JOSÉ LUIS SASTRE
Quan Pedro Sánchez va parlar de nació de nacions amb prou feines es van sentir aplaudiments a l’auditori. Nació de nacions, deia a Sevilla el secretari general del PSOE mentre es veia l’executiva de Susana Díaz amb la cara ben llarga, com si haguessin gastat tota l’efusió en la inèdita frase que la seva presidenta havia deixat a l’estrada i que perdurarà en els anys que venen: «No em facis triar». L’aire podia tallar-se a rodanxes.
Sánchez portava per a la seva rival andalusa les mateixes frases que va dir divendres passat a Elx a Ximo Puig: «Ets la meva secretària general, la meva presidenta», però el fred es va imposar a totes les calors del juliol. Amb el president valencià hi va haver fotos i abraçades, encara que fossin impostades, i no obstant amb Díaz ni tan sols es va fer l’intent. No hi ha polígraf que ho hagués aguantat.
Una ferida travessa el PSOE des del dramàtic comitè federal en què va dimitir Sánchez. El partit no s’explica sense aquell trauma recent alleujat només pels sondejos, que són l’altra clau del moment: Ferraz veu conjurat el risc de sorpasso i explora l’entesa amb Podem. Sánchez i Pablo Iglesias s’envien missatges i es truquen i miren de recuperar la confiança que no es tenien, encara que és aviat per saber si serà davant un amor d’estiu o una relació a la llarga. El PSOE posttraumàtic està en plena reconversió, de la qual s’aparta Eduardo Madina o de la qual aparten Alfonso Guerra i en cada sortida hi ha un missatge de ruptura. En aquest tràngol escolta Sánchez l’advertència territorial que la seva federació més forta, l’andalusa, no li va fer quan l’hauria perdut, al congrés federal que va optar al mes de juny sense polèmiques per la plurinacionalitat.
La situació catalana fa tant temps que està enquistada que només la revertiran solucions audaces, que són totes les que no passen pel Tribunal Constitucional ni pels trucs parlamentaris d’última hora. Si la del PSOE és audaç o és un fiasco es veurà amb el temps, però perquè algú la consideri haurien de posar-se d’acord ells mateixos. No es pot aturar un conflicte des d’un altre conflicte. El congrés del socialisme andalús certifica que, passada la batalla orgànica més cruenta, els principals líders del PSOE s’instal·len en la conllevancia, en què ja van estar instal·lats fins a acabar en un harakiri televisat.
La plurinacionalitat de Sánchez –en una coincidència amb Iglesias que explica algunes coïssors– pretén obrir un debat per a quan es pugui donar una negociació serena sobre Catalunya, cosa que sembla poc probable abans de l’1 d’octubre. Però és impossible proposar el consens als altres sense haver-lo provat a casa. No és nou que cada federació defensi una posició diferent perquè el PSOE sempre ha tingut un debat viu, encara que la condició per al debat implica que siguin capaços de parlar entre ells i compartir escenari sense que sembli un duel.
El PSOE s’arrisca amb la defensa de la plurinacionalitat i se li obren algunes costures per un dilema que l’atrapa, però descuida que l’audàcia bàsica, l’única que el farà creïble, radica a gestionar la seva pròpia pluralitat.
Una ferida travessa el PSOE des del dramàtic comitè federal en què va dimitir Sánchez. El partit no s’explica sense aquell trauma recent alleujat només pels sondejos, que són l’altra clau del moment: Ferraz veu conjurat el risc de sorpasso i explora l’entesa amb Podem. Sánchez i Pablo Iglesias s’envien missatges i es truquen i miren de recuperar la confiança que no es tenien, encara que és aviat per saber si serà davant un amor d’estiu o una relació a la llarga. El PSOE posttraumàtic està en plena reconversió, de la qual s’aparta Eduardo Madina o de la qual aparten Alfonso Guerra i en cada sortida hi ha un missatge de ruptura. En aquest tràngol escolta Sánchez l’advertència territorial que la seva federació més forta, l’andalusa, no li va fer quan l’hauria perdut, al congrés federal que va optar al mes de juny sense polèmiques per la plurinacionalitat.
La situació catalana fa tant temps que està enquistada que només la revertiran solucions audaces, que són totes les que no passen pel Tribunal Constitucional ni pels trucs parlamentaris d’última hora. Si la del PSOE és audaç o és un fiasco es veurà amb el temps, però perquè algú la consideri haurien de posar-se d’acord ells mateixos. No es pot aturar un conflicte des d’un altre conflicte. El congrés del socialisme andalús certifica que, passada la batalla orgànica més cruenta, els principals líders del PSOE s’instal·len en la conllevancia, en què ja van estar instal·lats fins a acabar en un harakiri televisat.
La plurinacionalitat de Sánchez –en una coincidència amb Iglesias que explica algunes coïssors– pretén obrir un debat per a quan es pugui donar una negociació serena sobre Catalunya, cosa que sembla poc probable abans de l’1 d’octubre. Però és impossible proposar el consens als altres sense haver-lo provat a casa. No és nou que cada federació defensi una posició diferent perquè el PSOE sempre ha tingut un debat viu, encara que la condició per al debat implica que siguin capaços de parlar entre ells i compartir escenari sense que sembli un duel.
El PSOE s’arrisca amb la defensa de la plurinacionalitat i se li obren algunes costures per un dilema que l’atrapa, però descuida que l’audàcia bàsica, l’única que el farà creïble, radica a gestionar la seva pròpia pluralitat.
