JOSEP BORRELL
Expresident del Parlament Europeu
L'any 2012, Artur Mas va anticipar les eleccions creient que obtindria la majoria absoluta i va quedar ostatge d'ERC. Ha tornat a anticipar-les presentant-les com un plebiscit i tots dos han quedat en mans de la CUP. Però cada vegada que té un problema apareixMariano Rajoy per donar-li un cop de mà. Deixem que Massegueixi implorant a la CUP que el faci president a canvi de la ruptura ipso facto amb Espanya com a primer pas cap a una república popular catalana, i girem la vista cap a aquella Europa de la qual la CUP proposa sortir i en què passen coses tan importants com preocupants.
Per a la meva generació, els 30 anys en què hem sigut membres de la Unió Europea han estat, en el seu conjunt, els millors de la nostra història moderna des de la batalla de Trafalgar. Però els meus alumnes a la universitat no veuen tan clar que hagi sigut així. Per a ells pesen més els anys de la crisi de l'euro que els 25 anteriors. El seu punt de vista s'assembla al rebuig que expressa la CUP, que curiosament obté molts vots en zones rurals l'economia de les quals només subsisteix gràcies a les ajudes europees.
Fins ara les crisis catalitzaven nous avanços i la UE sempre en sortia reforçada. Però aquesta vegada pot ser diferent. El conjunt de problemes a què s'enfronta la UE sembla que ens porta a frenar i fer marxa enrere més que a pitjar l'accelerador. Al tornar d'aquest trist estiu, una gran part de les economies europees segueixen amb alts nivells de desocupació i unes finances insostenibles. La implosió del Pròxim Orient ha catapultat cap a la plàcida Europa milers de desesperats demandants d'asil. Aquestes crisis han induït l'emergència de partits populistes i anti-UE per la dreta i per l'esquerra. I el Regne Unit pot sortir de la UE.
La crisi dels refugiats ha situat en un segon pla la crisi de l'euro. Però aquesta no s'ha resolt, malgrat l'acord perquè Grècia rebi un tercer pla d'ajuda. La nova dosi d'austeritat pot agreujar la seva situació i fer que l'euro aparegui, cada vegada més, com una trampa de la qual no es pot sortir. Els grecs semblen conscients que sortir de l'euro els comportaria una crisi econòmica tan greu que és millor seguir-hi, encara que només se'ls proposa una austeritat sense fi. Els països creditors, especialment Alemanya, tenen por que s'acabin generant transferències fiscals permanents al sud d'Europa. I les seves opinions públiques no estan disposades a acceptar-ho, encara que això és el que passa en totes les unions monetàries estables que existeixen al món.
Reconeguem que, amb l'euro, les economies europees, en comptes de convergir, han divergit més que mai. I que en comptes de crear la confiança mútua que obrís el camí a la unió política, han creat més desconfiança entre el nord i el sud d'Europa. Del 1999 al 2010 no es va construir cap de les institucions necessàries per al bon funcionament de l'euro. I només ho vam fer quan les urgències de la crisi ho van fer imprescindible.
Però no sabem què hauria passat sense l'euro. Potser hauríem afegit als problemes del dumping social i fiscal el del dumping monetari. I més inestabilitat financera. És possible que les nostres exportacions no s'haguessin vist penalitzades per una moneda tan forta com ho ha sigut l'euro, encara que això ja és un problema superat. I molt probablement els tipus d'interès no haurien sigut tan baixos com ho han sigut fins a la crisi, i sense l'euro ara tornarien a pujar a nivells molt perjudicials per a la recuperació.
EL que ja hauria d'estar clar és que no es pot construir una unió monetària amb llibertat de moviment dels factors de producció i al mateix temps negar-se a corregir els desequilibris que aquests moviments produeixen. Per exemple, molts dels més preparats dels nostres joves han emigrat a una Alemanya amb poca mà d'obra qualificada. En abstracte no és negatiu, perquè un dels objectius de la UE és impulsar i facilitar la mobilitat de la mà d'obra. Però si aquest moviment segueix i s'accentua, perdrem part de la nostra força de treball més productiva, que no contribuirà al creixement ni a pagar les pensions dels més grans, mentre que el país ha suportat el cost de la seva formació. Una situació insostenible a mitjà termini.
En altres unions monetàries, als EUA i la mateixa Alemanya, aquests desequilibris també es produeixen, però hi ha impostos a nivell de la federació i transferències de recursos a través del pressupost federal que contribueixen a corregir els desequilibris. El futur de la UE dependrà de si els europeus volen de veritat unir els seus destins i de si els seus líders són capaços de fer entendre a les seves opinions públiques els avantatges de la unió. Abans que l'euro acabi explotant per la fatiga dels ciutadans o la desconfiança dels mercats.
