegeix d'aquesta manera Artur Mas, quan el propi president de la Generalitat havia manifestat la seva predisposició a declarar en seu parlamentària.
En l'actualitat, hi ha un diputat del Parlament de Catalunya imputat: l'exalcalde de Lloret, Xavier Crespo, acusat de col·laborar activament amb la màfia russa instal·lada en aquesta zona de la Costa Brava. També és a punt de ser-ho -ja ho ha demanat el fiscal- Oriol Pujol, president del grup parlamentari de CiU, per la seva participació en la "trama de les ITV". Segons la peculiar "filosofia" d'Oriol Junqueras, que comparteix amb el president Artur Mas, cap d'aquests dos presumptes delinqüents no hauria de plegar. Senzillament, ri-dí-cul.
El vaixell que ens ha de menar a Ítaca té gravíssimes vies d'aigua. Així no anirem enlloc i ens enfonsarem. Primer, l'hem de revisar a fons i reparar-lo. Amb la corrupció, cap mena de contemplació: peti qui peti, caigui qui caigui, encara que sigui l'almirall. En aquest sentit, la tebiesa i la condescendència d'Oriol Junqueras -en nom de què? en nom de qui?- són una amarga constatació. Me l'imaginava d'una altra fusta... i resulta que és un fill del pujolisme.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. BARRANCADES

MÉS RETALLADES A AMPOSTA

Després de tancar l’arxiu comarcal i el centre d’arts visuals (en aquest cas si encara no ha tancat, la seva continuïtat és poc viable), sembla ser que els propers equipaments que poden tancar a Amposta són les guarderies infantils, al menys una d’elles.

Cal recordar (sobre tot per aquells que siguin de fora d’Amposta) que la capital del Montsià té dues guarderies infantils: la Gruneta i la Sequieta. La primera d’elles va complir 25 anys l’any passat, per tant, data de 1987, el darrer de la legislatura en la que Simó va ser-ne l’alcalde. En canvi la Sequieta va començar a funcionar durant la primera legislatura de l'actual ancalde.

Quan es van construir tots aquests equipaments eren anys de bonança econòmica. Els alcaldes no paraven de demanar subvencions per a fer equipaments de tot tipus. Un alcalde que vulgui passar a la història ha de poder presentar un bon inventari d’equipaments començats o finalitzats durant el seu mandat; com més millor. És el concepte de fer política que tenen la majoria dels alcaldes. Cal dir però que, els equipaments, sovint, pateixen una sèrie de desperfectes degut al pas dels anys o per actes de vandalisme i que, desgraciadament, es queden per arranjar durant molt i molt de temps. Serà que tenir la ciutat ben adreçada no donar vots...

Vaig ser regidor de l’Ajuntament d’Amposta des de 2003 a 2011. Per tant vaig viure els que, possiblement, van ser el millors anys (econòmicament parlant, encara que sovint aquesta bonança econòmica fos més fictícia que real) i el declivi de la nostra economia, en tots els àmbits, tan nacionals com autonòmics i locals.

Quan s’elaboraven els pressupostos municipals, una de les principals partides del capítol d’ingressos era l’ICO (l’impost sobre Construccions que paguen les empreses constructores) Quan es debatien al ple, el responsable d’economia dels nostre grup Josep Maria Monfort (economista de professió) sempre els recomanava que estalviessin, al·legant que aquells anys tant bons tenien data de caducitat, ja que aquell frenètic ritme de construcció i venda d’habitatges no podia ser etern. L’alcalde Roig i Gualdo, cada any li rebatia la seva predicció amb un argument de pes: Sr. Monfort, cada any ens diu el mateix.

Les prediccions del meu company Josep Maria es van acabar confirmant al cap de molt pocs anys, de fet molt abans de que deixés de ser regidor. Durant aquells anys gloriosos, l’Ajuntament d’Amposta tancava tots els anys els comtes amb superàvit de diversos centenars de milers d’euros. La Revista Amposta se’n feia ressò a la portada com a prova de la bona gestió que es feia al nostre ajuntament, quan en realitat, i el temps ho ha acabat demostrant de forma contundent, era ben bé tot el contrari.

El resultat d’aquella mala gestió i manca de previsió ens a portat allà on estem. El calaix està buit per a poder fer front a totes les necessitats que demanden els ciutadans de la nostra ciutat i, com és lògic s’ha de retallar d’aquí i d’allà perquè no s’arriba.  

Això sí, als nostres governant sempre els hi quedarà el recurs de donar la culpa al govern Tripartit de torn. Quina desgràcia tenir uns polítics tan ineptes i miops (políticament parlant, es clar)  

Patria y democracia: las razones del fascismo

Augusto Klappenbach
Filósofo
El general de división en la reserva Juan Antonio Chicharro proclamó en un discurso pronunciado en el club de la Gran Peña la siguiente soflama: “El patriotismo es un sentimiento y la Constitución no es más que una ley”. El general tiene razón. Es evidente que el patriotismo es de naturaleza emotiva y que la Constitución, por el contrario, se limita a formular un marco jurídico que establece los principios a los que debe ajustarse la legislación vigente. Lo perverso de su proclama consiste en la conclusión que saca de esa verdad: “La patria es anterior y más importante que la democracia”. Es decir, si lo entiendo bien, que un sentimiento se permite situarse por encima de la ley. Si extrapolamos las consecuencias de esta afirmación, habría que suponer que sentimientos tales como la ira o la pasión erótica gozan de mayor dignidad que las leyes que los regulan. Una idea que cuenta con antecedentes históricos, como la famosa frase de Cánovas del Castillo. “con la patria se está, con razón o sin ella”.
Esta exaltación de los sentimientos constituye la raíz ideológica del fascismo. La mentalidad fascista se basa en la exaltación emotiva de conceptos como la patria, el honor, el pueblo, la religión etc., exaltación que se traslada a la persona del líder, indispensable para coronar su doctrina. Frente a estos valores absolutos, las leyes cumplen un papel subsidiario en la medida en que encarnan acuerdos racionales y por lo tanto carentes de esa supuesta grandeza de que gozan sus ideas fundacionales. Los supuestos de la ideología fascista prefieren siempre valores irracionales, emociones ciegas que permiten un manejo discrecional de la conducta, sin otros límites que aquellos que imponga un líder que no está sujeto a los fastidiosos límites de la ley.
Esas emociones del fascismo siempre tienen un carácter abstracto. La idea fascista de patriotismo, por ejemplo, no se refiere a los legítimos sentimientos que provoca nuestra vinculación al lugar en que hemos nacido, al recuerdo de nuestra infancia, a los familiares y amigos que viven en ella, sino que constituye una idea hipostasiada, una realidad que cobra vida propia y que es capaz de exigir el sacrificio de las personas reales que la habitan. Lo mismo sucede con conceptos como el de pueblo, que ha sido despojado de su carácter concreto, de las diferencias que incluye y de la variedad de quienes lo integran, para convertirse en una masa indiferenciada a la que se atribuye una “unidad de destino” fabricada a medida de los intereses del líder que encarna su doctrina.
Por eso el fascismo abomina de la universalidad y de la racionalidad para refugiarse en un concepto de patria construido a la medida de aquello que puede abarcar su voluntad de dominio. El racismo, el machismo, la xenofobia no son accidentes sino elementos constitutivos de la ideología fascista. Pertenece a su esencia el desprecio de la razón, única “facultad de lo universal” de que gozamos los humanos y única garantía de que somos capaces de respetar nuestras diferencias sin someterlas a una violenta nivelación. Cuando los viejos griegos inventaron el logos descubrieron un instrumento mediante el cual los hombres eran capaces de compartir un terreno común más allá de sus diferencias empíricas o emotivas. La primacía de la ley constituye la única garantía de que seres humanos muy diversos puedan convivir en paz, en la medida en que renuncian a convertir sus propios sentimientos en criterios universales.
Al general Chicharro se le podrán atribuir muchos defectos menos el de incoherencia. Su discurso refleja fielmente los dogmas de la doctrina fascista: la unidad de España, tal como ellos la entienden, está por encima de todos los españoles de carne y hueso. Y, por supuesto, de sus leyes.